L'Elisenda era una dona intel·ligent, culta i amb criteri. També era bonica, però això no devia ser un valor que pesés gaire quan la van escollir com a esposa del rei Jaume II. Sens dubte, va ser molt més rellevant el llinatge: els seus pares eren d'unes de les cases més antigues de Catalunya. El pare era el senescal Pere II Ramon de Montcada i d'Abarca, senyor de la baronia d'Aitona, i la mare era Elisenda de Pinós.

Muller abnegada
Les noces amb el rei es van fer el dia de Nadal del 1322. No devien ser especialment lluïdes: Jaume II tenia 55 anys i havia enviudat recentment de la seva tercera esposa, Maria de Xipre (a qui de totes maneres volia repudiar perquè no aconseguien tenir fills), i Elisenda ja era una dona madura de 30 anys. La parella tampoc no va aconseguir descendència, però s'avenien: ella aconsellava el marit en els afers de govern, i quan Jaume va emmalaltir la va tenir abnegadament al seu costat. L'esperit religiós va ser molt important per al matrimoni: Elisenda era una dona intensament pietosa, i això va marcar els últims anys del rei i els va unir.

La primavera del 1327 Jaume II va poder veure com un dels somnis de la seva esposa es feia realitat: la construcció d'un monestir de clarisses a Pedralbes. I quan el rei va morir, tan sols uns mesos més tard, Elisenda va deixar el Palau Reial de Barcelona i es va instal·lar la resta de la seva vida al palauet que havia fet alçar al costat d'aquell monestir. S'hi va estar 37 anys, i va deixar la major part dels seus béns a la comunitat, en un esforç més per assegurar la seva persistència.

Reina i monja
I ho va aconseguir: gairebé 800 anys més tard, el monestir de Pedralbes segueix dempeus, i encara hi viuen clarisses. Com a record del compromís de la fundadora amb la Corona i amb la vida religiosa, a Elisenda de Montcada li van construir un sepulcre gòtic flanquejat per dues figures jacents diferents: una que dóna a l'església, en què apareix vestida de reina, i una altra al claustre, amb hàbit de monja.