Subscriu-t'hi
#NOERENBRUIXES, EREN DONES
Reparem la seva memòria. Signa el manifest
#NoErenBruixes, eren dones
Dones

Les 13 de Mercury

La història d’unes dones que van participar en un programa extraoficial de noies astronautes abans que els homes viatgessin a l’espai

Caterina Úbeda (text) / Pere S. Argila (assessorament)

“Aturem-ho ja!” El vicepresident Lyndon B. Johnson s’havia emprenyat amb la seva secretària. Després d’un cop de puny va escriure aquelles paraules a la carta que Liz havia redactat en nom seu. L’adreçava a l’administrador de la NASA i la tercera frase l’havia enfurismat: “Podria dir-me quan l’Agència ha desqualificat mai ningú per ser una dona?”. L’assistent pensava que una missiva suggerint que les dones poguessin ser astronautes seria un gest per a Geraldyn Cobb i Jane Hart, amb qui es reuniria el seu cap aquell dia de març del 1962. Cobb i Hart lluitaven perquè es reprengués un programa extraoficial de selecció de dones astronautes, un procés que havia quedat aturat set mesos abans. La resposta del vicepresident de Kennedy va ser: “No”.

1 Les Dones a l'Espai Primer
Jerrie Cobb
Jerrie Cobb

Tot va començar el 1959, dos anys abans que Iuri Gagarin es convertís en el primer home que anava a l’espai. Aquella tardor, dos membres d’un comitè de la NASA van engegar pel seu compte el programa anomenat Les Dones a l’Espai Primer (WISE, en les seves sigles en anglès), que tenia com a objectiu saber si les dones podien viatjar a l’espai. Quan els responsables de l’Agència se’n van assabentar, el programa va ser cancel·lat, però un dels seus impulsors va decidir tirar-lo endavant a títol personal a la seva fundació privada. Era el doctor William Randolph Lovelace, una eminència en medicina espacial. Era ell qui havia dissenyat les proves de selecció dels astronautes del primer programa espacial tripulat, el Mercury, i estava convençut dels avantatges de les dones: consumeixen menys aigua, menjar i oxigen i són més lleugeres, un factor important per a l’estalvi de combustible.

‘Astronautrix’ i ‘feminautes’
Lovelace va buscar les candidates ideals i la primera escollida va ser una pilot que acumulava premis, rècords i milers d’hores de vol, Geraldyn Jerrie Cobb. El febrer del 1960, Cobb va passar a la Fundació Lovelace, a Albuquerque, les mateixes proves que els set astronautes del Mercury amb uns resultats espectaculars. Tot va quedar en un secret relatiu fins que a l’agost Lovelace va fer-ho públic a un congrés. La premsa se’n va fer ressò i ho va presentar com si la flamant candidata a astronauta hagués guanyat un concurs de bellesa: rossa, amb una figura de 91-66-86, porta cueta, pesa 54 kg, li fan por les llagostes, esmorza hamburguesa i és soltera. Fins i tot, alguns mitjans van buscar el neologisme perfecte: si els homes eren astronautes les dones serien astronautrix, feminautes o astronettes.

2 25 candidates
Jerrie Cobb fent un test de resistència i consum d’oxigen
Jerrie Cobb fent un test de resistència i consum d’oxigen MAKERS

A inicis del 1961, Lovelace va contactar amb vint-i-cinc noves candidates, dinou de les quals van participar encantades en l’anomenat Programa de Dones a l’Espai. Aquestes no podien tenir més de 35 anys, però Lovelace va fer una excepció amb una que en tenia 39, que era mare de vuit fills i que estava en unes condicions físiques excel·lents, Jane Hart.

A diferència dels homes, que van fer les proves en grup, les dones les van fer soles. Com a molt en van coincidir dues a la vegada. Totes dormien al Bird of Paradise, un “motel de l’amor” on arribaven exhaustes després de jornades maratonianes. Els costos del transport, el menjar i l’allotjament anaven a càrrec seu, però parcialment: la pionera de l’aviació Jacqueline Cochran hi posava 200 dòlars per dona. Cochran, que havia col·laborat anteriorment amb Lovelace, va finançar el programa. Personificava l’expressió feta a ella mateixa, era una self-made woman d’orígens humils, ambiciosa i tenaç que havia aconseguit un triplet envejable: aviadora famosa (va ser la primera dona que va trencar la barrera del so, entre altres rècords), dona rica (era propietària d’un pròsper negoci de cosmètica i estava casada amb un multimilionari) i amiga de generals, polítics i presidents, si calia.

‘L’habitació tomba’
Cochran va voler participar en les proves, però en va quedar exclosa per problemes de salut, un fet que va marcar la relació que va tenir amb les dones del Mercury. Les proves! Mai abans s’havien dissenyat uns assajos tan exhaustius com aquells. S’analitzava la composició de la sang, els nivells de radiació i conducció d’electricitat al cos, la capacitat de recuperació del vertigen introduint aigua quasi congelada a l’oïda, es mesuraven els reflexos estimulant alguns nervis amb elèctrodes… Les participants eren exposades a alts nivells de radiació, perdien pes, s’aplicaven ènemes ara sí ara també i acabaven amb una prova duríssima: lligades a una llitera eren introduïdes a una habitació de les dimensions d’una tomba. Qui entrava en pànic i premia el botó de socors, quedava fora del programa.

Els tests van ser els mateixos que els dels homes amb l’excepció de les exploracions ginecològiques. Aquestes es van reduir a exàmens pèlvics després que una de les candidates, Sarah Gorelick, farta i emprenyada, acabés llençant per la finestra el termòmetre amb què s’havien de mesurar la temperatura basal quasi diàriament abans de l’inici de les proves. Finalment, aquella bogeria fisiològica la van superar dotze de les dinou dones que hi havien participat. Amb Jerrie Cobb, tretze.

3 10 hores a la piscina de privació sensorial
Una de les proves es feia a la piscina de privació sensorial, que simulava la falta de gravetat
Una de les proves es feia a la piscina de privació sensorial, que simulava la falta de gravetat MAKERS

Cobb ja havia passat la segona fase de les proves. De nou amb èxit i apareixent a la premsa. L’octubre del 1960, els lectors de la revista Life van quedar-se bocabadats amb la imatge de Cobb flotant tranquil·lament a una piscina de privació sensorial. L’aigua d’aquell estany artificial estava a la mateixa temperatura que el cos, de manera que la persona que hi entrava no notava ni l’aigua ni l’aire a la pell. La majoria dels 40 homes que s’hi havien submergit havien perdut temporalment el contacte amb la realitat. Segons Life, Cobb va surar durant més de nou hores. Aquella prova també la van passar dues de les dones seleccionades per Lovelace, Rhea Hurrle i Wally Funk, a qui, després de 10 hores i 35 minuts flotant, els investigadors que l’observaven li van dir, perplexos, que ja podia baixar. 

Les dones, vetades en l'aeronàutica militar
Però per què només tres dones? A diferència dels candidats homes, que es dedicaven exclusivament a fer els tests, les dones havien de quadrar l’agenda amb les responsabilitats familiars i laborals. A més, quan les proves van deixar de fer-se en la seva fundació, a Lovelace li va costar trobar dates. El programa era extraoficial i les dones estaven vetades en l’aeronàutica militar, així és que el doctor va haver de recórrer a favors personals perquè li deixessin fer ús de les instal·lacions que necessitava. L’última part dels tests posava a prova el rendiment físic sota condicions d’acceleració extremes i requeria equipament avançat. També incloïa una prova que feia realitat el somni d’algunes participants: volar en un avió d’entrenament militar supersònic. 

Cobb i Lovelace van fer diverses trucades, una d’elles a l’Escola Naval de Medicina Aeronàutica de Pensacola. Els responsables van traslladar la sol·licitud al Pentàgon i la negativa va arribar amb una ironia desagradable: “Si no saps les diferències entre homes i dones, no podem posar diners al projecte”.

Es cancel·la el Programa de Dones Astronautes
Amb tot, Lovelace va aconseguir un sí informal, primer per a Cobb, que el maig del 1961 va realitzar (i superar) les proves, i després per a les altres dones. Cobb va enviar-los una carta animant-les i, per fer les coses més fàcils institucionalment, va adjuntar una declaració en què les participants assumien tots els riscos, tant d’accident com de mort. El 21 d’agost va ser Lovelace qui va escriure i en aquest cas va adjuntar un xec de Cochran per cobrir les despeses de desplaçament, allotjament i manutenció. El 12 de setembre, cinc dies abans de l’inici de les proves, les participants van rebre un telegrama: les proves de Pensacola s’havien cancel·lat i molt probablement mai no es reprendrien. Aquest cop no hi havia cap adjunt, sinó la petició de retornar els diners avançats. El Programa de Dones Astronautes havia acabat i ho feia sense que les 13 del Mercury s’haguessin trobat mai.

4 Comença la lluita
Cobb posa al costat d’un model de la càpsula Mercury de la NASA
Cobb posa al costat d’un model de la càpsula Mercury de la NASA

Algunes dones no es van donar per vençudes. Wally Funk va remoure cel i terra i va poder passar unes proves semblants a la base del Toro, a Califòrnia. També va obtenir permís per utilitzar una centrifugadora d’ingravidesa, però no va aconseguir el vestit pressuritzat per entrar-hi (estava reservat només per a militars). Cap problema, se’l va fabricar ella mateixa.

Per la seva part, Cobb va emprendre una lluita titànica: va recórrer el país fent discursos i va escriure a les altes instàncies, però no es va obrir cap porta fins que el 1962 una altra de les dones que havia passat les proves es va afegir a la lluita. Era Jane Hart, que estava casada amb un senador demòcrata. Va ser així com Lyndon B. Johnson els va obrir la porta del seu despatx, però per tancar-la immediatament. A la carta que va escriure la seva secretària, Jane no hi apareixia amb el seu nom, sinó com a “senyora de Philip Hart”.

Discriminació de gènere
El juliol del 1961, Cobb i Hart van aconseguir que se celebrés una audiència sobre el que van presentar com un cas de discriminació per raons de sexe, una paradoxa perquè faltaven dos anys per a l’aprovació de la norma que ho prohibiria, la Llei de drets civils. El plantejament era clar: com poden arribar les dones a ser astronautes en un context polític en què no es valora la participació de les dones? La resposta dels membres del comitè era diàfana: quina necessitat té la NASA de buscar dones quan ja té homes astronautes? A més, el país s’havia de centrar en l’objectiu establert per Kennedy d’enviar un home a la Lluna i crear un programa de dones entorpiria la cursa espacial.

Jacqueline Cochran, que mai no havia portat bé el fet de no ser la protagonista del programa, va intervenir en l’audiència amb un argument impactant: per què invertir diners en les dones si els perds quan es casen i tenen fills? També hi van testificar membres de la NASA, que van argüir que allò no era un tema de discriminació, sinó de requisits: només podien ser astronautes els pilots militars i les dones havien estat apartades de l’aviació militar amb el desmantellament del Servei de Dones de la Força Aèria (WASP, en les seves sigles en anglès), una unitat formada per 1.074 dones pilot que havien reemplaçat els homes en tasques d’aviació perquè aquests poguessin entrar en combat durant la Segona Guerra Mundial. La unitat havia estat impulsada i dirigida per Cochran, i va ser cancel·lada el gener del 1945. Tot i haver volat per a la Força Aèria, a aquelles dones no se’ls va concedir l’estatus militar.

La premsa també hi va dir la seva escollint com a fotografia un lapsus d’etiqueta de Cobb, que va ser enxampada amb els peus nus després d’haver-se tret les sabates de taló. Ella i Hart van haver d’escoltar bromes i comentaris condescendents sobre les dones i van veure com l’audiència es tancava un dia abans del previst sense que poguessin rebatre els arguments dels representants de la NASA. Lovelace no hi va intervenir, perquè la seva relació amb l’Agència s’havia fet més estreta. Hart va abandonar la lluita i Cobb va continuar, fins i tot quan va rebre amenaces de la NASA.

5 Cobb tira la tovallola
D’esquerra a dreta, Gene Nora Stumbough, Wally Funk, Jerrie Cobb, Jerri Sloan Truhill, Sarah Gorelick, Myrtle Kay Cagle i Bernice B. Steadman, juntes el 1995 per veure el llançament del ‘Discovery’ que pilotava Eileen Collins
D’esquerra a dreta, Gene Nora Stumbough, Wally Funk, Jerrie Cobb, Jerri Sloan Truhill, Sarah Gorelick, Myrtle Kay Cagle i Bernice B. Steadman, juntes el 1995 per veure el llançament del ‘Discovery’ que pilotava Eileen Collins NASA

Els comentaris van continuar. Quan els russos van anunciar que portarien una dona a l’espai, un dels directors del programa Mercury de la NASA va dir públicament que l’única manera d’estalviar pes amb les dones era deixant la seva bossa a la Terra. Per reblar el clau, el 1964 dos investigadors que havien participat en les proves de Lovelace van assegurar que els cicles menstruals de les dones les invalidaven per ser astronautes. Cobb va tirar la tovallola el 1965 i es va posar a treballar com a pilot humanitària a l’Amazones.

La NASA va començar a acceptar dones el 1978, però no com a pilots, sinó com a “científiques especialistes”. Per això quan el 1983 Sally Ride es va convertir en la primera nord-americana que volava a l’espai, les del programa Mercury no en van tenir prou. Van veure el seu somni fet realitat amb Eileen Collins, la primera astronauta que va pilotar un transbordador. Collins va convidar les que encara vivien al llançament del Discovery. Era el 3 de febrer del 1995 i les llàgrimes van caure per les galtes de les set dones que hi van anar. La premsa també hi era i es va fixar en elles, però aquesta vegada com a grup. L’NBC les va reunir a totes poc després i va ser llavors quan van ser conegudes com les 13 del Mercury, en al·lusió al primer programa d’homes astronautes. El nom va arribar després de la gran proesa.

6 Qui és qui i masclisme a la NASA
Fem un perfil de les 13 de Mercury
Fem un perfil de les 13 de Mercury

A aquest altre article del web us fem un perfil de les 13 de Mercury i us expliquem algunes anècdotes de masclisme a la NASA.

Subscriu-t'hi

Portada del número 232 del SÀPIENS (juliol 2021)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

 
Portada del número 232 del SÀPIENS (juliol 2021)

Tots els misteris dels ibers

Us expliquem quins enigmes d'aquesta civilització s'han resolt gràcies a treballs arqueològics recents

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

 
Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto