La història de la Conxita va començar a Espui (Pallars Jussà) l’estiu del 1925, quan va néixer en una família de vuit germans en aquella vall Fosca revolucionada per la producció d’energia hidroelèctrica. Tenia dos anys quan la seva mare es va posar greument malalta i a ella la van enviar a Tolosa perquè se’n fessin càrrec uns oncles materns, l’Elvira Ibarz i en Jaume Beleta, que vivien amb la seva filla Maria, 11 anys més gran que la Conxita. Era una família amb un gran compromís polític, i quan va esclatar la Guerra Civil es van traslladar a Catalunya per defensar la República; en Jaume, que era constructor, va dirigir l’edificació d’aeròdroms militars fins que la derrota el va obligar a tornar a l’Arieja. Les dones van ser enviades a Pas de Calais, fins que les van autoritzar a tornar al sud i es traslladaren a Gudàs, vora de Foix.

Menuda i prima: l'aspecte tan poc sospitós de la Conxita la va convertir en un bon fitxatge
Però continuava la lluita contra el mateix enemic: el feixisme voraç que avançava per Europa cada cop més gras i lluent. L’oncle Jaume es va convertir en un membre destacat de la Resistència local, gràcies a la tapadora que li proporcionava una empresa d’explotació forestal. No va ser fins que ell va haver de desaparèixer del mapa, per amagar-se a Andorra i evitar una detenció imminent, que la Conxita va incorporar-se a l’organització clandestina. De fet, els maquis ja s’havien fixat en aquella noia menuda i prima: pensaven que amb un aspecte tan poc sospitós seria un bon fitxatge com a enllaç. I va arribar el moment de la ‘nebuda’ (neboda en occità) o la ‘nina’, com l’anomenaven. Amb l’ajuda de la tia Elvira i la cosina Maria, va entomar la tasca de l’oncle, i va ser clau a l’hora de reorganitzar l’estructura de maquis del coll de Pi. L’abril del 1943, la Conxita va entrar a formar part de la 3a Brigada de guerrillers, i tot l’any següent la família Beleta va rebre i distribuir cartes, ordres i informacions de tota mena per fer caure el règim nazi i l’ocupació de França. 

Però el 24 de maig del 1944 a les vuit del matí un grup d’agents de la milícia francesa van envoltar casa seva. Els trets que van intercanviar els policies i els quatre guerrillers que hi tenien amagats aquell dia van deixar un pétainista mort, i el guerriller Jesús Ríos va quedar molt mal ferit.

“No diré res, no diré res”, es repetia la Conxita quan, intentant controlar la tremolor del seu cos de 18 anys, va entrar com a detinguda a l’institut de Foix que feia funcions de comissaria de les milícies col·laboracionistes. Amb ella entraven al ‘lycée’ la tia Elvira i la Maria, i al cap de la Conxita es debatia el feble consol de no estar sola amb l’angoixa de saber que dues de les persones que estimava més al món passarien el mateix calvari que ella. Van ser dos dies de dolor i d’amenaces d’afusellament, però les tres dones es van mantenir en la versió que havien acordat quan ningú les sentia: els guerrillers havien anat a casa seva perquè els rentessin i els sargissin la roba; elles no sabien res ni coneixien ningú.

Després de set interrogatoris, bastonades i cops de fuet, les Beleta seguien sense declarar 
Enrabiats per la falta de resultats —no havien parlat ni les dues jovenetes!—, els francesos les van passar a la Gestapo, que va continuar els interrogatoris a la Ville Lauquié, una torre que havien convertit en el seu quarter i on havia servit Klaus Barbie, conegut com el Carnisser de Lió per la seva crueltat. Però tampoc els nazis van aconseguir cap delació, i les van enviar a la presó tolosana de Saint Michel, on van continuar intentant estirar-los la llengua. Set interrogatoris en total, amb bastonades i cops de fuet que els deixaven la pell en carn viva, però se sentien afortunades: almenys no els havien aplicat les tortures refinades que sabien prou bé que rebien altres detinguts per raons polítiques, com una companya de cel·la a qui van cremar els mugrons amb descàrregues elèctriques, i que van deixar igual que una nina de drap. A Saint Michel van aprendre que fins i tot a l’infern hi pot haver bondat: la dona del director de la presó de Foix tenia cura de les seves ferides, amb una humanitat que la Conxita no va oblidar mai.

El nazisme començava a donar senyals de derrota però fins a l’últim alè seguiria el seu pla de repressió i extermini. Moriria matant, i com més s’apropava el final més rabiosa era la seva resposta, més desesperada i verinosa. El 6 de juny del 1944 Hitler va rebre una de les derrotes més transcendents: el desembarcament de Normandia. El nerviosisme es va estendre per tota l’Europa ocupada igual que va créixer l’esperança. Els alemanys sabien que el final del seu règim ja era inevitable, però havien decidit vendre’l tan car com fos possible.

Al castell-presó de Saint Michel de Tolosa tots els presos van poder notar el mal que els havia fet aquesta victòria aliada, si bé la Conxita va evitar noves tortures als interrogatoris. Un dia, però, va sentir que deien que els nazis volien buidar el camp de concentració de Vernet, un camp proper que havia acollit des del 1939 refugiats republicans catalans i espanyols (com el fotògraf Francesc Boix), i que el règim de Vichy havia ampliat amb el que en deien “estrangers indesitjables”; és a dir, enemics del règim d’arreu d’Europa i jueus. Els rumors eren certs però incomplets: no només traslladaven els companys de Vernet, sinó també els presos polítics de Saint Michel com ella i els jueus que estaven detinguts a la caserna militar Caffarelli. Si els nazis havien de tornar a Alemanya, ho farien acompanyats per tota aquella gent. No permetrien que fossin alliberats.

El Tren Fantasma
Així, el 30 de juny, a l’estació Raynal, la Conxita i 150 presos més de Tolosa es van trobar amb els 403 que venien del camp de Vernet (entre ells 68 republicans) i del camp-hospital de Noé. De males maneres els van obligar a pujar a un tren de bestiar completament buit; les dones als dos primers vagons, algunes amb criatures, i els homes als següents. Alguns familiars van anar a acomiadar els presos i els van donar quatre queviures i abrics entre llàgrimes, tot i que oficialment anaven a Alemanya a “treballar”. Ni ells ni els guardians no ho sabien, però aquell seria l’últim tren de deportats, i el seu periple seria tan insòlit que va merèixer un nom propi: el Tren Fantasma.

Segons els plans nazis, aquell comboi havia d’arribar en tres dies a la seva destinació, Dachau, i per assegurar-se’n van ordenar donar-li prioritat de pas. Però res sortiria com estava previst, i el trajecte es va convertir en una cursa d’obstacles que va durar gairebé dos mesos. Els sabotatges de la Resistència i els atacs dels aliats van ser constants: ponts volats, vies destruïdes... “Ànims, que no arribareu a Alemanya!”, els deia, benintencionada, la gent que aconseguia acostar-se al comboi.

Però els alemanys trobaven sempre la manera de superar els entrebancs. Van estar aturats dies i dies en estacions; gairebé un mes empresonats a la sinagoga i a una caserna de Bordeus, on la Conxita va fer 19 anys; van canviar de tren i de ruta; van deixar set morts i uns quants ferits a Montelaimar després d’un bombardeig, van caminar sota un sol de justícia disset quilòmetres entre Rocamaura i Sòrga...

El pacte de les dones del comboi: no deixarien que cap d'elles caigués en la desesperació
Res no aturava aquell tren fantasma, que a Bordeus va engolir nous viatgers, els presos polítics tancats al Fort du Hâ. Van arribar a ser 750 persones, però gairebé vuitanta van aconseguir escapar-se, aprofitant els imprevistos i l’ajut de la Resistència. Una d’elles era una companya de vagó de la Conxita. Ella i la resta no van tenir cap dubte: van fer desaparèixer les seves coses perquè els guardians no s’adonessin de l’absència. La solidaritat era sagrada en aquella petita comunitat. Ho tenien tot per tornar-se boges: la incertesa, l’angoixa, la gana, la set, la calor abrusadora... Però van fer un pacte: no deixarien que cap d’elles caigués en la desesperació.

El 26 d'agost de 1944 van veure com el comboi travessava el Rin i arribava a Saarbrücken (Alemanya). El dia 31 les ràdios de tot el món anunciaven que el general De Gaulle acabava d’instaurar a París el Govern Provisional de la República Francesa: arribaven a Alemanya just quan França acabava de ser alliberada. Era de nit, però els potents focus feien que semblés de dia al camp de Dachau. Un dia al·lucinant, de malson, ple d’ordres donades a crits en una llengua que era estranya a la majoria i que havien d’entendre sí o sí, de lladrucs de gossos i de mirades plenes de fàstic i menyspreu cap al grup de dones i homes que baixaven del tren baldats, deshidratats i amb el cor en un puny en passar per sota de l’infame eslògan “El treball us farà lliures”.

La Conxita i la resta de dones, però, al cap de pocs dies van seguir el camí i el 9 de setembre van arribar a Ravensbrück, que encara li va fer una impressió més sinistra. En baixar del tren les van fer passar entre dues fileres de soldats de les SS, acompanyats de gossos. Amb el cor galopant, i mirant de reüll aquella enorme àliga que decorava el camp, i el fum de la xemeneia del crematori, va veure com se’n sortia de la primera “selecció”: la consideraven vàlida per treballar i, de moment, se salvava que la matessin.

Cada mes morien més de mil dones al camp de Ravensbrück
En aquell món fora del món, el que quedava de la seva ingenuïtat es va fondre ràpidament. La violència era el pa de cada dia, a vegades improvisada, gratuïta, fruit del sadisme més pur, i a vegades fruit d’una planificació freda que li feia posar els pèls de punta. Per aquestes violències, o simplement per la manca de condicions adequades, cada mes morien més de mil dones al camp de Ravensbrück.

En aquest ambient de terror i mort, la Conxita va aprendre que no es podia deixar vèncer, que s’havien d’ajudar les unes a les altres, i també que calia fer honor a aquell triangle roig —de preses polítiques— que els obligaven a portar a la camisa. Sí, seguiria lluitant.

Va trobar l’ocasió de fer-ho a la fàbrica Heinkel on la van destinar a treballar, vora Berlín. Les poques calories que aconseguia amb el succedani de cafè, la sopa aigualida i el tros de pa amb prou feines li permetien suportar les 12 hores diàries de treball, amb un fred espantós, però treia energia, amb altres companyes, per sabotejar la producció tan sovint com podia. Es limitava a no controlar la qualitat de les peces, donant-les totes per bones. Un dia, una guardiana la va enganxar i se la va endur estirant-li els cabells. No oblidaria mai la mirada de satisfacció de la dona que li va donar sis cops de bastó —una presa voluntària que rebria una ració extra de menjar per la feina. Els cops eren terribles però el càstig hauria estat molt pitjor si aquells dies els nazis no haguessin estat preocupats pels bombardejos que queien allà mateix.

Un breu moment de llibertat
A principis d’abril els aliats van bombardejar les barraques on dormien les treballadores d’Oberschöneweide -la ciutat propera a Berlín on estava la Conxita- i elles van aprofitar per escapar-se. Va ser un breu moment de llibertat, en què la Conxita va viure el plaer indescriptible de tornar a tastar el que li va semblar una gran delícia: una mica de pa amb margarina i embotit. Però la SS les va tornar a agafar, i com que les barraques estaven destruïdes les van tancar en uns soterranis infectes, freds i humits.

No van veure la llum del sol fins el 14 d’abril —una data històrica que les republicanes del grup van celebrar—, quan les van fer sortir per pujar a unes barcasses al riu Spree. L’objectiu era el camp de Sachsenhausen, a uns cinquanta quilòmetres al nord, i per arribar-hi van travessar Berlín. A les preses els va costar dissimular la gran alegria que els va provocar veure la capital en ruïnes, conseqüència de les 67.000 tones de bombes que hi havien llançat al llarg de la guerra. La Conxita, però, no podia ser feliç del tot: li faltava la cosina Maria, que pocs dies abans havien transportat al camp de Bergen-Belsen després d’emmalaltir. Per sort, la tia Elvira seguiria amb ella fins al final. Potser Berlín fumejava, però la història per a elles no havia acabat. 

A Sachsenhausen, un camp mixt on hi havia pres l’antic president del Consell de Ministres espanyol, Francisco Largo Caballero, van donar pics i pales a tothom i els van obligar a cavar trinxeres i fortins per defensar Berlín, on ja havia començat la batalla final. Van ser dies duríssims: el cos de la Conxita, com el dels altres, estava extenuat, i la feina física i els maltractaments constants feien trontollar l’esperança de resistir fins a l’alliberament, ara que era tan a prop. Un dia va estar a mil·límetres de morir: els que la separaven d’una de les desenes de bales de fusell que van disparar contra els presos com ella. El seu delicte? Llançar-se amb desesperació sobre les verdures podrides que els alemanys havien abocat en una trinxera. La vida sempre penjant d’un fil.

La fugida dels membres de les SS de Sachsenhausen va sembrar un camí de cadàvers
I tot aquell esforç ja era inútil. Els nazis havien perdut la guerra i als membres de les SS de Sachsenhausen només els preocupava caure en mans dels americans en lloc dels soviètics, de qui temien molt més les seves ànsies de revenja. Però en la seva fugida van sembrar el camí de cadàvers.

La Conxita va sortir del camp amb una vuitantena de dones i molts més homes en una de les conegudes com a marxes de la mort, en què qualsevol pres que no pogués seguir era assassinat al moment. Les dones es van tornar a conjurar per ajudar-se mútuament, però no comptaven que una nit, mentre la penosa columna d’homes i dones dormia, els SS metrallarien tothom… Tothom menys la Conxita, l’Elvira i una colla de companyes que s’havien refugiat sota un arbre amb les branques tan baixes que les havia deixades fora de la vista dels nazis. L’endemà van veure l’espectacle dantesc que els havien deixat els carcellers com a regal de comiat: d’aquelles 85 dones, en quedaven 22.

El retorn a casa
Perdudes, cansades, brutes, plenes de polls i amb l’horror al cor, aquelles supervivents van vagar fins que primer els soviètics i després els nord-americans les van ajudar. El retorn a casa va ser llarg i difícil: costava adaptar-se de nou a la llibertat, tornar a menjar sense patir diarrees violentes, i no tenien ni idea de què els esperava a casa. Però quan la Conxita i l’Elvira van arribar a Varilhas es van retrobar amb l’oncle Jaume i el marit i els fills de la cosina Maria. Ella era a París en un estat deplorable. Quan la família la va anar a buscar, la va trobar lúcida però amb pell i ossos i intentant superar l’enverinament que havien patit els presos del camp de Bergen-Belsen. La Maria va sobreviure només unes setmanes més que la seva companya de camp Anne Frank.

Des de la detenció de la Conxita a casa seva havia passat un any de calendari, però semblava una vida sencera. Com podria pair una experiència tan extraordinàriament terrible? En podria parlar? Era millor oblidar? Podria tornar a viure mai una vida normal?

El Nadal del 1946, la Conxita es va casar amb Josep Ramos Bosch, a qui coneixia de la seva etapa de guerriller. Quan va néixer el primer fill va decidir delimitar la seva identitat de supervivent amb la de ciutadana corrent: a casa no explicaria res de la guerra tret que li ho preguntessin, i fora compliria el seu compromís de solidaritat i fraternitat amb els companys de deportació. El dolor era massa gros per portar-lo sempre al damunt.

Amb aquest pacte íntim la Conxita va viure fins al 27 d’agost del 2019, quan va morir als 94 anys. Tot i que no va poder assistir-hi perquè ja estava molt delicada de salut, va saber de l’homenatge que, el dia del seu darrer aniversari, el 27 de juliol, li van retre veïns i familiars a Capdella, al recinte de la central elèctrica, que ja és a mig camí del seu Espui natal. Molts veïns van obrir uns ulls com taronges quan van sentir la història d’una heroïna de la Resistència, nascuda a la vall Fosca, que havia plantat cara als nazis.