El de les beguines fou un moviment insòlit, revolucionari, no solament pel que representà espiritualment, sinó, també, per l’autonomia que les seves membres aconseguiren respecte de la figura masculina, ja que es convertiren en dones independents que trencaren amb el destí més habitual de les dones de l’època: o casar-se i tenir fills, o ser monges. Tot i que hi ha autors que situen el naixement del moviment a la diòcesi de Lieja (Bèlgica), se’n desconeix l’origen concret.

En el seu naixement, hi intervingueren factors religiosos i socioeconòmics. Els primers, comuns a l’Europa occidental, es refereixen a un període de renovació espiritual que reprenia els valors de la “vita apostolica”, el mode de vida dels apòstols, basat en la humilitat, la pobresa i la caritat. A més, als Països Baixos, els elevats índexs d’alfabetització i urbanització propiciaren l’aparició de moviments d’oposició a una església que es percebia corrupta i que s’apuntalava sobre una estructura insuficient i obsoleta. Els segons provoquen dissensions entre els autors. La majoria assenyalen factors demogràfics: l’eclosió de les ciutats i l’elevada desproporció entre el nombre de dones i d’homes, i en conseqüència, el fet que les dones per casar superessin els homes disponibles.

Al segle XIII, el moviment beguí assolí el seu punt àlgid i a l’actual Bèlgica hi havia 94 beguinatges. Els més comuns eren els que s’organitzaven al voltant d’un pati (normalment un jardí amb gespa i arbres), com el de Bruges, i els que tenien una estructura parroquial, de poble. A tots hi havia cases, que foren de fusta i sostre de palla abans del segle XVI, i de maó i teules a partir d’aleshores. Una placa les identificava; solia portar el nom de la beguina que havia fet construir la casa o, a partir del segle XVI, noms bíblics o del sant al qual s’havia encomanat la protecció.

Solien tenir planta baixa, primer pis, lavabo a fora i un petit jardí a l’entrada. La majoria estaven protegits per muralles —de vegades fossats, també—, que en el cas dels beguinatges parroquials amagaven, a més de les cases, carrers estrets amb llambordins, església, cementiri, plaça, infermeria, convent, granja, hort, molí, graner o, fins i tot, com a Gant, una destil·leria. De fet, el Gran Beguinatge d’aquesta ciutat va arribar a tenir més de 100 cases, dues esglésies i 18 convents. 

Els beguinatges naixien a partir de donacions, que normalment provenien de persones laiques que feien una bona obra. El de Kortrijk, per exemple, es creà sota els auspicis de la comtessa Joana I de Flandes, i el de Turnhout, gràcies a l’impuls de Maria de Brabant. Segons conta la llegenda, la idea inicial de Maria era fundar un convent, però canvià d’opinió després de tenir un somni en què només apareixien beguines. A partir d’aquí, eren les mateixes beguines les que, amb més donacions o amb les seves pròpies rendes, anaven expandint aquests pobles en miniatura.

Les més riques compraven o es feien construir una casa, i les menys adinerades pagaven un lloguer per viure en una casa comuna, el convent. Per assegurar-ne l’expansió, en alguns casos s’estipulà que les vídues que volguessin accedir-hi es fessin edificar una casa. A més, el concepte de propietat era corporatiu: quan es morien, les cases passaven a ser de la comunitat.

A diferència de les monges, que feien tres vots (pobresa, obediència i castedat), les beguines en feien dos, d’obediència i de castedat temporal, mentre romanguessin al beguinatge (podien contraure matrimoni, però això implicava abandonar la comunitat). També podien treballar, i de fet moltes ho feien, sobretot les que no podien viure de les rendes familiars o d’herències. Així podien pagar el lloguer del convent i no es convertien en una càrrega per a la resta de beguines. Les ocupacions més comunes estaven relacionades amb la indústria tèxtil, puixant en la Flandes de l’època: teixir, filar, cosir, cardar llana o rentar i blanquejar roba, per això molts beguinatges s’erigiren a prop d’un riu, com el de Bruges o el de Lovaina.

Les beguines també tenien uns estatuts propis que regulaven el dia a dia i es preveien càstigs en cas d’actituds recalcitrants; s’establien els drets de la beguina en cas d’abandó o expulsió i els preceptes sota els quals podia absentar-se temporalment del beguinatge —a Bruges, per exemple, només es consentia en cas de visita a malalts i a amics o familiars. De la mateixa manera, es prohibien determinades conductes, com ara ballar cançons “dissolutes”, i s’establien restriccions per evitar enriquiment, com a Diest al segle XIV, on les beguines no podien utilitzar telers automàtics ni fer més de cinc peces de roba. Si les superaven, havien de lliurar-ne els guanys.

Els beguinatges tenien les seves pròpies autoritats, totes femenines. Hi havia una directora i un consell de dones, en el qual cadascuna assumia una funció. La “magistra” era escollida per les beguines, tenia cura de l’administració diària, decidia sobre postulants, vetllava perquè hi hagués pau i protegia les beguines de les persones de fora. L’única figura masculina era la del rector, que feia missa i exercia de guia espiritual. Tenia dret a una casa lliure de costos, però fora del beguinatge. Tot i que se les anomenava 'beguines', aquestes es referien les unes a les altres com a sorores (‘germanes’), i portaven hàbit. Aquest detall provocà el rebuig de certs sectors de l’Església, que sempre observà amb recel els moviments extraregulars i considerà heretges aquells que creien que podien atènyer en vida l’estat de beatitud celestial a través de la pobresa.

El fet que hi hagués beguines que mendicaven i predicaven l’Evangeli pels carrers i beguins que demanaven “pa per a Déu” per pobles i ciutats alemanys, portà el papa Climent V a condemnar-ne el moviment al concili de Viena, l’any 1311. Aquesta prohibició provocà la persecució de beguins i beguines, però, tret de casos puntuals, les beguines del sud dels Països Baixos sortiren indemnes de processos inquisitorials. No solament perquè no conreaven cap de les pràctiques esmentades, sinó perquè sempre tingueren protectors influents, com el comte Robert de Flandes, les comtesses Joana I i Margarida II de Flandes o el papa Joan XXII.

El moviment deixà d’expandir-se al segle XVIII, amb la disminució de la vocació, i entrà en declivi en el segle XIX, després de travessar períodes convulsos com la Revolució Francesa. El 1826 hi havia prop de 2.000 beguines repartides en 26 beguinatges; el 1978, n’eren 50 en només cinc. L’abril del 2013 morí, als 92 anys, Marcella Pattyn, l’última beguina. Ara ens en queden els beguinatges, encisadors, sorprenents, autèntics oasis de tranquil·litat, els vestigis del que foren unes insòlites ciutats de dones.

La primera referència que es té als Països Catalans de les beguines apareix al 'Blanquerna' de Ramon Llull, l’any 1284: “Havien dones vídues privades en la ciutat, les quals eren beguines e bones dones, e aquelles procuraven lurs necessitats”. Els beguinatges no existiren com a tals a la Catalunya medieval, però sí el moviment beguí, que es personificà en la figura d’algunes dones pies que, soles o en petits grups, es dedicaren a fer obres caritatives.

Les més conegudes foren sor Agnès, una beguina d’origen portuguès que s’instal·là al segle XV a prop de l’hospital de leprosos de Barcelona, i la mística Elisabet Cifré, que visqué a Palma. A la capital catalana es constituí a la primera meitat del segle XV un grup de “rescloses” al costat de l’hospital de Santa Margarida, una petita comunitat creada per Brígida Terrera, una integrant de la burgesia catalana que hi destinà el patrimoni familiar per sustentar-la. Les terreres es dedicaven a l’ensenyament de dones pobres, tenien cura dels mesells i exercien de mitjanceres de la mort amb tasques com soterrar les despulles dels penjats.