Elisabet Báthory va néixer a Hongria el 1560 en el si d’una dinastia principesca de Transsilvània amb orígens que s’han cercat en els huns de l’època d’Àtila i amb un historial de morts violentes, trastorns mentals i atacs de gota i d’epilèpsia. Fer una ullada al llinatge dels Báthory és contemplar, més enllà d’una successió de dignataris reials i militars, quadres de demència d’intensitat diversa que havien de fomentar al seu voltant una fama sinistra en uns segles dominats per la superstició. La mateixa Elisabet, filla d’un matrimoni consanguini, es va queixar tota la vida de dolorosos mals de cap i va patir de nena brots epilèptics que van remetre amb l’edat.

Als 11 anys la van prometre amb el comte Ferenc Nádasny, pertanyent a una important estirp hongaresa, que s’havia revelat com un gran guerrer en les lluites contra els turcs, cosa que li va valer el renom de Príncep Negre o Cavaller Negre d’Hongria. Va ser traslladada a un dels castells dels Nádasny perquè l’eduqués la seva sogra, una dama religiosa amb la qual mai no va avenir-se. Elisabet va esdevenir una dona molt culta, en un temps en què els aristòcrates sovint eren analfabets. En l’endemig, als 13 anys, va quedar embarassada d’un servent, que va ser castrat i llançat als gossos com a càstig mentre a ella la duien a una altra mansió perquè parís. Es va fer desaparèixer el nadó.

Malgrat l'episodi, el 1575 Báthory i Ferenc van casar-se. Ambdós van instal·lar-se al castell de Csejthe (actual Eslovàquia), al peu dels Carpats. Les absències del comte a causa de les seves empreses bèl·liques van ocasionar discontinuïtats en la vida conjugal i que triguessin a arribar els fills, però no privaven la parella d’alliberar instints sàdics, l'un mitjançant l’empalament dels enemics que feia presoners durant els combats i l’altra amb la imposició als seus subordinats d’una fèrria disciplina que incloïa la tortura. A les cartes que el matrimoni s’escrivia abundaven els consells a propòsit de les penes que calia aplicar als serfs i de les mesures per controlar la població de les seves possessions. Feines ordinàries per als nobles d’aleshores, acostumats a exercir de jutges i de botxins, a maltractar sense pietat els criats fins a la mort o a fer executar petits delinqüents.

Però l’arrogant comtessa va ultrapassar —i molt!— els límits de la ferotgia. Faria quelcom pitjor que clavar agulles a la pell de les serventes o ficar-les-hi sota les ungles, oferir monedes tretes del foc per cremar les mans de qui les agafés, o despullar noies perquè morissin a la neu o per untar-les de mel com a esquer perquè hi anessin animals a devorar-les.

Entre el 1604 i el 1610, centenars de noies d’entre 9 i 26 anys van ser sacrificades per satisfer els deliris de la comtessa. Pageses dels pobles i dels llogarets propers a Csejthe anaven al castell atretes per la promesa de treballar-hi al servei de la senyora, una tasca millor que esllomar-se al camp, i al cap de poc morien per causes desconegudes, segons deien al capellà local que oficiava els enterraments. Aquest, en adonar-se que el nombre de decessos de noies joves per culpa de causes inexplicables era constant, va denunciar davant l’emperador Maties d’Habsburg que alguna cosa rara passava allà, tot fent-se ressò de la brama que acusava Elisabet de practicar una modalitat de bruixeria basada en l’ús de la sang. Els sequaços de la comtessa, assabentats dels murmuris, van enterrar els cadàvers de les joves.

Tanmateix, el principi de la fi se situa el 1609, quan va haver de buscar noves víctimes fora de la plebs. El descens del nombre de camperoles joves en els seus dominis i que molts pares temorosos enviessin lluny de casa les seves filles per apartar-les del castell, van obligar la comtessa a captar noies de l’aristocràcia menor amb el pretext d’educar-les. La seva desaparició ja no va passar tan desapercebuda, i Maties va encarregar al comte György Thurzó, cosí i antic amant de la poderosa Báthory, que investigués què succeïa a Csejthe.

El desembre del 1610, Thurzó va entrar sense oposició al castell al capdavant d’una host, ja que la comtessa no disposava de guàrdies. Immediatament, va descobrir la monstruositat que allà s’amagava. Al saló, va trobar-hi una noia dessagnada i una altra que agonitzava amb el cos perforat; a les masmorres s’amuntegaven una dotzena de noies torturades que declararen que havien menjat la carn de les seves companyes mortes, ja que no els donaven cap aliment; cinquanta cadàvers es van exhumar de les entranyes del castell, que feia pudor de podrit i mostrava terres i parets coberts de clapes fosques que eren el record de la sang vessada; a les habitacions de la comtessa es va trobar tot el necessari per celebrar misses negres i un diari en el qual Elisabet duia un registre dels seus crims...

El procés, el gener del 1611, va evidenciar que des del 1585 Elisabet havia estat la responsable de 612 assassinats, tot i que només uns 25, els de noies nobles, havien impulsat l’emperador a actuar. La comtessa va acollir-se als seus drets nobiliaris per no assistir al seu propi judici.

Els còmplices de Báthory van haver d’enfrontar-se al tribunal, i, a banda de confessar detalls de tanta matança, van esplaiar-se en revelar hàbits de la seva senyora, com els de cremar per diversió els genitals d’algunes joves, beure’n la sang directament mitjançant mossegades a les galtes, el coll i els pits, i fornicar amb servents. Aquests cooperants van ser conduïts a la foguera, uns prèviament decapitats, d’altres amb els dits arrencats.

Quedava decidir què es feia amb Elisabet. L’emperador desitjava condemnar a mort la comtessa. Thurzó, amb l’argument del pes dels Báthory a la regió i el seu parentiu amb grans famílies nobles, el va persuadir perquè fos menys dràstic. Finalment, es va ordenar que Elisabet fos emparedada a la torre principal del castell de Csejthe, sentència que implicava la confiscació dels seus béns per part de l’emperador. Portes i finestres del que seria el seu calabós van ser tapades amb maons i tan sols un forat pel qual li passaven el menjar deixava que li arribés llum de l’exterior. Va romandre en aquestes condicions fins que va morir, l’agost del 1614.