Per a la Dolors (1845-1919), la infantesa feia olor de paper i de cola, i potser més que la sala de jocs de la seva casa benestant, la va marcar el taller del pare: planxes i guillotines i tota mena d’estris per fer amb precisió la feina de relligador. Entre aquells llibres a mig fer, ella parava l’orella –quan li deixaven– a les tertúlies que organitzava el pare amb homes com Narcís Monturiol, Víctor Balaguer o Anselm Clavé. En aquest ambient tan propici a la cultura, no és estrany que quan la nena va començar a escriure, algú decidís agafar-li un dels poemes i l’enviés amb orgull a una revista (Eco de Euterpe) perquè el publiqués. La Dolors, llavors, tenia 12 anys i, a més de poemes, ja havia enllestit la primera novel·la.

La primera dona periodista
A casa dels Monserdà els semblava perfectament normal que la noia estimés la literatura, però no ho era gens en aquella època: quan va néixer l’analfabetisme era aclaparador a la societat catalana, i arribava gairebé al 90% entre les dones. A mesura que la Dolors es feia gran, creixien en paral·lel el desig d’escriure amb el de contribuir a millorar la situació de les dones. I va destacar en tots dos camps: molta gent la considera la primera dona periodista –perquè va escriure a mitjans destinats a les dones però també a mitjans generalistes– i també una pionera del feminisme.

Lletraferida prolífica
Va produir articles, poemes, novel·les i teatre, va guanyar premis i va ser la primera dona a presidir uns Jocs Florals, el 1909, on va fer un discurs compromès amb el feminisme. Aquell mateix any va publicar Estudi feminista, considerada una obra fundacional d’aquesta lluita a Catalunya. La seva posició no qüestionava que la funció principal de les dones era la familiar, però reivindicava més llibertat, el reconeixement de drets elementals i denunciava les injustícies que patien en àmbits com el del treball. El feminisme, deia, “és un acte altament humanitari en la dona rica i una necessitat urgent en la dona del poble”. Potser a ella, dona burgesa, encara li ressonava ben agredolça la crítica que li van fer al llibre Poesies catalanes: “El llibre de la Sra. Monserdà [...] revela una curiosa personalitat de poetessa, que s’acosta a voltes a la personalitat de poeta”.