No hi ha manera de saber la data del naixement de Constança, una dels sis descendents del primer comte rei de Catalunya i Aragó, Alfons I el Cast. El seu germà gran, Pere I el Catòlic, va néixer el 1177, però de la resta d’infants no se’n sap ni l’any de naixement, ni l’ordre en què van venir al món. Hi ha acord, però, en el fet que Constança era la gran de les tres filles del monarca i també s’ha arribat a un consens per creure que va veure la llum el 1179.

Educada al monestir de Sixena
Constança va ser educada al monestir de Sixena, on va adquirir una preparació exclusiva per a les filles de l’alta noblesa i les infantes de la corona catalanoaragonesa.

Es creu que a la mort del rei Alfons, l'any 1196, quan l’hereu, Pere, negociava amb el papat la seva coronació a Roma, la infanta formava part dels serrells i les clàusules dels tractes amb el papa Innocenci III.

En aquells temps, l’hongaresa era una casa reial santa, canonitzada en tres ocasions, i tota família aristocràtica europea anhelava unir-s’hi per prestigiar el propi llinatge. Sense oblidar que, en aquell temps, les rendes dels reis hongaresos eren molt altes, superiors fins i tot a les dels monarques francesos i anglesos. El Casal català, per la seva banda, també era ben vist per la Santa Seu: representava un dels extrems de la cristiandat, en lluita constant amb l’islam, al qual havien guanyat terreny gràcies al comte Ramon Berenguer IV. De manera que, a ulls del papat, la unió entre dues potències en creixement, fidels a Roma i amb interessos comuns per senyorejar la Mediterrània, era una jugada rodona.

Així, doncs, Constança assumí el seu rol de peça política i el mateix 1196 viatjà a Hongria per casar-se amb el rei Eimeric. Van acompanyar-la una cort de dames i trobadors que li havien de fer el viatge i l’adaptació menys traumàtics.

A Hongria, Constança mai no va deixar de ser vista com una forastera, i això que va propiciar la construcció de palaus com el d’Óbuda, i la seva influència va fer-se notar en camps com el jurídic. No debades, el contracte matrimonial entre Constança i Eimeric és el primer que especifica per escrit el dot de la reina consort (les rendes de dos comtats) i, més important encara, detalla que, en cas de mort del rei, la vídua continuaria cobrant-lo si decidís viure al regne, o seria indemnitzada amb 12.000 marcs si decidís marxar d’Hongria.

El rei Eimeric va morir el 1204 d’una malaltia. Preveient aquest desenllaç, però, el monarca havia coronat el seu fill Ladislau, nascut tres anys abans, i que va ser el rei nominal durant uns mesos. A causa de la curta edat de l’hereu, Eimeric va deixar el govern al seu germà Andreu, confiant que les ferides d’antany haurien cicatritzat. Cras error: les ambicions del germà van ser tan grans i la pressió a què degué sotmetre Constança, tan desmesurada, que la reina vídua decidí tocar el dos cap a Viena, enduent-s’hi el rei nen, la corona, part del tresor reial i uns quants partidaris.

Però a la capital austríaca, Ladislau morí sobtadament poques setmanes després d’arribar-hi. Constança va emprendre llavors una tasca que la va ocupar bona part de la seva vida: la reclamació del dot assignat en el contracte matrimonial amb Eimeric.

Constança, amb 26 anys, una viduïtat, la mort d’un fill i una exregència a l’esquena, va demostrar la seva clarividència amb un gest sorprenent. Va vendre el seu dot als venecians, hàbils mercaders, amb agents arreu. Ja s’encarregarien ells de recuperar els diners invertits tot reclamant-los a Andreu, el germà d'Eimeric! Sola i esgotada, Constança va decidir tornar a casa, al monestir de Sixena.

Pel cap de Constança no hi passava la possibilitat d’un altre matrimoni, i molt menys imminent. Però el papa Innocenci III tenia altres plans i sabia que la cotització de la germana del rei d’Aragó era molt alta en el mercat matrimonial. Volia maridar-la amb Frederic de Hohenstaufen, rei de l’estratègic regne mediterrani de Sicília, que llavors tot just tenia 10 anys.

Així, el 1206 Sixena fou seu d’una trobada històrica que marcà el destí de diverses corones. S'hi prengueren dues decisions polítiques clau: Constança i la seva mare, Sança de Castella, van convèncer l'esposa de Pere I el Catòlic, Maria de Montpeller, que tornés amb el seu marit. En aquell moment, Maria meditava el divorci, ja que les seves relacions amb el rei havien estat inexistents durant molts anys i la corona no tenia hereu, però finalment va tornar amb el monarca i al cap d'un any va quedar embarassada del futur Jaume I el Conqueridor.

La segona decisió va ser casar Constança amb Frederic de Sicília. D'aquesta manera, Innocenci III aconseguia vincular el Casal de Barcelona al govern de l'illa i posar el seu protegit (Frederic havia quedat sota la protecció del papa després de quedar orfe de pare i mare) en mans d'una dama experimentada i culta. Constança va anar a Sicília acompanyada de monges de Sixena i 500 cavallers catalans. Aquesta vegada, la jugada va sortir rodona.

Malgrat la diferència d’edat entre Frederic i Constança, o justament per això, no hi ha cap dubte que la catalana fou molt important en les decisions del seu marit. Va ser una consellera hàbil, una seguidora fidel, i l’un va créixer amb l’altra: la reina el va fer desenvolupar com a persona i li va donar un hereu, Enric (1211-1242).

Emperadriu del Sacre Imperi Romanogermànic
Per la seva banda, Frederic li va sumar títols i dignitats. Primer va ser coronat rei dels alemanys (1212), investidura que equivalia a ser proclamat hereu de la corona imperial, com succeí vuit anys més tard (1220). Així, Constança assolí l’honor més alt a què podia aspirar una dama del segle XIII: emperadriu del Sacre Imperi Romanogermànic.

Hi ha uns quants elements que indiquen que, efectivament, Constança va influir en el seu poderós marit i no es va limitar a ser consort, com ho demostra el fet que encunyessin monedes amb l’efígie de tots dos. I un gest insòlit: quan Constança va morir l’any 1222, encara jove, va ser enterrada a la catedral de Palerm en un sarcòfag romà de marbre esculpit, i el mateix Frederic li va atorgar una corona imperial. Era una tiara rica, amb or i pedres precioses, que no va tenir cap de les altres dues esposes de l’emperador Frederic.