Quan Margarida de Montferrat va exigir de veure el rei Martí, amb el seu to acostumat a manar, no se li devia acudir a ningú de barrar-li l'entrada. La dama era familiar del rei —el seu fill n'era cunyat—, i a més representava la segona família més important del país. Juntament amb el seu difunt marit, Pere II d'Urgell, havien com­partit caceres, misses, llargs àpats i sessions de les Corts amb els reis. Era el 30 de maig del 1410. Martí I l'Humà jeia en aquell llit del monestir de Santa Maria de Valldonzella des de feia dies, i tothom sabia que estava a punt de deixar aquest món. Però aquella no era una visita moguda per l'afecte. Margarida tenia un objectiu molt clar i no va deixar que l'afectés la visió d'aquell home ja mig apagat que com ella estava a la cinquantena, i que tapava la seva còrpora immensa amb llençols fins i brodats, ben envoltat d'encensers per dissimular les olors de tancat i de malaltia.

El regne és del meu fill!
Però no eren aquells humors els que enrarien l'ambient. Tota la corona vivia pendent de qui designaria el rei Martí per succeir-lo. Mar­garida no es podia creure tanta indecisió, si era tan evident qui havia de ser el nou rei de Cata­lunya i Aragó: el seu fill Jaume. Per sang, per matrimoni, i també com a conseqüència lògica des­prés d'haver estat nomenat gover­nador general pel mateix Martí. A què venien els dubtes? Què tenia al cap aquell home?

Margarida era una dona acostumada al poder —més encara des que era vídua— i sabia que no podia perdre temps, perquè cada minut que passava jugava a favor dels seus enemics, els partidaris d'altres pretendents. Per això va demanar sense embuts a Martí que nomenés hereu Jaume d'Urgell. El rei no va respondre, qui sap si perquè tenia el cap enterbolit o per­què no volia comprometre's. Encesa de ràbia i d'impotència, Margarida de Montferrat es va abrandar damunt del moribund, el va agafar per la camisa i el va sacsejar mentre li deia: "És del meu fill, la successió del regne, del meu fill, al qual tu vedes de succeir contra justícia i contra dret!". Un esverat Guillem de Montcada va reaccionar i la va fer fora. El rei encara va rebre una altra visita apressant aquell dia: ja de fosc, tres nobles contraris a Jaume d'Urgell es van presentar a la seva cambra i en van sortir assegurant que el rei s'havia com­promès davant d'ells a no prendre partit per ningú. Martí va morir l'endemà mateix.

Fins i tot quan després del compromís de Casp es va fer evident que havia perdut la partida, Margarida de Montferrat no es va rendir i va instigar el seu fill a alçar-se en ar­mes contra el nou rei Ferran. També aquell cop va trobar paraules èpiques: "Fill, o rei o no res!". I aquell fill, que rondava la trentena i que portava mitja vida sentint que un dia seria l'hereu de la Corona, va fer cas de la mare i va engegar una revolta que el rei Ferran va esclafar en poc temps. Això li va fer acabar de perdre la batalla política, la legitimitat i fins i tot el patrimoni i la llibertat.

Un complot contra ferran I
Margarida havia fracassat. El 1413 la van jutjar a Lleida, però es va negar a declarar com a protesta pel tracte humiliant que havia rebut la seva família per part de Ferran I, i també per la situació de pobresa a què l'havien condemnat. Convençuda de la injustícia que havien comès, encara va fer un intent de contactar amb el papa Benet XIII des de la seva reclusió a Morella —on vivia d'una petita pensió reial—, sense èxit. Les seves maquinacions no es van aturar, i el novembre del 1414 la van acusar d'organitzar un complot per assassinar Ferran i alliberar el seu fill. El 1420 va morir en una situació que no hauria pogut imaginar ni el pitjor dels seus malsons: lluny de la seva casa noble de Montferrat, pobra i desposseïda, i vigilada per les tropes castellanes que també custodiarien fins a la mort el seu pobre fill, que empès per ella seria recordat com Jaume d'Urgell el Dissortat.

El cas de Margarida de Prades va ser del tot oposat a l'actitud aferrissa­da de la mare de Jaume d'Urgell. Era una noia intel·ligent, bonica i de nissaga reial: el seu rebesavi era el setè fill de Jaume II, el comte Pere de Ribagorça i de Prades. Quan encara era una nena va morir el seu pare, i la família es va quedar sense un ral. Per ajudar-la, la primera esposa del futur rei Martí l'Humà, Maria de Luna, va acollir a la cort Margarida i la seva germana gran.

A la cort, Margarida va rebre una bona educació, i a mesura que creixia la seva bellesa es feia més extraordinària. El cavaller Pere Tomic parlava d'ella com "una de les més belles senyores que hom sabés en lo món". El poeta Jordi de Sant Jordi tampoc no es va quedar curt al poema "Stramps": Bella sens par de presència noble, / vostre bell cos és més bell que el de totes, / i tan gentil que lluu com pedra fina / amorós, bell, més penetrant que estrella; / d'on quan us veig amb les altres en flota / les depassau, tal com fa el carboncle / que de virtuts les fines pedres passa: / vós la millor, l'astor sobre l'esmerla.
Però el marit que li van escollir, en els seus vint anys esclatants, no estava gens interessat en el seu aspecte físic. Era un home de cinquan­ta, amb obesitat mòrbida, malalt i desanimat: el rei Martí. Havia quedat vidu el 1406, i tres anys més tard havia mort inesperadament el seu fill Martí el Jove.

L'elegida pel rei
Era urgent donar una nova esposa al rei, que l'ajudés a produir un nou hereu o, com a mí­nim a guanyar una mica de temps per poder buscar una solució al problema successori. Martí va decidir casar-se amb Margarida pensant segurament que era l'opció menys dolenta: li era familiar perquè la coneixia des que era una nena, era intel·ligent i agradable i no semblava tenir una ambició que li pogués portar maldecaps. I encara que no tenia cap ganes de tenir parella —continuava enamorat de la seva dona— i se sentia acabat, mantenia intacte el seu sentit del deure. Si la Corona ho necessitava, i si era voluntat de Déu, ell havia de prendre una nova esposa. Així, el setembre del 1409, el rei es va unir amb Margarida de Prades en una cerimònia senzilla a la capella del palau de Bellesguard, a Barcelona. Només els familiars més propers van anar al convit, que no devia ser gaire alegre, amb el dol per Martí el Jove encara ben fresc —només feia dos mesos de la seva mort.

Mentre va durar el matrimoni, ella va ser l'objecte de totes les mirades. La panxa no li creixia, però el rei va poder continuar intentant reforçar la candidatura del seu nét il·legítim, Frederic de Luna. Martí va morir només vuit mesos després sense concebre cap nou fill. Margarida, amb vint-i-un anys, es va convertir en una reina vídua. I pobra un altre cop: l'únic que va heretar del seu marit van ser deutes: el rei estava arruïnat i no hi havia fons ni tan sols per pagar les despeses de la malaltia i el funeral. Els reis catalans no cobraven impostos al poble —al contrari del que feien, per exemple, els castellans— i vivien únicament de les seves rendes personals i de les donacions que els feien quan se celebraven Corts.

Mort el rei, la reina preferia la candidatura de Lluís d'Anjou, però es va centrar a defensar la seva posició personal més que a intentar influir. El seu intens moment al centre de la política —l'última esperança per a la nissaga catalana— havia passat. Va preferir no quedar malament amb ningú, perquè una reina vídua sense hereus no tenia cap força i estava a mercè dels nous governants. I prou problemes tenia amb la pura supervivència, que resolia precàriament mitjanaempenyorant els seus béns: llibres, joies... El 1414, ja amb el rei castellà al tron, la seva vida personal va fer un tomb: a les noces de la seva germana hi va conèixer Joan de Vilaragut i Álvarez de Haro, un descendent il·legítim dels reis de Mallorca. Es van casar en secret, perquè Margarida no perdés la categoria de reina vídua i els seus escassos beneficis. Per poder estar junts, va nomenar Joan el seu camarlenc, però les coses es van complicar quan va quedar embarassada.

Pobra i amb un fill secret
Va decidir anar-se'n a Perpinyà, on no era gaire coneguda, i allà va parir. El nen va créixer sense saber qui eren els seus pares, i als deu anys el van donar a un monestir com a monjo. Però el secret es va descobrir el 1420, i Margarida va perdre els ajuts que rebia de la casa reial i va quedar sense recursos de cap mena. El monestir de Valldonzella va acollir la parella. Quan Joan va morir, dos anys després, Margarida va decidir continuar al convent com a monja. Va morir el 1429 com a abadessa del monestir del Bonrepòs.

Però no totes les vídues reials estaven disposades a renunciar al poder un cop l'havien tocat. Aquesta tercera història va començar per culpa de les males relacions entre Pere el Cerimoniós i el seu primogènit, Joan. Des que el pare havia convertit la seva amant Sibil·la de Fortià en la seva quarta esposa, l'infant Joan no podia veure a cap dels dos.

Una cort de gustos refinats
Un cop morta Mata d'Armanyac, la seva estimada esposa, Joan no estava disposat a acceptar la dama que li havia escollit el seu pare per casar-se per segon cop. Li era igual si era més convenient l'hereva del regne de Sicília: ell es casaria amb Violant de Bar. I així va ser com la neboda del rei de França es va convertir en l'esposa de l'hereu de la corona catalanoaragonesa amb l'oposició del seu sogre. Només tenia quinze anys, però aviat ja va demostrar que no seria una simple consort. Violant era una noia molt culta i li agradava molt el luxe. Compartia amb el seu marit el gust per les caceres, i tots dos volien fer de la cort un cercle refinat i que promogués la cultura, emmirallant-se en la cort francesa. Quan Pere el Cerimoniós va morir i Sibil·la va deixar de ser una nosa, els nous reis van poder imposar el seu estil. Contractaven els trobadors de moda, promovien la creació d'autors com Bernat Metge i van instaurar els Jocs Florals el 1393.

Dotze fills, però cap hereu
Va ser una època extraordinària per a la cultura, però no pas per al govern del país: Joan es va guanyar l'apel·latiu el Descurat, per la seva negligència. Durant aquells anys van créixer enormement la corrupció i els deutes de la casa reial. Però Joan només va regnar nou anys, perquè la mort el va sorprendre caçant a Foixà el 1396. I dels dotze fills que havia tingut amb Mata d'Armanyac i amb Violant de Bar, no n'havia sobreviscut cap de mascle. El seu successor, doncs, no seria cap fill del rei sinó que havia de ser Martí, el seu germà.Violant va fer allargar la decisió uns mesos de l'única manera que va poder: fent veure que estava embarassada.

Aquest engany era una mostra de la seva capacitat de manipulació i intriga, que no va deixar d'utilitzar per intentar influir en la successió, primer de Joan i després de Martí. Es resistia a deixar anar el poder, i durant el temps en què va governar Martí l'Humà ella va anar acumulant greuges. Perquè el nou rei es va dedicar a sanejar la Cort, molt tocada per la gestió del seu germà: eliminar-ne els elements corruptes i intentar posar ordre a les finances. I això volia dir eliminar molts càrrecs de confiança de Violant, i posar fi a l'estil de vida a què ella estava acostumada, per no parlar de la seva possibilitat d'influir.

Però Violant de Bar volia continuar a la primera línia. I ja que no podria regnar cap fill seu, va concentrar tots els seus esforços a aconseguir que ho pogués fer el seu nét, Lluís d'Anjou. Quan va morir Martí el Jove, es va presentar a la Cort una ambaixada del comte de Provença —atiada per ella— per proposar que el petit Lluís anés a viure a Barcelona acompanyat de la seva mare, amb la intenció que esdevingués el nou rei. El pretendent tenia set anys.

Per aconseguir el seu objectiu va mobilitzar tots els elements que havia purgat el rei. Quan aquest va morir —segons alguns, enverinat per ella—, es va convertir en l'aglutinadora i líder del grup de contraris al comte d'Urgell. Va conspirar amb personalitats barcelonines i amb nobles d'altres indrets. També va trobar un aliat en Benet XIII, que acabava de perdre el reconeixement com a papa. A canvi de fer front comú per defensar Lluís, Violant li va prometre el suport de França en la seva causa, i li va oferir la regència mentre durés la minoria d'edat del seu nét, a més de fer-se càrrec de l'educació del nen. Un menú molt temptador per a Benet, que es va comprometre amb ella... fins que li va convenir canviar de bàndol, perquè Violant no li podia donar el suport militar que oferia el pretendent castellà, Ferran d'Antequera.

La soledat de violant
Aleshores Violant de Bar es va quedar completament sola, i Lluís d'Anjou va quedar descartat com a successor de Martí l'Humà. Ella va viure la resta de la seva vida al seu palau de Bellesguard, on va morir el 1431, sense haver aconseguit el seu objectiu. Com tampoc no l'havien aconseguit Margarida de Montferrat i Margarida de Prades. Tres dones que van prendre les seves decisions i van perdre, però que van deixar la seva empremta en un dels moments més crítics de la història del país.