Francesca Bonnemaison sempre va estar al rovell de l'ou. Era filla única d'una família amb botiga a la Rambla de Barcelona, i quan es va casar ho va fer amb Narcís Verdaguer, advocat i polític cosí de mossèn Cinto. Era al Liceu quan van esclatar les bombes, i va viure sobre Els Quatre Gats on Picasso, Rusiñol i companyia hi feien tertúlies. 'Doña' Paquita Verdaguer hauria pogut dedicar-se a la llar i a participar en accions caritatives per apedaçar la misèria que patien els obrers al final del segle XIX i les primeres dècades del XX, però ella era, en paraules seves, una "dona forta". Forta i inquieta. I sense trencar res, sempre amiga de l'Església i defensant l'ordre i la família per sobre de tot, va fer una gran revolució per a les dones de Barcelona.

Tot va començar quan, el 1909, el rector de Santa Anna li va proposar de fer-se càrrec de la biblioteca de la parròquia. Li va donar cinc-centes pessetes i cent llibres i així va néixer la primera biblioteca per a noies obreres. Les seves intencions coincidien amb els nous corrents de feminisme conservador, partidari de la formació de les dones i d'una certa autonomia, però respectant sempre l'ordre social i la sagrada prioritat de fer d'esposa i mare. Aquella Biblioteca Popular de la Dona, tan modesta al principi, va tenir un èxit espaterrant. Al cap d'un any van haver de traslladar-se a un local més gran, i al mateix temps que creixien les sòcies va anar creixent l'oferta del centre. Ja no era una biblioteca on les noies treballadores anaven després de missa a buscar patrons per cosir: va arribar a ser una institució cultural de primer ordre, on dones de totes les classes podien llegir novel·les, assajos o llibres especialitzats, estudiar de la mà dels millors experts, assistir a conferències, aprendre idiomes o fer esport. Les classes eren comparables a les de la universitat —on les dones encara no tenien accés— i incloïen matèries tècniques o científiques que fins llavors no havien estat al seu abast. I fins i tot hi havia bar i restaurant! És cert que totes havien d'arribar deu minuts abans de l'hora de classe per pregar a la Mare de Déu de Montserrat, però la llibertat que es respirava al que després es va anomenar Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, era insòlita.

La guerra civil i l'exili
L'aventura es va acabar amb l'esclat de la guerra civil: Bonnemaison, compromesa amb la Lliga Regionalista (en va fundar la secció femenina) va seguir Cambó a l'exili el 1936, i des d'allà va ajudar tant com va poder al triomf dels insurrectes. Quan va tornar, el 1941, l'Institut ja estava en mans de la Falange i va perdre el seu esperit. Va morir el 1949, decebuda. Ni la dictadura ni després l'esquerra no la va reivindicar, perquè era incòmoda per a tots. Però la seva feina —d'inspiració conservadora i paternalista, però que va donar ales a milers de barcelonines— es recorda a l'actual Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison.