L'episodi del bany, que ocupa els capítols 231-236 del Tirant lo Blanc, és dels més coneguts i celebrats de la novel·la de Martorell. Induït per la donzella Plaerdemavida, el noble cavaller s'havia deixat dur per ella secretament fins a la cambra de la princesa Carmesina.

Amagat dins una caixa, a molt poca distància d'on la princesa prendria el bany, guaitava com arribava i es despullava, assistida per Plaerdemavida, que amb una candela encesa —és de nit— repassava la seva magnífica presència, comentant en un festiu monòleg tots els seus atributs i gràcies: "Mira, senyor Tirant, vet ací los cabells de la senyora princesa; jo els bese en nom de tu, qui ets dels cavallers del món lo millor. Vet ací los ulls e la boca; jo la bese per tu. Vet ací les sues cristal·lines mamelles, que tinc cascuna en sa mà; bese-les per tu; mira com són poquetes, dures, blanques e llises. Mira, Tirant, vet ací lo seu ventre, les cuixes e lo secret." La princesa, del tot innocent, es prestava al joc sense imaginar-se que Tirant, des de molt prop, s'ho escoltava i s'ho mirava per un badall: "Tirant tot açò mirava, e prenia-hi lo major delit del món per la bona gràcia amb què Plaerdemavia ho raonava."
 
Una conspiració molt arriscada i de resultat incert
Tirant s'havia deixat embolicar en una conspiració molt arriscada amb el doble objectiu que l'animava: aconseguir la princesa i la corona imperial. La sàvia donzella Plaerdemavida l'havia convençut que, si es volia veure casat amb la princesa Carmesina i coronat emperador, no n'hi hauria prou de salvar l'imperi Grec derrotant els turcs, sinó que hauria d'aventurar-se, alhora, en una intriga molt discutible i de resultat incert: introduir-se al llit de la princesa i, per la via dels fets consumats, esdevenir el seu marit.

Un cop acabat el bany, i deixat passar el temps necessari perquè la princesa s'adormís, Plaerdemavida, que, com a donzella de la màxima confiança compartia el llit amb la princesa, va anar a buscar Tirant, el va treure de la caixa i, quasi per força, el va fer entrar al llit i ocupar el lloc que ella mateixa ocupava poc abans, al costat de Carmesina. Quan Tirant, enjogassat, la despertà i ella "conegué que era més que dona" el cos que havia suposat de Plaerdemavida, va fer un crit d'esglai que va arribar a les orelles de la Viuda Reposada. Aquesta, sospitant-ne la causa, "despertà totes les donzelles amb grans crits e remor, e venc [vingué] a notícia de l'emperadriu. Totes se llevaren cuitadament, qui totes nues, qui en camisa, e amb cuitats passos anaren a la porta de la cambra de la princesa".

Amb la pressa que es pot imaginar, Plaerdemavida va treure Tirant del llit i el va fer saltar per una finestra que donava a un terrat. Tot seguit li va donar una corda. Ell, ja sol, la va lligar ben fort i, després de penjar-se de la corda, es va deixar anar paret avall. Plaerdemavida, però, no havia calculat prou bé l'alçària i la corda era massa curta. Així, doncs, a Tirant "fon-li forçat de lleixar-se caure, perquè los braços no li podien sostenir lo cos e donà tan gran colp en terra que es rompé la cama."

Joanot Martorell no ens podia donar una representació més viva i acolorida, menys hieràtica, de la cavalleria i de la cort imperial. Un lector escèptic podria dubtar si el narrador habilíssim i benhumorat que va ser Martorell no exagerava, deixant-se dur pel seu gust, a estones accentuadament festiu i desmitificador. En canvi, ara sabem que Martorell no es va inventar l'escena sinó que va aprofitar una anècdota que havia protagonitzat la reina Joana Enríquez, muller de Joan II, el dia 28 de març del 1461 esdevinguda justament quan ja feia més d'un any que Martorell redactava el Tirant.

Des de la mort d'Alfons el Magnànim i l'arribada al tron de Joan II, l'any 1458, a la corona se succeïen les convulsions que abocarien a la guerra entre el rei i la Generalitat de Catalunya. És en aquest context que es va escriure el Tirant. Joan II, enfrontat amb el seu fill primogènit, Carles de Viana, l'havia fet detenir i empresonar. Aquell cop de mà va desfermar un escàndol formidable. Carles de Viana gaudia d'una gran popularitat a Catalunya i la Generalitat li feia costat decididament contra el pare i la madrastra, la jove reina Joana Enríquez. Les pressions per alliberar-lo van ser de tal magnitud que van doblegar la voluntat reial.

Així, doncs, Joan II el 25 de març va donar l'ordre de treure el príncep de la presó i va encarregar a la reina que l'acompanyés des de Morella, on havia estat tancat, fins a Barcelona. Els ambaixadors de Barcelona es van avançar a rebre'ls fins a Tortosa i van fer saber a la reina que no consentirien la seva presència en la rebuda triomfal que esperava al príncep a la capital. Joana Enríquez es va plegar a les exigències dels súbdits i va haver de restar a Vilafranca del Penedès, al palau reial.

Va ser aleshores quan es va produir l'anècdota que inspiraria a Joanot Martorell l'episodi del bany. La coneixem gràcies al cronista Jaume Safont, funcionari encarregat de redactar el Dietari de la Generalitat. Diu Safont que el 28 de març d'aquell 1461, "al fil de la mitjanit, essent la senyora reina a Vilafranca de Penedès, se seguí una molt gran remor en la cambra de la dita senyora". En va ser la causa "un foll de capellà", Miquel Martines de Terol, i que era membre "de la capella del senyor rei". Aquest "s'amagà en la cambra de la dita senyora, e havia's meses [s'havia ficat] algunes follies al cap, les quals la dita senyora per la sua grandíssima virtut no volc [volgué] comportar. E lo dit capellà, saltant per una finestra se desllogà lo peu". El pobre capellà enamorat va fer molt mala fi. Diu Jaume Safont que el van agafar i que "aprés mai s'és sabut res d'ell".

En el dietari personal que redactava Safont hi trobem una frase suprimida al text institucional ben significativa, en la qual el redactor deixa entreveure que la fugida no s'havia produït pel sol rebuig de la reina, sinó per la intervenció dels que ho havien "sentit" des de fora de la cambra. Aquí és on el paral·lelisme entre la malifeta de mossèn Miquel Martines de Terol i l'episodi del Tirant s'arrodoneix: tots dos enamorats s'amaguen a la cambra de la princesa fictícia o de la reina real; tots dos són sentits i provoquen una molt gran remor; això desbarata els seus plans, tots dos fugen per una finestra i, en caure a terra, l'un es disloca el peu i l'altre es trenca la cama.

La notícia de l'estrèpit a la cambra de la senyora reina a Vilafranca del Penedès s'adaptava perfectament a les intencions narratives de Martorell. L'any 1461, en plena redacció de la novel·la, ell tenia uns cinquanta anys d'edat. Era, doncs, un home vell per a l'època i probablement malalt —moriria l'abril del 1465. La tresoreria de Martorell també ha estat motiu de polèmica entre els historiadors donat que l'autor va fer servir el manuscrit del ‘Tirant' com a garantia d'un préstec que va demanar a Martí Joan de Galba. En no poder-lo tornar, el llibre va acabar en mans de Galba que, amb el temps, passaria a ser considerat coautor de l'obra.

Els aspectes cavallerescos de la vida de Joanot Martorell van servir-li d'inspiració per 'Tirant'
La biografia de Joanot Martorell bé podria ser tota sola l'argument d'una novel·la de cavalleries. Nascut entre el 1410 i el 1411 en una família benestants, la seva infància va transcórrer entre València i Gandia, ciutats que vivien dècades d'esplendor econòmica. La major part de la Mediterrània estava en mans de la corona catalanoaragonesa i el comerç gaudia d'un creixement insòlit fins aleshores, un fet que a la llarga significaria el traspàs del poder de la noblesa a la burgesia. La família de Martorell pertanyia als primers. L'avi Guillem havia estat conseller reial i el seu pare, Francesc, majordom de Martí l'Humà.

L'univers cortesà i els ideals de la vida cavalleresca impregnaven la casa on creixia Joanot. Aspectes com l'honor o la glòria van esdevenir una part natural de la seva educació i van tenir un impacte inevitable en la seva vida, plena d'afers d'armes i embolics amorosos dels quals després es va nodrir per redactar el 'Tirant'.

L'agost del 1435, Francesc Martorell va canviar el testament familiar i va deixar tot el seu patrimoni en mans de Joanot. Per què el pare va prendre aquella decisió tan dràstica és una incògnita. El que sí que és clar és que aquell fet va transformar completament el destí familiar. Per fer les paus amb el seu germà gran, Galceran, molt decebut com a primogènit, Joanot va cedir-li una part de les terres. L'acord va resultar molt avantatjós per a Galceran però molt poc convenient per a les arques familiars, que començaven a buidar-se de diners.

Com a nou cap de la família, Joanot va administrar les propietats, però, a diferència dels seus predecessors, no tenia una professió concreta que li permetés mantenir la bonança econòmica. De fet, el 1437, quan Ausiàs Marc es va casar amb Isabel, la germana de Joanot, aquest ja no va tenir prou diners per pagar el dot que requeria l'ocasió i va haver de saldar la part que faltava amb terres. En realitat, per a la família Martorell, aquelles noces eren una inversió de futur donada la posició benestant d'Ausiàs Marc dins la cort, però la mort prematura de la núvia va impedir que poguessin arribar a consolidar aquella nova xarxa de relacions.

L'enfrontament amb Joan de Montpalau porta Martorell a Anglaterra
Per acabar-ho d'adobar, l'altra germana, Damiata, va celebrar unes noces sordes amb Joan de Montpalau. A través de les noces sordes un matrimoni quedava legalitzat amb un simple jurament davant d'una creu. El problema era que sovint el nuvi no recordava haver fet cap promesa una vegada passada la nit de noces. I això és exactament el que va passar en el cas de Dalmiata i Montpalau. Joanot es va prendre aquella ofensa com un assumpte "d'honor" i va encetar aleshores un llarg procés contra Montpalau, amb l'enviament de cartes farcides d'insults, greuges i acusacions. Fins i tot va desafiar Montpalau en un duel i va recórrer a la cort anglesa buscant dia i lloc per celebrar-lo, dia que no va arribar mai.

Va ser aquesta estada a Anglaterra la que devia inspirar Martorell per a la primera part del Tirant: el relat anglonormand Guy de Warwick amb què enceta la novel·la; les festes del casament d'Enric IV, poc abans de la seva arribada, el 1432; o l'explicació de la llegenda anglesa sobre l'orde de la Garrotera, narrada per primer cop en la literatura occidental. També les noces sordes de la germana i el seu enfrontament amb el marit van ser incloses en la novel·la: Diafebus i Estefania i el mateix Tirant amb Carmesina es casen en secret.

Martorell va retornar d'Anglaterra sense haver aconseguit netejar l'honor de la seva germana. A València les coses no havien fet més que empitjorar. La crisi afectava sectors importants de la cavalleria i una crisi econòmica i de valors que alterava el món que Martorell havia conegut. No és gens estrany que es transformés en un escèptic. El seu és, però, un escepticisme d'ironia benhumorada, ben present en l'estil del Tirant. Tota la novel·la sembla una resposta optimista davant el desastre de Constantinoble, conquerida pels turcs, un fet de gran importància històrica que va ser viscut per l'Europa cristiana com una pèrdua terrible.

El Tirant va ser, doncs, una resposta literària a tots aquells fets. El seu protagonista, el cavaller Tirant lo Blanc, significativament bretó —Bretanya era el bressol llegendari de la cavalleria medieval— i format a la cort d'Anglaterra, irromp a la Mediterrània i, després de salvar l'illa de Rodes de l'amenaça turca —Rodes realment sí que s'havia salvat l'any 1444 d'un setge dels turcs— arriba a la capital de l'imperi Grec, Constantinoble, a punt de sucumbir. Gràcies a les habilitats de Tirant, un militar extraordinari, la ciutat se salvarà.

La part grega del 'Tirant': l'amor i l'ambició política humanitzen el protagonista
Entre lectors i crítics hi ha un acord unànime a l'hora de considerar literàriament molt més reeixida la part grega del 'Tirant' que no les que tracten de les seves aventures a Anglaterra, a Sicília o al nord d'Àfrica. El protagonista en la cort grega s'enriqueix amb aspectes que el completen com a personatge: l'amor i l'ambició política l'humanitzen. Les gràcies de la princesa Carmesina, hereva de la corona imperial, i la possibilitat de coronar-se ell mateix emperador, succeint el pare de Carmesina, transformen el cavaller Tirant. Les successives victòries militars li van obrint el camí al tron i al matrimoni desitjats. Ara bé —apunta Martorell—, amb els seus èxits militars, Tirant no en té prou.