La teoria més estesa sobre la mort de Cleòpatra diu que es va fer portar una cistella amb figues on havia fet amagar una serp verinosa. Sabedora que el rèptil s’ocultava entre la fruita, hi hauria posat la mà amb la voluntat de ser mossegada. A continuació, la serp hauria atacat també les seves serventes, Eira i Carmion. D’aquesta manera, Cleòpatra hauria mort de manera fulminant, deixant un cadàver intacte, amb tota l’esplendor.

Aquesta història va arribar molt ràpidament a Roma i es va escampar a una velocitat digna dels temps moderns. Així ho escrivia el mateix poeta Horaci, coetani de Cleòpatra: “Ans gosà mirar amb rostre serè el seu palau abatut i agafar, intrèpida, unes serps escatoses, per amarar el seu cos amb llur negre verí, més altiva ara que havia resolt donar-se mort: així impedia, ben cert, que les cruels libúrniques se l’enduguessin, a ella, una dona de naixença no pas humil, per ésser conduïda, desposseïda de tot, en un triomf arrogant”.

Encara que l’episodi de la serp ha quallat sòlidament en la memòria col·lectiva, la realitat és que no hi ha cap crònica de l’època ni cap testimoni que corrobori l’existència d’un àspid executor. Fins i tot el reconegut biògraf Plutarc, nascut cent anys després de la reina, parla de la serp, però no dona el fet per confirmat. Encara més, l’historiador grec suggereix que la monarca s’hauria pogut inocular alguna espècie de verí sense la intervenció del rèptil, amb una simple punxada.

El cronista assenyala també que la bèstia assassina no es va trobar enlloc, i que al cos de Cleòpatra no es van detectar senyals de la mossegada. Però encara hi ha més elements que no encaixen en aquesta història.

Els pintors ens mostren Cleòpatra sent picada per una serp petita que la mateixa reina sosté entre els dits. Però a l’Egipte faraònic, la serp més comuna era la cobra egípcia (Naja haje), un rèptil de prop de dos metres de llargada, molt agressiu i amb un verí que provocaria una mort lenta. Costa imaginar una bèstia d’aquestes dimensions amagada en una panera de figues.

Un altre aspecte que es pot qüestionar és l’elecció de la serp com a arma executora. No està documentat que a l’antic Egipte hi hagués tradició de llevar-se la vida d’aquesta manera. Encara més, les úniques picades de serp documentades són mossegades accidentals. D’altra banda, la iconografia de la serp egípcia, que és molt àmplia, està associada a aspectes protectors. La més visible i coneguda és l’ureu, la cobra erecta que els faraons lluïen a la corona com a atribut distintiu i emblema protector.

Ara bé, consultada sobre aquesta qüestió, Maite Rada, egiptòloga i responsable del Departament Pedagògic del Museu Egipci de Barcelona, aventura que potser la reina hauria pogut fer una interpretació errònia del simbolisme del rèptil: “La seva família era d’origen estranger, i, tot i estudiar les fonts, potser no van arribar a entendre el rerefons de la tradició egípcia. Podem pensar que Cleòpatra va interpretar l’animal com un ésser vinculat a la reialesa, i d’aquí que l’escollís per treure’s la vida”.

Rada també admet que, posats a triar un animal mortífer de la fauna autòctona, la serp seria el més encertat.

A dia d’avui, hi ha molts historiadors que consideren que l’escena clàssica de la mort de Cleòpatra és inversemblant. Per afirmar-ho, han aportat estudis i investigacions al voltant de qüestions com la dosi de verí que pot injectar una serp perquè sigui mortal, o el temps que hauria trigat la toxina a matar la monarca, especulant fins i tot amb la possibilitat que, quan Octavi va entrar al mausoleu, la reina encara estaria agonitzant.

I, com a alternativa, aquests historiadors consideren més probable que la reina s’hagués llevat la vida amb alguna mena de verí. Per inocular-se’l, s’especula que Cleòpatra s’hauria punxat amb una agulla de cabells o, fins i tot, amb algun estri d’ús quotidià, com unes tisores o una forquilla. Altres teories sostenen que, en lloc d’injectar-se el verí, s’hauria aplicat alguna mena d’ungüent verinós o que, directament, s’hauria begut la toxina. Fins i tot hi ha una hipòtesi que sosté que la reina es va suïcidar amb unes fulles de cicuta que duia amagades a la corona.

Tenint en compte que Cleòpatra era una dona molt culta i amb una gran formació, també s’ha posat sobre la taula la possibilitat que hagués fet servir alguna mena de substància per esmorteir el patiment: “A Egipte, la majoria de drogues s’elaboraven a base d’opiacis. Podem pensar que la reina va fer servir algun tipus de producte per estar una mica sedada”. A més, qualsevol d’aquestes opcions hauria generat, a diferència de la serp, una mort tranquil·la, sense agonia i indolora. I, sobretot, hauria deixat el cos intacte, necessari per perpetuar el mite que la reina tant havia alimentat en vida.

El com genera dubtes, però i el què? Doncs, també. Precisament el fet que la reina decidís llevar-se la vida podria ser una altra qüestió discordant en el capítol que estem analitzant. Segons explica Rada, el suïcidi per qüestions d’honor com a solució final no era una pràctica desconeguda pels grecs i pels romans. En canvi, segons el pensament egipci clàssic, cal evitar morts innecessàries.

De fet, abans de Cleòpatra no hi ha cap faraó que es llevi la vida. El més habitual és que, quan mor un rei, no s’expliquin les causes de la mort, sobretot si se sospita que ha estat traumàtica. En la tradició egípcia, es diu que el falcó ha volat cap al cel, sense donar detalls. Així i tot, l’egiptòloga considera que, donades les circumstàncies, seria comprensible que una figura com Cleòpatra, reina d’Egipte, hagués decidit suïcidar-se posant la dignitat per davant de la tradició.

Un dels factors que podrien explicar la decisió de la reina de llevar-se la vida és el seu futur a Roma. Quan, l’any 31 aC, la flota d’Octavi derrota l’exèrcit egipci a la batalla d’Àccium, Egipte passa a ser considerada província romana i la figura de Cleòpatra ja no interessa. “Octavi no tenia cap intenció de fer les paus amb la reina, a Roma l’hauria humiliat de totes les maneres possibles, per ser amant de Marc Antoni i enemiga dels romans”, explica Isabel Rodà, catedràtica emèrita d’Arqueologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. És evident que Cleòpatra no vol ser exhibida com un trofeu de guerra ni desposseïda de tot el poder. Aquest no hauria sigut un final digne per a una reina d’Egipte!

Una gran estratega
Alexandria era una font constant de rumors, però no ens ha arribat cap crònica que descrigui la mort de la reina. “De cronistes segur que n’hi havia, però hem de recordar que en aquell moment tots els historiadors estaven posicionats políticament. Podem creure que la van tractar de manera molt secundària per precaució, perquè no sabien cap a on tiraria la història després de Cleòpatra”, apunta l’egiptòloga.

Sigui com sigui, és innegable que Cleòpatra, l’última reina d’Egipte, va controlar fins a l’últim moment el missatge que volia deixar al món. L’eslògan que Egipte s’acaba amb Cleòpatra ha arribat fins als nostres dies. Per tant, certa o no la seva mort en mans d’una serp, la reina va aconseguir el seu propòsit.