Quan la Caritat va veure que el seu fill Ramon trigava massa a sortir de la casa de Lev Trotski, va entendre que alguna cosa en la conspiració per assassinar el líder soviètic dissident no havia anat prou bé, i ella i el seu company van donar gas al cotxe on l'esperaven i es van perdre pels carrers de Mèxic. Era el 21 d'agost del 1940.

Van haver de passar vint anys perquè mare i fill es retrobessin amb llibertat. Ramon Mercader va ser l'únic que va pagar amb la presó per l'assassinat, i per això ha passat a la història. Però el paper de la seva mare, molt menys conegut, també va ser clau.

Del Liceu als ateneus
Caritat del Río va néixer el 1892 a l'Havana, però als sis anys la seva família es va traslladar a Barcelona, on va viure una joventut de luxe. Va estudiar a Anglaterra i a França i es va casar amb Pau Mercader, un industrial tèxtil molt ric. Al cap de pocs anys se'n va anar distanciant i va covar un ressentiment profund per la família política. Va començar a freqüentar entorns anarquistes, i va arribar a passar-los informació perquè atemptessin contra els interessos dels Mercader.

Davant d'això, la família la va tancar durant tres mesos en un manicomi. I va ser la gota que va fer vessar el got: en sortir, va agafar els seus cinc fills i es va traslladar a França. Allà va començar a col·laborar amb els serveis d'espionatge soviètics.

El 1935 la policia francesa la va expulsar i va tornar a Catalunya, on va tenir diversos càrrecs públics —com el de secretaria de la Unió de Dones Comunistes— i d'altres de molt més clandestins, com a persona de con­fiança de Pedro (Erno Gerö), el delegat de la Komintern a Catalunya i responsable de les txeques. A través d'ell va conèixer un altre espia soviètic destacat, que esdevindria la seva parella sentimental i professional: Leonides Eitingon.

Esquivar la repressió
Després de molts anys castigant la dissidència, a Eitingon el van empresonar i van executar el cap dels serveis secrets per qui treballaven. Però Caritat del Río va saber esquivar les inacabables purgues polítiques i va mantenir els honors i els ajuts econòmics de la Unió Soviètica fins que va morir a París el 1975.