L'agost del 1836, un grup de vàndals armats amb pics i baionetes van assaltar l'abadia de Santes Creus decidits a profanar els sepulcres dels reis Pere el Gran, Jaume II i Blanca d'Anjou. On, si no, hi podia haver aquell tresor d'espases, joies i calzes de què parlava l'imaginari popular? La tasca de profanació va esdevenir impossible en un cas i molt senzilla en l'altre. Una llosa de 900 quilos i una duríssima banyera de pòrfir d'època romana es van interposar entre els lladres i les despulles del rei Pere. Desenes de cops de mall després, la tomba seguia intacta.

La profanació del sepulcre de Jaume II i Blanca d'Anjou
La temptativa frustrada no va dissuadir-los de provar més sort amb el panteó de Jaume i Blanca. Primer, van enderrocar el frontal d'alabastre que adornava l'interior de la tomba, i després van fer un forat al sarcòfag gòtic per on van introduir les mans. Sense cap tipus de mirament, van estirar els peus dels monarques, que van quedar estesos davant l'altar, esquarterats per la violència amb què se'ls havia tret del sarcòfag. Algú va decidir aleshores hissar-los a punta de baioneta i iniciar una processó improvisada que va començar a recórrer les estances del monestir. En arribar davant del palau reial, la mòmia de Blanca d'Anjou va ser llançada dins del pou. Al cos del rei, li tocava prosseguir el grotesc periple tot sol i mai s'ha pogut saber on van anar a parar les seves despulles.

En poques hores, la descripció d’aquells fets tan macabres arribaria a tots els racons de la vall del Gaià. Dins el pou? Fra Ignasi Carbó no es podia creure el que sentia i de seguida va decidir arriscar la vida per poder reparar aquell greuge. L’exmonjo va fer via cap a Santes Creus i amb l’ajuda d’una corda va desaparèixer en la negror del pou. Al cap d’una estona en va sortir victoriós, acompanyat de les restes de la reina, les quals va retornar al panteó. El 1839, tres anys després de la profanació del sepulcre, el pare Miquel Mestres va dur a terme una restauració del cos de la reina.

La primera restauració: dos anys i 625 pessetes de pressupost
El 1854, l’historiador Bonaventura Hernández de Sanahuja va aconseguir finançament per restaurar els sepulcres profanats després d'escriure un acurat informe i d'invertariar-ne les destrosses. L’Administració li va assignar la direcció de l’obra i un pressupost de 625 pessetes. La restauració va trigar dos anys, del 1856 al 1857. El primer que va fer va ser substituir les barroeres fustes que Mestres havia col·locat per sustentar la cúpula del panteó per unes altres de més fines i elegants, similars a les que hi havia abans dels fets del 1835. També es va dedicar a restaurar les escultures i altres floritures renaixentistes i va fer instal·lar una tanca de ferro al voltant del panteó “para impedir que los inquietos muchachos del pueblo se entretuvieran a mutilar otra vez lo que se acababa de reparar”, segons ell mateix va escriure.

La tomba no es tornaria a obrir fins 150 anys després.

L'any 2010 es va dur a terme una important restauració de les tombes reials del monestir de Santes Creus. Quan els científics van obrir el sarcòfag de la reina, es van trobar les “dues cames perfectament recognoscibles, perquè no eren dos fèmurs, eren dues cames momificades i també part de la pelvis. No ens podíem creure que el cos d’una dona que porta set-cents anys morta, que la van passejar per tot arreu, que la van llançar en un pou, que la van treure de la tomba i la van tornar a posar de qualsevol manera, podria estar tan ben conservat”. Així ho va explicar a SÀPIENS Carme Subiranas, directora arqueològica del projecte. Per aquesta raó, en aquell mateix moment, van decidir que calia estudiar aquelles restes. Hi havia feina, perquè juntament amb les cames hi havia una pila de fragments ossis barrejats amb diversos teixits.

Un puzle de 74 peces
Dipositades en caixes, les despulles van viatjar fins a l’Institut de Medicina Legal de Catalunya (Collserola), on va començar el procés d’identificació. Entre parts momificades (conservades amb pell) i parts esqueletitzades (només ossos), el total de fragments femenins que hi havia a la tomba va ser exactament 74. “Va ser com fer un puzle. Vam començar per les cames, que estaven senceres, i vam anar pujant: la pelvis, la columna, un braç, les espatlles, el coll i, finalment, la meitat inferior de la cara”, explicava Ignasi Galtés, antropòleg forense de l’IMC i membre del Grup de Recerca en Osteobiografia. Només quan va estar el cos muntat, l’equip va ser conscient de com n’arribava a estar, de sencer.

El primer que es va examinar un cop el cos estava reconstruït van ser els teixits. “Després vam començar a estudiar l’interior de l’organisme i de seguida vam detectar un úter momificat molt gran i un munt de pell abdominal molt donada, que penjava fins a tocar la cuixa esquerra. Va ser llavors quan vam començar a pensar en la possibilitat que la dona hagués mort poc després d’un part”, va explicar Ignasi Galtés.

I així havia estat. L’última filla de la reina, Violant, va néixer el 1310, el mateix any de la mort de Blanca. A més, l’assessor històric del projecte, Ramon Sorebe, va trobar la prova clau: una carta escrita pel rei Jaume II en la qual anuncia la mort de la seva esposa Blanca a causa d’un part. “Us fem saber amb aquesta lletra, amb gran amargor i aflicció de cor, com la il·lustre senyora Blanca, de grata memòria reina d’Aragó i caríssima muller nostra, plagué a Déu que morís i lliurés l’esperit [...] després de gravíssims dolors que li calgué sofrir per raó del part”, escrivia Jaume II el 13 d’octubre de 1310, hores després de la mort de la seva esposa.

Jaume II s'havia casat amb Blanca d'Anjou el 25 d'octubre del 1295 a l’església canònica de Vilabertran. Ell tenia 28 anys i ella, 12. Aquell dia es complien quatre mesos i un dia des que Jaume II havia signat la pau d’Anagni, que posava fi a la guerra que la corona d’Aragó mantenia amb el rei de França, el rei de Nàpols i el papa Bonifaci VIII. El conflicte havia començat el 1291, arran de la mort sense descendència d’Alfons II i, per segellar la pau, Jaume II (que havia estat coronat el 1291 arran de la mort d’Alfons II) va haver de trencar el seu acord matrimonial amb la infanta Isabel de Castella i comprometre’s amb Blanca d’Anjou, tal com desitjava el pare d’ella, Carles II d’Anjou, rei de Nàpols. Però aquella no era la clàusula del tractat que més amoïnava Jaume II, sinó la renúncia a Sicília, a la qual traïa en deixar-los en mans del rei de Nàpols, etern enemic dels sicilians.

Consumit pels dubtes i pels remordiments, Jaume II va voler saber com era físicament la núvia per veure si allò l’acabava de fer decantar. Segons el cronista Ramon Muntaner, la noia va superar amb escreixos les expectatives i el casament, el tractat de pau i de retruc la traïció als sicilians, van tirar endavant. Ella, que només tenia 12 anys, li havia correspost amb igual afecte, “anc no fo marit ne muller de neguna condició que tant s’amassen”, segons va escriure Muntaner. També el poble, alleugerit per la fi d’aquella llarga guerra, va empatitzar ràpidament amb la petita donzella, a qui aviat es va conèixer com 'la reina de la santa pau'.

Deu fills en 15 anys de matrimoni
La unió va ser prolífica. En 15 anys, Blanca va donar a llum deu fills. No era gens estrany, sinó la xifra de parts habitual de les reines del segle XIII. Violant d’Hongria, esposa de Jaume I, també havia tingut deu fills en 17 anys de regnat i la mateixa mare de Blanca, Maria d’Hongria, n’havia parit 14 al llarg de 25 anys.

Blanca d'Anjou va ser una hàbil negociadora matrimonial, una de les tasques preferides de la reina. Fins i tot es podria dir que va arribar a límits extrems, emparellant fills propis i aliens en edat d’anar a escola. L’afany matrimonier de la mare no va passar per alt al seu fill primogènit, Jaume, a qui l’amoïnava especialment aquest assumpte. En un manuscrit coetani anomenat 'Tractat de l’art de bon néixer', l’autor, que resta anònim, explica com ha desenvolupat un decàleg sobre quines serien les edats adequades per procrear a partir de la pregunta que li ha fet el fill primogènit dels reis d’Aragó.

Blanca d’Anjou també va ser una afeccionada al patrocini arquitectònic, just quan l’art gòtic començava a introduir-se a la Mediterrània. Bona part de les seves rendes s’assignaven a Tortosa, on la reina passava llargues temporades. El monestir de Santes Creus va ser un altre dels llocs preferits dels monarques i per això l’abadia va disposar, de bon principi, del seu patrocini i mecenatge. Els reis no hi van arribar a residir mai oficialment, però sí que la visitaven sovint. 

La reina lloava l’entorn natural i la calma de l’abadia cistercenca i fruïa de la companyia dels monjos, amb qui li agradava de compartir els àpats. Aquest tarannà afable i proper no es limitava a l’àmbit monàstic. A desgrat del seu marit, Blanca creuava els murs de Santes Creus d’amagat per visitar els malalts i atendre els pobres, segons recull una llegenda de l’abadia.