Subscriu-t'hi
Catalunya

Viatgem amb l'Ictíneo, el submarí de Monturiol

Amb la primera immersió d'aquest peix mecànic, el juny del 1859, Narcís Monturiol apropava el fons del mar més que mai

Cristina Masanés (text), Camil Busquets (assessorament)
1 Tanqueu l'escotilla… immersió! Viatgem amb l'Ictíneo, el submarí de Monturiol
Rèplica de l'Ictíneo I davant del Museu Marítim de Barcelona
Rèplica de l'Ictíneo I davant del Museu Marítim de Barcelona Wikimedia Commons

Un estrany peix de 7 metres d'eslora s'enfonsa dins les aigües. Des del seu ventre ovalat, algú escriu: "El silencio… la falta gradual de luz solar… el color lívido de las fisonomías… los peces en los cristales… el manómetro va indicando la profundidad del descenso, suave al principio y rápido después… Al llegar a cierta profundidad… cesa todo ruido, todo movimiento. Parece que la naturaleza ha muerto".

La crònica no pertany a la coneguda ficció de Jules Verne sinó al testimoni històric del doctor Josep de Letamendi. La nostra nau porta per nom 'Ictíneo'. El patró no és el cèlebre capità Nemo sinó Narcís Monturiol, nascut a Figueres. Som a l'any 1859, ens trobem al port de Barcelona i aquest és un viatge, el nostre, per la peripècia vital de l'home que va marcar una fita fonamental en la història de la navegació submarina. Un inventor, un arquitecte d'idees tocat per la voluntat del progrés.

Com era de rigor, el segon dels cinc fills d'un menestral estava destinat al món de la lletra. Nascut el 28 de setembre de 1819, tenia 20 anys quan va arribar a estudiar dret a una Barcelona certament agitada.

Barcelona, el context idoni per a una ment inquieta
Manifestos, opuscles, clandestinitat i societats secretes. El segle XIX va ser un temps cosit a cops de progrés i de conservadorisme. Els primers governs demòcrates usurpaven a moments l'espai polític a un absolutisme d'arrel molt vella. El país s'industrialitzava alhora que importava, de l'Europa revolucionària, les noves teories socials. En aquest país, les idees solen entrar pels Pirineus i cap a Barcelona, França queda molt a prop. Monturiol va trobar a la ciutat el context idoni per a una ment inquieta.

D'activista republicà a propagador del comunisme social. El jove Monturiol va viure plenament la febre revolucionària del seu temps. Cap de la Milícia Nacional, prengué part activa en les Bullangues de Barcelona i en les sublevacions avortades pel general Prim. Convençut del periodisme com una potent eina de formació i transformació, va contribuir a la difusió, a través de diferents publicacions, dels idearis comunitaris i va conèixer les multes, la repressió i, en més d'una ocasió, l'exili francès.

Federalisme, socialització, abolició de la pena capital, formació de les dones… els seus articles són un bon exemple d'un dels moments daurats del periodisme, el 1800, i alhora una mostra de l'entusiasme amb què el seu autor s'implicà en tot de causes amb visió de futur.

2 Un socialista utòpic
Retrat de Narcís Monturiol, enginyer i inventor català
Retrat de Narcís Monturiol, enginyer i inventor català Wikimedia Commons

Va ser en un dels seus exilis a Perpinyà quan conegué la teoria d'Étienne Cabet, un advocat i fill de boter, com ell, que, desmarcant-se de Marx, havia publicat l'any el 1839 el seu 'Voyage en Icarie'. L'autor, a qui Monturiol va conèixer, obria una porta a la utopia social. Una nova Jerusalem era possible: un programa molt concret proposava la fundació de colònies experimentals per a assajar un règim comunitari i equitatiu.

Monturiol s'abocà al messianisme traduint l'obra de Cabet i fundant el 1847 la primera publicació comunista editada a la península Ibèrica, 'La Fraternidad'. Les cartes de Cabet des de França l'alenaven.

"Anem a Icària!"
Saint-Simon, Owen, Fourier van ser altres reconeguts propagadors d'esperança. Però el cabetisme, connectant amb el desig de justícia, s'estengué ràpidament per Europa i Amèrica fins a poder comprovar la duresa de les dificultats quan es volen materialitzar les idees. A Barcelona, el 1848, el metge de Calaf Joan Rovira marxava a fundar la nova Icària a l'Amèrica del Nord. Els 600 francs per al viatge s'havien recaptat entre els icarians del país. Entre ells, Ildefons Cerdà i el seu programa de racionalitat urbanística, i Anselm Clavé i la seva proposta d'educació universal. Entre ells, també, un Monturiol que, exultant, proclamava "Anem a Icària!".

No eren paraules buides. Quan, com a efecte de la revolució del 1848, 'La Fraternidad' va ser clausurada, quan la repressió impossibilitava qualsevol activitat conspiradora, Monturiol va escriure a Cabet demanant la seva admissió a Nauvoo, la colònia icariana d'Il·linois, però quan la resposta afirmativa va arribar, ja s'havia decidit a procurar el progrés en un sentit diferent al revolucionari. Havia optat per tirar endavant la seva formació autodidacta en física, anatomia, hidrostàtica… i a posar les banyes —com escriu a un amic— en "un projecte gegantí".

Se n'havia sortit, com qui diu, pels pèls. Quan la policia va trucar a la porta, eren tots a taula. La dona va aclarir-los que el senyor era el germà del seu marit. Monturiol, persuasiu, va ratificar-ho, i els agents, guardant l'ordre d'embarg, se n'anaren. Ell, però, hagué de refugiar-se, aquesta vegada a Cadaqués. Allà, hi va trobar un terreny abonat per a bastir quimeres.

Tenacitat, enginy i aplicació
L'anècdota explica que la visió dels bussos coralers al cap de Creus l'afectà especialment. Com és sabut, els efectes nocius del nitrogen a la sang són les conseqüències nefastes d'una feina ja per si arriscada. Monturiol va veure morir ofegat un pescador de corall. I per això es va posar en acció per a fabricar un aparell d'immersió i el 1857 constituí a Figueres una societat per a la pesca de corall.

Va ser només l'inici d'una aventura de molta més volada. La idea d'una nau que navegués sota l'aigua creixia amb rapidesa. "La nau existeix", li confià a Martí Carlé —amic i futur soci— tot assenyalant el seu front. Tanmateix, per a fer tangible una empresa d'aquestes dimensions es requeria molta tenacitat, enginy i aplicació. Qualitats, les tres, que Monturiol tenia.

Li calien bons constructors navals, li calien mecenes. Però l'entusiasme és un estat que es transmet per contagi. Josep Missé i Joan Monjo es posaren ràpidament en els plànols i els amics respongueren amb capital. L'Ictíneo' o la "nau-peix" (del grec 'ichtys' o peix, i 'naûs' o nau) es començà a construir als tallers El Nuevo Vulcano de la Barceloneta.

Els projectes solvents solen partir d'una idea que sorprèn per la seva simplicitat. Com es pot fer una nau capaç de navegar sota les aigües marines? Hi ha algú que ho ha fet abans: és la natura. I Monturiol, procedint amb una lògica netament empirista, la de l'observació, observà els amfibis. Va fixar-se en els girs, el sistema respiratori i la forma encertada dels peixos, que els permet de desplaçar-se en un element líquid. La seva nau va ser, doncs, ictiforme, i part de les solucions tècniques adoptades reproduïen estratègies apreses del món natural.

3 Més de 50 immersions
Rèplica de l'Ictíneo II al port de Barcelona
Rèplica de l'Ictíneo II al port de Barcelona Wikimedia Commons

El 28 de juny de 1859, el primer 'Ictíneo' era avarat al port de Barcelona. Durada de la immersió: 3 hores. Profunditat aconseguida: 20 metres. Tripulació: l'inventor Narcís Monturiol, el mestre d'aixa Josep Missé i el mariner Josep Oliu. Era una nau de dos bucs feta de fusta d'olivera —llavors barata— i folrada amb coure: una cambra de pressió podia encabir 7 homes i una cambra externa en forma de peix n'assegurava l'estabilitat. S'accionava amb la força humana —calien 4 homes per a moure l'hèlice— i era guiada per un timoner. El fons marí ja no era un somni.

El quadern de bitàcola del primer 'Ictíneo' va enregistrar més de 50 immersions, no sempre amb èxit, a Barcelona i Alacant. Ja es podia parlar de continuïtat en la navegació submarina. Per primera vegada, un enginyós sistema facilitava un dels punts més delicats de la tècnica submarina: la immersió i l'emersió. Unes veixigues de flotació —així les batejà el seu inventor— semblants a les dels amfibis permetien igualar la densitat de l'aigua i la de la nau amb el simple accionament d'unes aixetes. Uns dipòsits a babord i a estribord s'omplien o es buidaven d'aigua i d'aire a pressió segons si es volia submergir la nau o tornar a la superfície. La inventiva de Monturiol aviat va ser celebrada, però, si bé dins l'aigua s'ha d'aprofitar la força del corrent, a fora, per a avançar, se sol navegar a contracorrent. I això, ho va fer Monturiol.

El segon Ictíneo
És just recordar que l'Ictíneo' no va néixer amb una finalitat bèl·lica. Un privilegi, aquest, estrany en la història de la conquesta marina. Per al seu inventor, l'enginy era perfectament comercialitzable, ja que havia de contribuir a facilitar el treball humà en la pesca del corall i en l'exploració científica. Tot i així, quan després de successius intents d'aconseguir el finançament necessari per a millorar la nau, anà a oferir-la al Govern, els va presentar un vaixell de guerra que podia incorporar canons.

El maig del 1861 es dugué a terme una immersió oficial a Alacant. Les onades gegantines i l'intens vent no van impedir que la prova fos un èxit. Hi hagueren promeses, però els ajuts no arribaren mai. Una hipòtesi indica que certes pressions exteriors s'oposaven a l'arma submarina —la reivindicació de Gibraltar no agradava als anglesos.

Però la tenacitat de Monturiol no es rendia fàcilment. Hi hagué un segon 'Ictíneo', més voluminós —els 7 metres d'eslora es convertiren en 17— i més capaç, que substituïa la força motriu humana per una màquina de vapor i incorporava un sistema nou de renovació de l'aire que feia habitable la cambra. És fàcil suposar que els costos es van multiplicar i els accionistes se n'acabaren cansant. La vida de l'Ictíneo' II és una crònica de dificultats d'ordre tècnic i econòmic. Va avarar-se l'octubre de 1864 i navegà durant quatre anys escassos. L'embargament va arribar al febrer de 1868.

Malalt, arruïnat i oblidat en vida
"Débiles, pobres, oscuros". Així feia en una carta Narcís Monturiol. Malalt i arruïnat, els últims anys van ser una carrera d'obstacles que no va impedir la maquinació de nous invents. Amb el cop d'estat del general Pavia el 1874, va perdre el lloc de director de la Fábrica Nacional del Sello a Madrid i, és clar, el de diputat a les Corts republicanes. Era la fi del trajecte. Corrector, oficinista, malalt i insolvent són els adjectius que clausuren la vida de l'inventor.

Celebrat i oblidat en vida, silenciat després per una historiografia parcial que va confondre les fites tècniques amb les identitats nacionals, i recuperat posteriorment. A la navegació submarina li faltaven uns anys. En concret, li mancava l'ús de l'energia elèctrica —Isaac Peral va disposar-ne poc després— per a poder clausurar el llarg capítol de l'experimentació.

A Monturiol, se'l sol titllar de romàntic. Una llarga cabellera i una mirada escrutadora semblen confirmar-ho. Però l'enginyer polifacètic va beure en aquell racionalisme il·lustrat que utilitza la raó per a dominar la natura i endreçar els afers humans. Periodista, tècnic inventor, retratista a l'oli, diputat republicà... un trajecte dispers en aparença però que, mirat amb el filtre del progrés, mostra una profunda unitat.

El sis de setembre del 1885, el vell motor de l'Ictíneo' movia les aspes d'un molí fariner a Sant Martí de Provençals. Unes cases més avall, moria Monturiol.

4 Aprenent de Monturiol
Dibuix de Joan Junceda que critica el poc reconeixement que van tenir en vida Narcís Monturiol i Isaac Peral
Dibuix de Joan Junceda que critica el poc reconeixement que van tenir en vida Narcís Monturiol i Isaac Peral

No és una empresa fàcil. Ens cal estudi, càlcul, passió i pressupost. De Monturiol, n'hem après que una persona pot construir-se el seu propi submarí. Alguns dels seus consells i solucions tècniques encara avui s'apliquen. Per ell també sabem quins són els errors imperdonables que no podem cometre.

 

  • La forma de peix. Facilita la suavitat i estabilitat dels moviments.
  • El doble buc. Permet una forma exterior apta per a navegar i una interior habitable.
  • El sistema d'immersió. Amb un calculat mecanisme de dipòsits i aixetes es pot regular alternadament l'entrada i sortida d'aigua i gas de pressió, operació indispensable per a submergir-se i emergir.
  • La força motriu. Si no es disposa d'electricitat, cas de Narcís Monturiol, una màquina de vapor pot impulsar la nau.
  • La respiració. Afegint oxigen a l'aire de la cambra i eliminant-ne el CO2, en resulta un espai respirable, però calen coneixements químics. Si no és el cas, podeu consultar les memòries de Monturiol.
  • La seguretat. Abans del descens, és important no oblidar "la prova de l'aire". Des de Monturiol, és prescrita en totes les immersions marines.

Subscriu-t'hi

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Elionor d'Aquitània, la reina més poderosa

Fem un recorregut per la biografia d'una dona que va tenir una vida de novel·la

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto