El 1891 feia cinc anys que s'havia creat l'Orfeó Català, i el mestre Joan Gay volia incorporar-hi veus de dones. No era una cosa fàcil: pocs pares estaven disposats a acceptar que les seves filles cantessin al costat d'homes. És per això que va decidir crear una secció específicament femenina.

Artista respectada
I va confiar amb l'Emerenciana Wehrle per dirigir-la. L'Emerenciana, llavors, tenia 36 anys i una llarga experiència en el món de la música. Era contralt, i una de les úniques tres dones que eren sòcies de l'Associació Musical de Barcelona des de la seva fundació el 1888. Estava casada amb el mestre de piano Joaquim Perona, i amb ell i el seu fill vivien a la part alta del Palau de la Música (segons sembla, el mateix Orfeó va fer-hi instal·lar un ascensor per a ella).

"La señorita Wehrle dijo con buena acentuación una romanza de Mignón, el aria Che farò senza Eurice y la melodía Ti rapirei de Tosti, siendo también muy aplaudida", deia d'ella La Vanguardia en una crònica de concerts el 23 de juny del 1898. La condescendència davant la feina de les dones era molt patent en crítiques com aquesta, però el cert és que Wehrle es va anar guanyant el respecte de tothom.

Va dirigir la primera etapa d'aquella primera coral femenina, que va començar amb trenta veus, on també hi ensenyava solfeig i vocalització. Ella mateixa hi feia de contralt, mentre col·laborava com a solista en altres formacions. Al cap d'un temps va passar a dedicar-se a preparar les noies que volien fer la prova d'accés a la coral.

La faceta de pedagoga
Malgrat els prejudicis que encara hi havia contra les dones artistes –fins i tot dins de l'Orfeó Català, que no tenia pas una direcció feminista–, Wehrle va tenir el reconeixement de la seva època. No només com una cantant remarcable, sinó també com a bona pedagoga musical, que va formar dones que acabarien contribuint al prestigi de l'Orfeó Català. Va ser una de les cantants que va enregistrar un cilindre en la presentació del fonògraf a Barcelona (les cançons que va cantar són Lo mestre i La Balalí). I el 13 de juliol del 1930 va rebre un gran homenatge a la seva carrera al flamant estadi de Montjuïc, durant el Festival d'Orfeons de Catalunya. Va morir al cap de vuit anys.