"Era un niu recollit, íntim, solitari, un niuet meu, ben meu, tot ple de mi mateix i sols per mi mateix visitat; un niu on poder riure, plorar, esperançar, fruir...". 24 anys abans que Virginia Woolf parlés de la importància que les dones tinguessin una cambra pròpia, Caterina Albert ja ho va escriure en unes notes biogràfiques. Com que era rica i no estava sotmesa al poder de cap home —era soltera i aviat va quedar òrfena de pare—, no va patir cap entrebanc per tenir-ne una, de cambra privada. La paradoxa, però, és que va fer aquestes afirmacions amparant-se sota un pseudònim masculí: Víctor Català.

Caterina Albert Paradís va néixer a l'Escala el 1869, i des de molt jove va sentir un gran interès per l'art. Va esculpir, va pintar notablement bé, i des de l'adolescència va escriure. Va ser autora d'obres de teatre, poesia, contes i novel·la que van tenir un gran impacte en la societat catalana del principi del segle XX. I tot ho va haver de fer amb el temps que li deixava la seva ocupació principal: l'administració del patrimoni familiar. Tot i això, no era la modesta escriptoreta amateur i intuïtiva que va pretendre fer creure durant tota la seva vida: la seva 'afició' era un ofici treballat, conscient i d'una grandíssima qualitat. Només tenia una gran pega: el seu sexe.

El naixement de Víctor Català
D'això, se'n va adonar el 1898, quan va guanyar els Jocs Florals d'Olot amb el monòleg teatral 'La infanticida', una obra tan dura que resultava inconcebible que l'hagués escrit una dona. L'escàndol va ser tan gran que Caterina Albert va decidir que mai més no signaria amb el seu nom. No volia més escàndols i, sobretot, no volia que ningú jutgés la seva obra pel que tenia —o no tenia— l'autora entre les cames. I així va néixer Víctor Català, autor del famós drama rural 'Solitud': un autor misteriós que no recollia els premis ni assistia a actes socials, i que feia córrer molts rumors.

Mai no va gosar desfer-se d'aquesta màscara: fins i tot després que es descobrís qui hi havia realment darrere les seves obres, i comencés a deixar-se veure públicament (va ser la primera dona a formar part de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, el 1923), va continuar signant els seus llibres sempre com a home. L'any 1967, un any després de la mort de Caterina Albert, Gabriel Ferrater va dir que "no ha de quedar ningú d'aquí a 50 que digui Víctor Català".