Dones

'La Goyerías': el dramàtic testimoni d'una maqui extremenya

Recordem la vida de la guerrillera antifranquista María Rodríguez, que va lluitar contra la dictadura en condicions de precarietat extrema

Jordi Creus (text), Benito Díaz (assessorament)
24 de maig de 2019
1 Temps de misèria a l'Extremadura del segle XX
María Rodríguez, 'la Goyerías', fotografiada a Bellvitge el setembre de 2004
María Rodríguez, 'la Goyerías', fotografiada a Bellvitge el setembre de 2004 Dani Codina

La vida de la María Rodríguez no era fàcil a l’Extremadura dels anys 20 del segle XX. Eren temps de misèria, de no anar a l’escola i de viure en una família de jornalers sense terra. De jove, la María –igual que la seva germana Paula i el seu germà petit, Aurelio- ben aviat es va fer republicana, com els seus pares i, abans, els seus avis. La família Rodríguez, els ‘Goyerías’, sempre havien estat gent d’esquerres. I això que cap d’ells no havia llegit mai res de tot allò que va escriure Marx, i poca cosa sabien de la revolució soviètica, aquella que des del 1917 havia d’alliberar els obrers i els camperols de l’explotació. De l’explotació que, lluny de les estepes gelades russes, els Rodríguez patien a Càceres. I no havien llegit res simplement perquè, com tanta gent, no sabien llegir.

2 Franco guanya la guerra i María entra en contacte amb els maquis de 'Chaquetalarga'
D'esquerra a dreta, els tres germans Rodríguez -Paula, Aurelio i María- amb la seva mare
D'esquerra a dreta, els tres germans Rodríguez -Paula, Aurelio i María- amb la seva mare

L’1 d’abril del 1939, un Franco victoriós va llançar el seu darrer ‘parte’ de guerra. Deia així: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. Però la María sabia millor que ningú que aquesta era una afirmació falsa. Al poble havia sentit dir que a la serra d’Altamira s’havien refugiat alguns elements de l’exèrcit republicà que buscaven salvar la vida, atès que no podien fugir. I els cadàvers es continuaven amuntegant a les parets del cementiri d’Alía i de la resta dels pobles. I a la serra d’Altamira, com a les veïnes de San Vicente o de la Jara, cada dia s’hi agrupaven més fugits, més militants d’esquerres que aconseguien escapar-se de les presons que el franquisme havia improvisat per tancar-los. Gent com Honorio Molina, ‘Comandante Honorio’, Jesús Gómez, ‘Quincoces’, o Joaquín Ventas, ‘Chaquetalarga’, que el 12 de març del 1940 va fugir pel clavegueram de la presó d’Herrera del Duque (Badajoz), on l'esperava una sentència de pena de mort.

Repressió i gana
I és que, acabada la guerra, a la repressió dels vencedors i la port s’hi unia la gana. Encara sort que el seu germà petit, l’Aurelio, va trobar feina com a pastor de vaques. Tot el dia voltava amunt i avall per la muntanya. I la María li pujava el menjar a la ‘huerta’ on dormia. Sempre igual, fins que una jornada de mitjan 1940 hi va descobrir un grup de nou homes. De seguida es va fixar amb un, el que portava la veu cantant: Joaquín Ventas, ‘Chaquetalarga’. No li va caldre sentir gaires paraules més per a entendre que eren homes de la serra. Des d’aquell dia, tant la María com la Paula van seguir els passos del seu germà Aurelio, i van passar a ser enllaços d’aquella partida; és a dir, suports de la guerrilla des del seu poble. A vegades, els homes de la serra, encapçalats per Chaquetalarga, es dirigien de nit a la casa on vivien els Goyerías. Allà, la María i la Paula els preparaven el que podien per a alimentar-los. Poca cosa: sopa, patates i a vegades algun conill o alguna perdiu que el seu pare havia agafat amb el parany.

3 Una tieta la denuncia i María i els seus dos germans fugen a la serra. Els espera una vida molt dura
María Rodríguez, 'la Goyerías'
María Rodríguez, 'la Goyerías'

A la primeria del 1943 una cosina va avisar la María que la seva tia Justa, la ‘Larga’, els havia denunciat a la Guàrdia Civil. Els tres germans, com havien fet tantes altres persones abans, i sabent que si es quedaven al poble els esperava un escamot d’afusellament, van començar a caminar cap a la serra, a trobar-se amb la guerrilla per salvar la vida.

De seguida, Chaquetalarga, a més de lliurar-li una vella escopeta de dos canons i una petita pistola, va regalar-li les màximes atencions. Les mateixes que Miguelete dedicava a la seva germana Paula. I ben aviat el cor li va fer un salt d’alegria quan va conèixer altres dones amagades entre aquella vegetació farcida d’alzines, com l’Elisa Paredes, ‘la Golondrina’, o la Casimira Álvarez, ‘la Jopa’. De tant en tant, quan les partides de Quincoces i Chaquetalarga es reunien a les coves d’Altamira, totes tres, amb l’ajuda de la Paula, feien el menjar per a la resta de guerrillers.

Una vida molt dura
A causa de les noves incorporacions dels enllaços fugits dels pobles, el menjar escassejava. Calia robar i també fer algun segrest, com el de l’amo de la finca Gachero a Retuerta de Bullaque (Ciudad Real), al qual Chaquetalarga va retenir fins que els seus familiars van pagar les 25.000 pessetes del rescat. Però la Guàrdia Civil sovint els xafava els talons, i a voltes s’hi havia d’enfrontar. Com aquella vegada a Guadarraque, a prop d'Alía, quan l’escopeta de la María va escalfar-se de tants trets que va disparar contra els tricornis que pujaven a buscar-los.

La vida a la serra era molt dura. Tant, que a voltes la María, quan es quedava sola, la maleïa. Els guerrillers s'amagaven de dia i caminaven de nit. I també, de tant en tant, es rentaven a qualsevol barranc aprofitant la foscor. Una de les coses que més la molestaven era el fet d'haver de dormir vestida i a terra. Però les seves cabòries s'evaporaven quan mirava a Chaquetalarga, qui se li va declarar gairebé sense avisar.

4 La Guàrdia Civil intensifica el setge als guerrillers
Carnet d'un membre de les contrapartides de la Guàrdia Civil
Carnet d'un membre de les contrapartides de la Guàrdia Civil

L'entusiasme provocat per la derrota del feixisme italià i del nazisme alemany a la Segona Guerra Mundial va acabar aviat. Les esperances dels guerrillers es van esvair després d'uns anys quan el règim de Franco vas ser vist per les potències occidentals com un fre al comunisme que venia de l'Est. I el règim franquista no va desaprofitar la nova conjuntura i va augmentar dràsticament el nombre dels efectius de la Guàrdia Civil dedicats a la persecució dels maquis. En aquest sentit, l'actuació de les anomenades 'contrapartides' va ser demolidora. Es tractava per patrulles formades per mitja dotzena de guàrdies disfressats de guerrillers i acompanyats per alguna persona que coneixia pam a pam la zona on operaven els maquis. En pocs mesos van desmantellar els pocs suports que els de la serra encara tenien als pobles.

Els guerrillers cada vegada estaven més acorralats. La serra que els havia salvat la vida s'havia convertit en un parany mortal. I alguns dels homes van començar a desertar, a buscar sortides personals i a lliurar-se a la Benemèrita, els caps de la qual oferien perdó a canvi de col·laborar en la captura o mort dels seus antics companys.

La María tenia por. Chaquetalarga cada dia estava més neguitós. No es fiava de ningú i veia traïdors per tot arreu i proferia crits contra el Partit Comunista. Parlava de fugir d'aquell infern i d'intentar arribar a França.

A les acaballes del 1946, la situació sde les diferents partides a la serra era dramàtica. El cadàver del cap guerriller Jesús Bayón, 'Carlos', havia estat traslladat dins d'un carro d'escombraries fins a una fossa comuna del cementiri de Talavera de la Reina. Poc després, a causa d'una delació era Quincoces qui queia assassinat per la Guàrdia Civil.

5 La desfeta del grup. Chaquetalarga desapareix i María es queda sola a la serra
El maqui 'Chaquetalarga'
El maqui 'Chaquetalarga'

Entre les desercions, les detencions i les morts, al principi del 1947 la partida de Chaquetalarga havia quedat reduïda a poc més de mitja dotzena de combatents. El mes de juny d’aquell mateix anys van instal·lar-se en un campament improvisat a la zona de Villarta de los Montes (Badajoz). Ningú no gosava moure’s de l’amagatall, fins que la gana els va obligar a anar a robar menjar. María volia afegir-se al grup, però Chaquetalarga va dir-li que era millor que es quedés al campament amb Paula, embarassada de vuit mesos fruit de la seva relació amb Miguelete.

María i la germana es queden soles a una cova, gairebé sense respirar
Poques hores després, María va veure un grup de guàrdies civils que pujaven per la serra en direcció al precari campament. Ràpidament, les dues germanes van fugir muntanya amunt fins que el cansament les va fer caure esgotades. Llavors es van refugiar a l’interior d’una cova. I allà, gairebé sense respirar, hi van passar dos llargs dies, fins que van deixar de sentir els lladrucs dels gossos que acompanyaven els seus perseguidors. Van fer diversos intents per a contactar amb els homes de la partida, però va ser del tot impossible. La María pensava que potser els havien enxampat, però a poc a poc creixia en el seu interior la idea que havien fet realitat el projecte de Chaquetalarga d’intentar arribar a França, convençuts que elles havien estat capturades.

6 La germana de la María es posa de part. El nen, com tots els nascuts a la serra, va ser donat

I María es va enfadar i va maleir Chaquetalarga pel que considerava una traïció. erò l’enuig va haver-se-li de passar quan Paula, en el moment més inoportú, es va posar de part. Nerviosa, va seguir les indicacions de la seva germana per a fer una bona feina. Era el segon fill que Paula tenia a la serra amb Miguelete. Quedar-se embarassada a la serra era un gran problema. Abans que Paula, també havien parit entre les alzines la Daniela, la Jopa i la Golondrina. I tots els nens  havien estat donats. Com es podia criar un infant a la serra si tot el dia fugien, si no tenien menjar, si vivien pitjor que els animals? I mentre se’l mirava, la Goyerías va entendre que aquella preciositat no podia ser una excepció.

Per això, quan veié un pastor per la zona, s’hi acostà amb la criatura entre els braços. Després d’identificar-se com a guerrillera, li donà el nen, que només tenia tres dies, amb el prec que el lliurés al capellà de Villarta de los Montes. Els plors de la Paula encara ressonen en el seu interior!

Els filles de la serra
Un dels grans problemes de les guerrilleres van ser els embarassos a la muntanya. A causa de les condicions en què vivien, aquests fills eren generalment lliurats a famílies dels pobles o a capellans. Algunes de les que van sobreviure van trigar molts anys a localitzar-los. És el cas de Casimira Álvarez, 'la Jopa', que 44 anys després conegué el fill que havia tingut a la serra. O el de Paula Rodríguez, germana de la Goyerías, que va tenir dos fills amb Víctor Roque, 'Miguelete'. Molts anys després de sortir de la presó els va trobar. La seva filla ja era àvia i estava casada amb un guàrdia civil.

7 María i Paula es camuflen, tornen al poble i treballen de serventes

Desesperades, les dues germanes van estar unes setmanes amagades per la muntanya. Però poca cosa podien fer, abatudes, afamades, sense documents ni diners. Llavors, ignorant els destí dels homes de la seva partida, van decidir vestir-se amb la roba que uns dies abans havien rentat en un barranc i camuflar-se al poble d’Agudo. Allà es podrien posar a servir sense aixecar cap sospita i esperar notícies de Chaquetalarga i Miguelete.

El retorn a la 'civilització'
I van tenir sort, ja que, ben aviat, tant ella com la seva germana van trobar feina. Paula a casa dels Cerrillo, uns republicans que havien d’amagar la seva condició, i ella a la mansió de don Artenio de Navas. A part de ser el cacic del poble, també era el cap local de la Falange. A la María gairebé li va saltar el cor quan va entrar a la que hauria de ser la seva habitació i hi va veure el ‘yugo y las flechas’ penjats sobre el llit.

Una vida més tranquil·la: María menjava, es rentava i dormia en un matalàs
A poc a poc, però, la tranquil·litat de la casa li va donar un respir. A casa de Don Artenio menjava, es podia rentar quan volia i va tornar a saber el que era estirar-se sobre un matalàs. A més, la feina tampoc no era esgotadora. Cada dia, al matí, havia de netejar habitació de l’amo i després, se n’anava amb la filla d’aquest, la senyoreta Amelia, a qui cuidava. 

8 María és delatada, apallissada, torturada i condemnada a 14 anys de presó després d'un consell de guerra
Sentència del consell de guerra que va jutjar María i Paula Rodríguez
Sentència del consell de guerra que va jutjar María i Paula Rodríguez

A la primeria de l’any 1948, Vicente Rubio, un antic guerriller reconvertit en delator que a la serra era conegut com 'Pedro el Cruel', la va delatar. En saber qui era la seva serventa, don Artenio la va atacar per l’esquena. D’un cop de cadira al cap la va llançar a terra, on va començar una terrible pallissa. Don Artenio estava fora de si, com si fos boig. Només feia que pegar, pegar i cridar “ay madre, que hemos tenido una criminal en casa!” I la María només feia que rebre, rebre i, amb la boca sagnant, replicar que no havia mort mai ningú. De sobte, don Artenio va marxar i va tornar al cap de pocs segons amb una pistola, però llavors va arribar la Guàrdia Civil i va aconseguir fer desistir don Artenio de les seves intencions. Però el pitjor encara havia d’arribar. Mentre la treien mig inconscient per la porta, va poder veure com també s’enduien detinguda la seva germana Paula. Hauria donat la vida per poder-la abraçar!

Torturada a la caserna de la Guàrdia Civil
Els cops van continuar d’una manera frenètica a la caserna d’Agudo. Li preguntaven per Chaquetalarga. Li preguntaven pel seu germà Aurelio i pels enllaços de la partida. I ella callava. Tampoc no hauria sabut què dir-los. I descansaven una mica i li tornaven a pegar amb porres i defenses de cavalleries de toro. I els guàrdies civils se’n reien, li deien que era la puta de la muntanya. I ella plorava. I quan es desmaiava del dolor i el cansament, li llançaven un cubell d’aigua al damunt i tornaven a començar.

Condemnada a 14 anys de presó
Després de cinc dies llarguíssims a la cel·la bruta de la caserna, sense ventilació i sense latrina, la Guàrdia Civil va enviar les germanes Rodríguez a la presó de Ciudad Real, i després a la de Las Ventas, a Madrid. Hi van viatjar juntes, emmanillades i envoltades de guàrdies civils. I allà se’ls va fer el consell de guerra, el maig del 1949, que les va condemnar a 14 anys de presó a la María i a 16 a la Paula, “en concepto del expresado delito de rebelión”.

La presó de Las Ventas: tres anys de fam, de fred i de conviure amb les rates i els polls
A Las Ventas, la María s’hi va estar tres anys. Tres anys de fam, de fred, de conviure amb les rates i els polls, i d’aguantar les funcionàries i les monges que els feien la vida impossible. Cinc persones en una cel·la minúscula, dormint a terra i compartint les mantes. Sovint no les deixaven ni beure, i havien de recollir l’aigua de la latrina.

Una vida millor al penal de Málaga
Després de tot el que havia viscut a les presons de Ciudad Real, on l’havien obligat a dormir a l’interior d’una banyera, i de Las Ventas, el penal de Málaga semblava una benedicció. Don Lorenzo, el director, tenia familiars al seu poble, a Alía. Eren uns carnissers rics, de dretes, però també unes bones persones. I ells li van parlar bé de la Goyerías, i ell li va anar agafant confiança.

La María i la Paula passaven la major part del dia tancades al taller de costura. Per set pessetes cada dos mesos, ella i desenes d'altres recluses es passaven tot el sant dia fent peces de vestir per als militars. Tabards, camises, calçotets... En la imatge de sota, es veu la cartilla on cobrava els diners pel treball de costurera.

En acabar, la Goyerías anava a la classe de llegir i escriure. En poc temps, va ser capaç de comprendre allò que explicaven els llibres. I ben aviat, amb emoció, va enviar la primera carta de la seva vida. Era per als seus pares. I després en vall venir altres al ‘tío Matías’ i al seu cosí Vidal.

soupenalmalaga

9 Notícies de Chaquetalarga
Chaquetalarga va reprendre el contacte amb la Goyerías des de l'exili a França. L'última carta era d'abril de 1953
Chaquetalarga va reprendre el contacte amb la Goyerías des de l'exili a França. L'última carta era d'abril de 1953

A la darreria del 1952, va arribar el dia que havia esperat des d’abans de baixar de la serra. Lola Sorba, una funcionària amb la qual tenia una bona amistat gràcies a llargues xerrades no exemptes de confidències, va portar-li un sobre de la seva mare que, va dir-li, havia entrat clandestinament a la presó. En el seu interior hi havia una carta de Chaquetalarga on, després d'anomenar-la "querida y estimada esposa", s'excusava d'haver-la deixat abandonada a la serra. Segons ell, van decidir marxar cap a França en creure-les presoneres  després de veure el campament de Villarta envoltat de guàrdies Civils. Chaquetalarga li proposava de reunir-se, un cop ella pogués sortir de la presó. El cor li va fer un salt d’emoció, i només va encertar a plorar tota la tarda i tota la nit. L’endemà, va lliurar a Lola una carta que ella havia de donar a la seva mare per tal que aquesta la fes arribar a Chaquetalarga en el seu exili francès.

Les cartes entre María i Chaquetalarga
La comunicació va durar mesos, sempre amb Lola Sorba com a correu i confident. La darrera carta va arribar-li el 30 d'abril del 1953, quan Don Lorenzo ja li havia parlat de la seva pròxima excarceració. "Yo no le olvidaré jamás; ya te lo he jurado millones de veces. Yo sólo quiero verte aquí, tenerte a mi lado i así ser feliz y  quitarme de este pesar que me está quitando la vida", li deia. La María va decidir que, només sortir de la presó, es dirigiria a Alía, a veure els pares. Era el mínim que podia fer després de tot el que havien patit. I després, ja miraria la manera de traspassar la frontera i reunir-se amb Chaquetalarga.

10 María surt de la presó i emigra a Barcelona, on és vigilada per la Guàrdia Civil. La Goyerías no pot marxar a França
La Goyerías (la primera noia d'esquerra a dreta de la primera filera) en una imatge al penal de Màlaga. Hi apareix amb algunes companyes, preparades per a una funció teatral
La Goyerías (la primera noia d'esquerra a dreta de la primera filera) en una imatge al penal de Màlaga. Hi apareix amb algunes companyes, preparades per a una funció teatral

Finalment, el 17 de maig del 953, la porta del penal de Màlaga va obrir-se. En va marxar trista perquè, en el seu interior, hi deixava la Paula. Quan va arribar a Alía, va abraçar els seus pares, li va semblar que els anys de penúries a Ia serra i a la presó s'esvaïen. Però tenia clar que havia de marxar fins a un lloc on pogués passar desapercebuda abans d'intentar creuar la frontera. A Madrid? No, a Barcelona. 

La Guàrdia Civil l'adverteix que la vigila
No havia estat mai en una gran ciutat. I Barcelona va semblar-li un monstre.
Li va fer por. Sobretot perquè el malson va renéixer pocs dies després de la seva arribada, quan la Guàrdia Civil va obligar-la a presentar-se a la caserna del carrer Sant Pau. Van advertir-li que la tenien vigilada, que ho sabien tot d'ella i que no permetrien de cap de les maneres que fes realitat el seu objectiu d'anar-se’n a França. En aquell moment la María va resignar-se a la seva sort. I més encara quan li va arribar la dramàtica notícia que Chaquetalarga vivia a l'exili amb una altra dona.

María refà la seva vida
La Goyerías es va concentrar a anar deixant passar els dies i oblidar el patiment i l'amor mentre treballava com a minyona en un pis del Paral·lel. A poc a poc, la María es va integrar a la vida urbana. En part gràcies als seus nous amics, el malagueny José Campano i la seva companya Isabel. 

La parella la convidava sovint a sortir, a dinar a casa seva. I gràcies a ells va aconseguir desempallegar-se de la por de passejar pels carrers. La María va assistir com a convidada a la seva boda, i es va il·lusionar quan la Isabel li va comunicar que estava embarassada. I va plorar amb desesperació quan la noia va morir en el part del seu fill Francisco. I a partir de llavors es va convertir en el millor consol per al José. Tant, que un temps després van decidir casar-se i anar-se’n a viure en unes barraques situades a la falda de Montjuïc. Era temps de misèria.

Amb els anys van arribar els altres fills: l’Antònia i el José Luis. Tots junts van desplaçar-se, primer, al barri de Sant Feliu de l’Hospitalet i, posteriorment, a Bellvitge. Ella respectava molt el seu marit, però quan queia la nit en el barri obrer, no podia deixar de pensar en Chaquetalarga, casat a França.

Subscriu-t'hi

Portada SÀPIENS 207 (juny 2019)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada SÀPIENS 207 (juny 2019)

65.590! Els consells de guerra franquistes a Catalunya

A partir de la història de l'alcalde republicà de Badalona, Frederic Xifré, reconstruïm l'ambient repressiu que els colpistes van instal·lar al nostre país el 1939

1 any de SÀPIENS per només 19,90€ 19,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Més informació Accepto