Ermessenda va néixer cap al 975, potser a Carcassona, i va morir l'1 de març del 1058 a Sant Quirze de Besora. Va tenir una vida extraordinàriament llarga per a la seva època. Filla de Roger I de Carcassona i d'Adelaida de Melgueil, quan tenia uns 17 anys la van casar amb el jove Ramon Borrell, comte de Barcelona, Girona i Osona, i va anar a viure amb ell al Palau Comtal de Barcelona, que llavors era una ciutat petita que encara conservava les muralles romanes.

En esposar-se va rebre de Ramon Borrell drets i privilegis, que va exercir amb gran habilitat. La llei visigòtica manava que, en casar-se, el comte donés la desena part de les seves pertinences a la muller; eren els anomenats ‘esponsalicis', independents del dot. Normalment, les dones no gestionaven aquestes propietats pel seu compte, sinó que havien de demanar permís al marit per a fer qualsevol moviment. Però aquest no va ser el cas d'Ermessenda, que es va fer la senyora del comtat d'Osona-Manresa, del bisbat de Vic i de propietats disperses del comtat de Barcelona. I a més d'administrar-ne la seva part, va participar amb el seu marit en totes les activitats de govern. Fins i tot a vegades el va substituir, com quan va presidir un tribunal de justícia el mític any 1000. I sobretot va estar molt a prop de les decisions de política interna i del que tenia a veure amb els sarraïns, que encara ocupaven prop de la meitat del que avui és el Principat.

Els fills: Berenguer Ramon I i Borrell Ramon
Ermessenda va acompanyar el seu marit i les tropes en algunes incursions armades a Al-Andalus. I entre campanya i campanya, assemblea i consell, Ermessenda va tenir temps de portar al món, almenys, dos fills: Berenguer Ramon I i Borrell Ramon —mort prematurament. També es diu que hi va haver una noia, Estefania, però està poc documentada.

El 1010 els catalans van fer una gran expedició a Còrdova, capital del califat. Eren deu mil homes, comandats pels comtes de Barcelona, Urgell i Besalú i estaven acompanyats pels bisbes de Barcelona, Girona i Vic. L'èxit fou tan gran, malgrat les tres mil baixes (inclòs el comte d'Urgell, Ermengol I), que Borrell va tornar cobert d'or. I el va 'invertir' com se solia fer en aquells temps: finançant més expedicions. I, de passada, 'comprant' un bon partit perquè s'hi casés el fill gran, Berenguer Ramon I; l'escollida va ser Sança de Castella. Després d'haver-ho deixat tot tan ben lligat —o això era el que es pensava—, el comte Ramon Borrell va morir el dia 8 de setembre del 1017 a Barcelona.

En morir Ramon Borrell, totes les mirades es van posar sobre l'hereu, Berenguer Ramon, dit ‘el Corbat'. I van ser uns ulls un pèl condescendents. Perquè se'l considerava una mica dèbil de caràcter; fins i tot son pare havia establert que governés amb el suport d'algú. Aquest algú seria Ermessenda, que faria de tutora de Berenguer Ramon I fins que aquest arribés a la majoria d'edat, el 1022 o 1023.

Una regència difícil
La regència d'Ermessenda no va ser precisament fàcil. La tensió entre els comtes catalans, cada cop més forts (Ramon Borrell va ser el primer a encunyar moneda pròpia), i la noblesa feia sorgir conflictes de tant en tant. També continuava obert permanentment el front amb els musulmans. Fins i tot va considerar necessari contractar els serveis del normand Roger de Toëny perquè plantés cara a Mugahid, rei de Dénia i Balears, que feia accions de pirateria constants.

Per a prendre totes aquestes decisions, Ermessenda es va saber voltar d'una colla eficient, composta per eclesiàstics i prohoms prudents i ben situats. Va crear el càrrec del senescal (una mena de primer ministre), i va nomenar Amat Elderic d'Orís. També tenia com a consellers el bisbe Oliba de Vic i el bisbe de Girona, Pere de Carcassona, que era el seu germà. En aquella època, eren els governants qui designaven els càrrecs eclesiàstics, i després els religiosos els ratificaven, de manera que entre la noblesa i l'Església la dependència era mútua.

A més dels problemes externs, la família no rutllava. Berenguer Ramon I duia malament això que la mare pretengués tenir un paper polític tan potent, i no volgués dur una vida de vídua reposada. Ell, cap al 1021 es va casar amb Sança de Castella, tal com havia acordat el seu pare, però com podia donar els esponsalicis a la seva dona si hi havia una comtessa-mare que no estava disposada a renunciar als seus drets? Així, les relacions entre Ermessenda i Berenguer Ramon I van ser molt difícils fins el 1023, quan van arribar a un acord gràcies a la mediació del bisbe Oliba; d'alguna manera van decidir reconèixer i respectar el poder de cadascú: Ermessenda va empenyorar al fill els seus castells de Barcelona i Osona, i es va concentrar en el govern de Girona. Al cap de tres o quatre anys d'equilibri, Sança va morir, i el Corbat va prendre una nova esposa: Guisla de Lluçà.

La mort inesperada de Berenguer Ramon I
Ermessenda podia estar tranquil·la. Havia rebut juraments de fidelitat als seus territoris i semblava que s'havien acabat les disputes internes. Però llavors, el 1035, Berenguer Ramon va morir inesperadament, i tot es va tornar a destarotar. El seu testament repartia els títols i els béns entre tres dels seus fills homes: el futur comte Ramon Berenguer I, Sanç i Guillem. Podria haver esclatat un conflicte entre la nova generació, però no va ser així, perquè Sanç va cedir els béns al seu germà gran en fer-se monjo, i Guillem també els hi va donar a canvi d'un alou a Santpedor.

Això, doncs, no va ser un problema. Però sí que ho va ser el nou repartiment de poders. Perquè Ramon Berenguer era menor quan va morir el seu pare. La seva madrastra, Guisla de Lluçà, va quedar descartada com a regent perquè la van tornar a casar, aquest cop amb Udalard II, vescomte de Barcelona. De manera que qui va governar els comtats de Barcelona, Osona-Manresa i Girona va ser… és clar, Ermessenda. La història es repetia.

També es van repetir les tensions. Perquè quan el 1039 Ramon Berenguer I es va casar amb Elisabet al monestir de Sant Cugat, cosa que el convertia ja en major d'edat, es va adonar de seguida que la seva àvia no tenia cap pressa en cedir els seus antics privilegis. Els esponsalicis de la jove comtessa perillaven. I a Ramon Berenguer, àvid de governar, Ermessenda se li va fer molt incòmoda. La guerra va esclatar de seguida. Els nobles es van dividir en bàndols, i cada contendent lluitava per a aconseguir el màxim de fidelitats. Ramon Berenguer I i Elisabet van fer el que van poder per minar el feu d'Ermessenda, Girona, on rebia el suport del seu germà, el bisbe Pere. L'escalada d'hostilitats va quedar suspesa el 1043, gràcies un altre cop a les bones arts de l'omnipresent abat Oliba; la vella dama va jurar fidelitat al nét i va poder continuar en una bona posició a Girona.

Ramon Berenguer I s'enamora bojament d'Almodis de la Marca
Però la pau va ser curta. El 1050 Elisabet va morir, i la va substituir Blanca, de la casa d'Empúries, una esposa que també va durar poc, perquè el marit la va repudiar a les acaballes del 1053. L'argument oficial va ser la consanguinitat de la parella, però la raó evident era que Ramon Berenguer s'havia enamorat bojament d'una altra dona: Almodis de la Marca. Una dona ja casada (amb Ponç III de Tolosa) i que estava tant o més decidida que ella a ser una comtessa amb totes les conseqüències, començant per prendre el control de tots els territoris que li pertocaven per matrimoni.

La jerarquia eclesiàstica, en un primer moment, va fer els ulls grossos davant d'aquesta situació tan irregular. Però després, quan Blanca es va presentar al papa amb el suport a l'ombra d'Ermessenda, van tancar files al voltant de la poderosa germana del bisbe de Girona i van excomunicar Ramon Berenguer i Almodis (1056).

Tot i l'excomunicació de Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca, la parella pecadora no es va arronsar, i ella va rebre de mans del marit els seus esponsalicis: pràcticament els mateixos dominis que Ermessenda defensava amb dents i ungles des de feia 35 anys. I, no contents amb això, els joves comtes van aconseguir comprar els bisbes i decantar-los cap a ells.

L'abat Oliba i el bibe Pere de Carcassona, que sempre havien fet costat a la vella comtessa, ja eren morts. Ermessenda, una dona amb provada visió política i estratègica, va saber veure que perdia influència i, en lloc de rendir-se, el 1057 va vendre tots els seus drets per mil unces d'or, abans de jurar fidelitat i respecte al nét i la seva dona. Fet això, es va retirar a Sant Quirze de Besora (Osona), on va morir -segurament ben satisfeta- l'1 de març de l'any següent.

Les seves restes reposen a la catedral de Santa Maria de Girona.