La seva corona blava ens diu que es tractava d'una reina, i el somriure insinuat deixa entreveure una seductora. Era la reina heretge, una dona que va viure un moment apassionant de la història dels faraons. Era la personalitat més fascinant de l'antic Egipte i també la més misteriosa. Sabem que va gaudir d'un gran poder, però qui va ser en realitat? D'on va venir? Com va viure? Va tenir poders de faraó? Es va canviar de sexe? I sobretot, quin final va tenir? Quan es compleixen més de 100 anys del descobriment del seu bust, el 6 de desembre de 1912 a Amarna (Egipte), recuperem un reportatge SÀPIENS que desgrana els principals enigmes d'una de les figures femenines més icòniques d'Egipte.

Quin és el seu origen?
Els noms adquirits acostumen a revelar-nos algunes dades de la identitat de la persona en qüestió. Pel que fa a Nefertiti, el seu nom és la millor pista sobre el seu presumpte atractiu físic. No debades, Nefertiti volia dir textualment ‘Esplendor de bellesa, coronada de plomes i de veu exultant, la bella ha vingut'. La primera notícia que tenim d'ella és un casament: el del faraó Amenhotep IV, que aviat es va fer dir Akhenaton, que és si fa no fa el mateix que l'esperit del Sol, i una dona de nom Nefertiti.

Quatre anys més tard, la família —i amb ella la capitalitat de l'imperi— va inaugurar una nova ciutat vora el Nil i s'hi va traslladar: Akhetaton, o la ciutat de l'horitzó del Sol. Un lloc amb grans palaus i avingudes, però també amb fortes mesures de seguretat. No eren en va. En aquella ciutat irreverent, el nou faraó va imposar el culte a un únic déu: el disc solar. Una vertadera heretgia en una tradició politeista de feia mil·lennis. En aquella ciutat, coneguda actualment amb el nom de Tell-el-Amarna, va començar, llavors, el període amarnià, el més revolucionari de l'antic Egipte. I Nefertiti en va ser un dels artífexs centrals. Però d'on havia vingut aquesta dona tan misteriosa?

Exotisme oriental
El seu nom apunta a un origen estranger. Els trets físics, també. Probablement havia nascut a Egipte però tenia avantpassats asiàtics. Era filla d'Amenhotep III (Amenofis III)? O era una de les concubines d'entre els centenars de joves asiàtiques que s'oferien el faraó? En aquell moment, els casaments entre faraons egipcis i princeses asiàtiques eren força habituals. Sabem que un rei asiàtic, el de Mittani, va lliurar la seva filla Tadukhepa com a esposa a Amenhotep III en canvi de l'or que necessitava. Una altra possibilitat apunta que Nefertiti podria ser filla del faraó Ay, quan aquest només era un alt funcionari de la cort. De fet, està documentat que l'esposa d'Ay va ser la dida que va alimentar Nefertiti. Ara bé, també és cert que no s'ha trobat cap dada que pugui avalar aquesta paternitat.

Nefertiti va ser mare de sis nenes, tot i que no està gens clar que les tres darreres fossin filles d'Akhenaton. Per primera vegada en la història d'Egipte, però, hi ha nombroses escenes en què la reina es deixava representar com una mare tendra en un context familiar. Mai abans no s'havia produït. Eren els codis estètics del nou culte solar o la forta personalitat d'una dona que trencava amb tots els cànons i que no semblava tenir problemes a mostrar allò que no es mostra?
I és que Nefertiti no va amagar mai la seva intensa vida amatòria a la cort herètica d'Amarna. Amb l'escultor Tuthmosis. I també amb Umuhanko, un súbdit amb poder que va ser condemnat a morir al desert lligat a un carro ple de pedres. Seductora i irreverent, li agradava provar el gust d'allò prohibit. Les grans incògnites sobre la seva vida són també extensives al seu espòs, el faraó Akhenaton. Era hermafrodita? Estava afectat per una malaltia degenerativa? Va ser un amant incestuós de Tiy, la seva mare, com indica alguna llinda? La ciutat del sol va morir sense descobrir-nos aquests i molts altres enigmes.

La família reial d'Amarna sempre es presentava sota Aton, el disc solar. Un disc que se solia representar amb mans per acariciar la humanitat. I és que el Sol era una figura amb gran poder a l'imaginari egipci. En una geografia desèrtica, no costa gaire d'entendre. Era alhora creador i destructor, responsable de les dures terres del desert i de les generoses collites alimentades pel desbordament anual del Nil. De fet, al Sol se'l va representar d'innombrables maneres al llarg de tota la història d'Egipte. El culte al Sol no era estrany; estrany va ser adorar-lo només a ell. Avesats des de feia segles a una pluralitat de déus, resultava incomprensible adorar un sol déu totpoderós. Per això, a la fi de la dinastia XVIII es van afanyar a restaurar els antics cultes i a perseguir la memòria dels reis d'Amarna.

L'horitzó d'Aton
Perquè Akhenaton i la bella Nefertiti, en la seva revolució solar, aviat van desestabilitzar la vida política i religiosa d'Egipte. Van obligar a tancar temples, van prohibir-ne d'altres. Al cap d'un temps al poder, probablement per seguretat, van decidir abandonar Tebes i traslladar la capital a un altre punt del país. El faraó volia un lloc "que no fos de cap déu ni de cap deessa, de cap rei ni de cap reina, ni de ningú". La desolada plana d'Amarna, 280 km al nord de Tebes, complia aquests requisits. Era un lloc enmig del no-res amb un paisatge espectacular. Nefertiti i el faraó, en un dels seus viatges d'estat per les aigües del Nil, havien vist sortir el sol per un congost entre els turons. I van decidir anomenar aquell lloc Akhetaton (és a dir, ‘l'horitzó d'Aton').

En el decret fundacional de la ciutat, el faraó hi va fer escriure: "L'hereva, la més gran del palau, la bella de rostre, senyora del goig, senyora de gràcia, gran d'amor, de qui les seves ordres són del gust del faraó... la seva estimada, la senyora d'Egipte, Nefertiti, que visqui eternament". Ens han arribat bones descripcions de l'antiga ciutat del Sol. Hi havia grans palaus per al faraó i els seus familiars i enormes temples dedicats al Sol, així com nombrosos edificis administratius i casernes militars.

Luxe i sofisticació
L'existència d'aquesta gran ciutat, que va arribar a tenir més de vint mil habitants, va ser efímera. Mort el faraó va ser sistemàticament desmantellada pels seus successors. Però en temps de Nefertiti sabem que allà la vida reial va arribar a gaudir d'un gran refinament. S'han trobat escenes a les tombes que representen grups de dones als palaus assegudes sobre grans coixins a terra. Unes toquen instruments, altres parlen o es pentinen. El luxe dels vestits, de la cosmètica i de les joies impressiona. Els tallers d'or de la ciutat d'Amarna treballaven a tot ritme. La capacitat d'imitar la llum del sol d'aquest mineral es considerava màgica. De fet, tant Nefertiti com el faraó van donar molta importància a la joieria i a la decoració; només cal veure les moltes escenes on es van fer representats lluint tota mena d'objectes d'or i pedres, i amb grans quantitats de maquillatge. També tenim altres notícies, com la gran sorpresa que mostraven ambaixadors i missatgers estrangers quan es veien pintats a terra, en llargs paviments, encadenats els uns als altres com enemics a qui la parella reial trepitjava de forma simbòlica quan aquesta entrava a la sala d'audiències. La ciutat del Sol causava, i en més d'un sentit, un fort impacte als visitants.

Tractant-se d'Egipte, la iconografia no menteix. Nefertiti disposava, talment com si fos un faraó, d'un palau propi i d'una sala hipòstila de vint-i-vuit columnes. A més, de les tauletes de pedra (talatats) que s'han trobat, Nefertiti és la protagonista en cinc-centes seixanta-quatre. I Akhenaton només en tres-centes vint. En moltes d'aquestes, ambdós tenen la mateixa alçada. I en altres, Nefertiti du la corona, la indumentària, la barba postissa i el bàcul dels faraons, o apareix aniquilant els enemics, sola en el seu carro reial. I encara més, hi ha escenes en què és Akhenaton qui condueix el carro mentre ella disfruta del passeig, com si la reina fos ella i ell el servent. Com s'explica una actitud d'independència i de llibertat que en aquell temps només era patrimoni del faraó, una actitud que va molt més enllà del que era propi d'una dona d'aquella època?

De Nefertiti se'n sabia molt poc fins que el 1965 la National Geographic Society va finançar un gran projecte per reconstruir virtualment el gran temple d'Aton a Karnak, un edifici que el faraó havia fet alçar en aquesta ciutat abans de la construcció d'Amarna. Va ser llavors quan es va tenir la mesura del paper que aquesta dona va tenir en la vida política egípcia. Les posteriors excavacions l'han confirmat. La gran pregunta és si Nefertiti va ser coregent, és a dir, si va compartir el poder amb el seu marit. És probable que sí. Aquesta autoritat la podria haver adquirit amb la mort de la primera esposa del faraó, Kiya, una autoritat que va anar augmentant a mesura que Akhenaton es va anar desentenent dels afers polítics i terrenals. Egipte perdia poder i prestigi, i perdia Núbia, la seva reserva d'or. Mentre l'imperi s'enfonsava, a la ciutat del Sol provaven d'ignorar-ho.

Nefertiti era la més fervent defensora del nou culte solar, tot un cisma religiós amb clares derivacions polítiques que no era tant el somni d'un faraó delirant, sinó la culminació d'un canvi iniciat per Tuthmosis IV (avi d'Akhenaton) i seguit pel seu pare Amenhotep III. Nefertiti va secundar-lo sempre. Es fa difícil explicar què va passar quan, als dotze anys de regnat, tot es va acabar. Tot. La poderosa Nefertiti no va aparèixer mai més en cap representació.

L'heretgia d'Amarna va tenir un final de poques pistes que ha quedat en mans de la llegenda. Què va passar? Del final de Nefertiti no en sabem res (ni la data, ni el lloc, ni les circumstàncies), però les possibilitats són realment extraordinàries.

Tenim una inscripció i una escena d'amor: "El jove príncep a qui Akhenaton havia escollit com a coregent al final del seu regnat". És el faraó amb un jove amant. Es diu Smenkhkare, però, qui és? Què volen dir les formes femenines de les últimes representacions que tenim d'Akhenaton? I sobretot: on és Nefertiti?

Hi ha qui diu que Nefertiti va perdre el favor del rei i va ser expulsada al seu palau Nord d'Amarna. Sembla que hauria hagut de compartir marit amb la seva sogra i després amb algunes de les seves filles. Sembla que va veure com el seu nom era substituït, a tot arreu, pel de la seva filla Meritaton.

Paritat de poders
Però es fa estrany que una personalitat tan forta renunciés al poder així com així. Les hipòtesis més arriscades parlen d'una segona vida i una segona identitat. Diuen que sota el nom de Smenkhkare s'hi amagava la mateixa Nefertiti. Si és així, les relacions íntimes que exhibeixen el faraó Akhenaton i Smenkhkare només poden voler dir que Nefertiti va canviar de nom (i de sexe) per poder regnar com a faraó en una paritat real de poders. O que fins i tot maquillaven un cop d'estat de Nefertiti que aquesta hauria dut a terme quan el faraó ja no va ser capaç de governar.

Poques dades i moltes preguntes en un final a l'altura d'aquesta història. Un final que els successors immediats es van aplicar a esborrar desmuntant pedra a pedra la ciutat del Sol i esborrant totes les referències a la parella heretge. En una cultura que creia fermament en el poder del llenguatge per modificar les coses, ja havia passat més d'una vegada: esborrant els noms de faraons es creia que s'esborraria la seva identitat. Era fàcil, els noms s'escrivien dins d'uns requadres o cartutxos; es tractava d'esborrar-los d'un en un.

En el confús període que va seguir al regnat d'Akhenaton, els seus efímers successors, entre els quals hi hagué el seu fill Tutankamon, van restaurar la tradició tornant a Tebes i adorant de nou els déus tradicionals encapçalats per Amon (‘el que està ocult'). Segons ells, el nom de Nefertiti no hauria d'haver passat a la història... però ho ha fet.

L'any 2002, l'egiptòloga Joann Fletcher va fer pública una informació excepcional: la troballa del cos de Nefertiti. (Tot i utilitzar tecnologies actuals d'estudi de teixits humans i que la prova de la reconstrucció facial és bastant definitiva, part de la comunitat internacional d'especialistes no n'accepta els resultats.) Segons Fletcher, Nefertiti era a la tomba 35 de la Vall dels Reis, on va ser enterrada molt posteriorment a la seva mort amb altres cossos de la família reial d'Amarna, després de ser moguts més d'un cop.

Però encara que aquesta tomba fos la de Nefertiti, desconeixem com va arribar-hi. El que sí que sabem és que part del seu aixovar funerari va ser utilitzat de nou a la tomba de Tutankamon. Això pot voler dir que el panteó de Nefertiti va ser espoliat pocs anys després de la seva mort. O també que se li van fer uns funerals ridículs i els seus tresors es van guardar per ser utilitzats per a un altre. Quant al seu cos, o bé va ser enterrat provisionalment en un allotjament temporal o va ser maltractat i destruït per la dinastia següent. El taüt d'Akhenaton va acabar a terra amb el rostre arrencat. A ella li va passar probablement el mateix.

Del desert egipci al Museu de Berlín
De Nefertiti, fins al 1900 no se'n sabia gairebé res. Amarna es va trobar a començaments del segle XIX. Després de cent anys sumant preguntes, el 1907 es va descobrir el taller de l'escultor Tuthmosis: una ampla vil·la urbana amb múltiples dependències de treball. S'hi llegia: "Supervisor d'obres i escultor". Allà, el 1912, l'alemany Ludwig Borchardt va trobar-hi vint caps reials entre retrats definitius, models i màscares. Enterrat de bocaterrosa i sota un terraplè de sorra, hi havia el bust de Nefertiti.

Després d'escandaloses irregularitats en el repartiment de les peces de l'excavació, el retrat de l'enigmàtica Nefertiti va anar al Museu Neues de Berlín el 1920. Descoberta al públic tres anys més tard, ràpidament es va convertir en la seva figura més emblemàtica. Tuthmosis, en la seva millor peça, va voler destacar el somriure de la reina i el seu llarg coll. Li falta l'iris d'un ull i part de les orelles. La reina du una banda sobre la corona, molt ampla, amb el blau dels faraons. L'ús subtil de pigment de base mineral i el maquillatge donen la sensació de carn i ossos. No sabem si Tuthmosis, que va fer de Nefertiti nombrosos esbossos, dibuixos, buidats i retrats, n'estava realment enamorat. El què és innegable és la seva impecable professionalitat.

Nefertiti acostumava a dur el cap rapat. A més de facilitar-li la puresa ritual per a les cerimònies del temple, li permetia posar-se corones ajustades i una llarga i luxosa col·lecció de perruques fetes amb cabells naturals, si ens atenem a la gran varietat de pentinats amb què va ser representada. De totes maneres, el seu pentinat emblemàtic és la perruca núbia, de cabells ben curts i amb una acusada forma geomètrica. I és clar, la corona que llueix, encara, al Museu Neues de Berlín.