El matí del 27 de gener del 1939, les tanquetes italianes del general Gambara van entrar a Badalona. Eren l’avançada de les tropes franquistes que prendrien la ciutat. Els vençuts havien fugit, s’amagaven o ploraven la derrota sense fer soroll. Alguns van creure la consigna que els que no tenien les mans tacades de sang no tenien res a témer del nou règim, entre ells l’exalcalde Frederic Xifré. Però Xifré, com 98 badalonins més, va ser afusellat. I entre aquests, una sola dona: Carme Claramunt.

“Individua peligrosísima”
Claramunt, nascuda a Roda de Berà el 1898, es dedicava a fer xals de ganxet que es venien després a Badalona. Va ser així com va conèixer una senyora de la ciutat, Angelina Picas, propietària de dues botigues de roba. Es van avenir tant que Picas li va proposar que anés a viure i a treballar amb ella a Badalona, i la noia ho va acceptar. Eren els anys vint quan es va instal·lar al número 26 del carrer del Mar, al cor de la ciutat, amb la que va acabar anomenant tieta. La Carme era una persona compromesa, que va ser membre d’Estat Català primer i d’Esquerra Republicana de Catalunya més tard, però no va tenir mai un paper polític gaire rellevant.

Tot i això, al cap de poc del triomf franquista, la van detenir juntament amb Angelina Picas i les van tancar a la presó de les Corts, per “rebel·lió militar”. Segons l’informe que va fer la Falange el març del 1939, Claramunt era una “individua peligrosísima” i “gran propagandista de las ideas rojo-separatistas”. El ventall d’acusacions que li van fer vorejava el ridícul, però en un judici sense garanties es van considerar prou provades per condemnar-la a mort. L’espurna que havia encès aquell procés sinistre era la denúncia d’una veïna, probablement envejosa perquè esperava ser l’hereva del patrimoni d’Angelina Picas en lloc de la Carme.

Paraules serenes
Poc abans de morir al Camp de la Bota el 18 d’abril del 1939, Claramunt va escriure a la seva tieta una carta serena, digna i generosa, en què deia: “Demano per als altres companys justícia, ja que jo no n'he pogut gaudir”. I s’acomiadava amb paraules d’afecte i remarcant-li: “Tu saps que maten una innocent”.