Dones

Les dones del 1714

L'actuació femenina durant la guerra de Successió

Cristina Masanés (text), Eva Serra (assessorament)
31 de gener de 2014
1 Les dones del 1714
Caiguda de Barcelona el 1714
Caiguda de Barcelona el 1714

Elles també hi eren. Guarint ferits, treballant als tallers i obradors dels homes absents, portant la terra, tenint cura de la família quan els béns eren escassos i mantenint, com podien, l'economia productiva en temps de guerra. Però també acompanyant les tropes, participant activament en la lluita armada o movent les armes subtils de l'espionatge i infiltrant-se en les files enemigues.

Com que la historiografia bèl·lica se centra en les institucions i els aspectes militars, i aquests han tingut protagonistes masculins, les dones han estat les grans absents del relat de la guerra. Una absència que no vol dir, de cap manera, que no hi hagin tingut un paper actiu, molt actiu. En la guerra de Successió, en la resistència contra els Borbó i en els diferents moments de setge a la ciutat de Barcelona, les dones hi van tenir un paper fonamental. Aquesta és la crònica d'un episodi que acumula encara un gran buit documental.

Heroïnes anònimes
Un destacat gruix de dones armades amb pistoles van marxar contra l'enemic i van frenar l'atac de les tropes francocastellanes. En els successius setges que va patir Barcelona, les dones van protagonitzar més d'una revolta. La primera va ser el 14 d'octubre del 1705, quan es va saber que el virrei Velasco volia executar presos austriacistes i emportar-se'n d'altres en la seva retirada de la ciutat. Feia cinc dies que l'arxiduc Carles havia entrat a Barcelona rebut per una població agraïda, que el proclamà Carles III.

Les cròniques expliquen que l'avalot va ser promogut bàsicament per dones que cridaven: "A les armes germans, a les armes que sen aportan los presos, anem a salvar-los las vidas". Entre els presos de les autoritats borbòniques, hi tenien fills, marits, germans i amics. Però l'episodi més significatiu va ser una vertadera revolta pensada i executada per les dones quan, sis mesos més tard, exèrcits borbònics i aliats van lliurar la batalla de Montjuïc.

2 La batalla de Montjuïc
Caiguda de Barcelona el 1714
Caiguda de Barcelona el 1714

El 13 d'abril del 1706, dos nois de vint-i-tres i vint-i-un anys van enfrontar els seus soldats: eren Felip V i l'arxiduc Carles. El duel entre els dos monarques es va lliurar prop de Barcelona: les tropes borbòniques van ser molt ràpides, però els austriacistes van respondre amb audàcia i tenacitat. Felip V, el primer rei de la dinastia borbònica al tron del regne d'Espanya, va atacar massivament Montjuïc i hi va haver forts combats a Santa Madrona. Montjuïc es podia perdre, la notícia va córrer ràpid i les dones es van mobilitzar. Sembla que eren un grup molt nombrós i anaven armades. Els crits eren: "A les armes, a les armes, germans, que desemparen Montjuïc".

L'enfrontament pas a pas
Amb pistoles i objectes de fusta i de metall, es van dirigir primer a la plaça de Sant Jaume a demanar que s'alcessin les banderes de Sant Jordi i Santa Eulàlia. Després, acompanyades per unitats de la Coronela, l'exèrcit popular de la ciutat, van anar a Montjuïc a ajudar l'Exèrcit aliat. Van sortir pel portal de Sant Antoni i van marxar contra els batallons francoespanyols que pujaven a la muntanya. A la batalla, van guarir ferits, van animar els soldats aliats fos quin fos el seu origen, els van portar menjar i beure i van lluitar. Una de les dones va ser Francesca Gual, que, davant d'un fill ferit de mort, va portar la voluntat de lluita fins al límit quan va dir: "Ara hi enviaré un altre fill que em queda, i si es mor, hi aniré jo". D'una manera insòlita, les dones van frenar l'atac borbònic.

Hi ha un text anònim conservat a la Biblioteca de Catalunya que narra la valentia i l'heroïcitat de les dones en la seva revolta de Montjuïc. Amb el català del segle XVIII, es titula: Proesas que las barcelonesas donas han ostentat en este siti del any 1706. L'opuscle segueix amb una descripció heroica i ressalta, en més de dos-cents versos, la fortalesa de les barcelonines tot evocant Semíramis, la reina d'Assíria, guerrera i fundadora de Babilònia. "El gros Exercit de Donas deixant Casas, Patria, Fills / y com furiosas Lleonas, / pujant van per la Montanya / com lo Cervo ferit corra". Quan se'ls demanava on anaven, segueix la crònica, algunes responien: "A morir per nostre Rey"; i d'altres, "A dar anima als Garmans". El text explica que portaven draps i venes, i quan trobaven un ferit, el socorrien. Amb una sorprenent consciència de gènere, l'autor anònim deixa molt clar que escriu l'opuscle perquè la valentia d'aquestes dones no quedi en silenci: "Essent, com son memorables/ no es just quel Mon las ignoria". I no hi ha quedat.

3 Barcelona, a mans d'una dona
Elisabet Cristina de Brunsvic va ser la primera lloctinent de Catalunya
Elisabet Cristina de Brunsvic va ser la primera lloctinent de Catalunya Wikimedia Commons

En el curt regnat de l'arxiduc Carles a Barcelona, va mostrar una certa sensibilitat per la situació de les dones. Entre el 1706 i el 1707, dictà unes ordenances militars que les protegien en temps de guerra: el rapte i la violència física serien castigats amb la pena capital. Va tenir cura també de les esposes dels soldats: si estaven amb el marit, quedaven incloses sota la jurisdicció del regiment i, si eren en un altre lloc, sota la jurisdicció militar. D'altra banda, mentre l'arxiduc tingué la cort a Barcelona, hi hagué un moviment important per integrar els nouvinguts a través dels casaments: les noces entre barcelonines i personal de la cort, soldats i tots aquells qui viatjaven amb les tropes van passar a ser molt habituals.

Més vulnerables que de costum
Quan el 1711 l'arxiduc va haver de sortir cap a Alemanya per ser nomenat emperador romanogermànic, ja que el seu germà Josep I havia mort sobtadament i no tenia descendència, va deixar la seva esposa, la bella Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, com la seva representant a Catalunya i als territoris hispànics. Per primera vegada, una dona ocupava el lloc de lloctinent de Catalunya. Una situació que va durar poc: el març del 1713, l'emperadriu i tota la cort van marxar cap a Viena. Amb l'evacuació de la ciutat de la cort de l'arxiduc, se'n van anar bona part de les dones que s'havien aparellat amb cortesans i soldats estrangers. Teresa de Montaner, Gertrudis Sans, Abba Copons o Gertrudis de Lanuza van ser algunes de les que van embarcar. D'altres, no van voler abandonar una Barcelona novament assetjada. Violant de Palafox i Cardona o Teresa de Severio, la comtessa de Cirat, es van quedar en el que hauria de ser el setge més llarg i més dur de la ciutat, el del 1713 i 1714.


El moment més dur
Quan va començar el setge, el juliol del 1713, les institucions catalanes van concedir permís per marxar a religiosos, vells, dones i nens. Algunes dones s'hi van acollir. Les perspectives eren molt negres: sense aliments, sense combustible i sense poder atendre als ferits. Ja que el desànim, les fugues i el desig de rendiment eren previsibles, es feia necessari animar el poble a defensar la ciutat. Novament, les dones, des dels seus diferents espais socials, hi van tenir un paper destacat. La mística Magdalena Bolig, de Piera, defensora de la resistència fins al final, va ser consultada abans i després del setge pels consellers de la ciutat. Altres dones van mobilitzar el que tenien a mà: actes religiosos i mostres de pietisme. Vestides de negre i cobertes amb mantons, feien novenaris: durant nou dies, recorrien la ciutat en processó de filera de dos dient lletanies. A més de les processons, es van enviar en romeria donzelles pobres a Montserrat. Amb la promesa que se'ls recompensaria amb un bon dot, se'ls exigia que fessin descalces un trajecte dur amb possibles atacs de soldats.

4 Combatents disfressades de soldat
La plaça del Bornet, pel pintor Ramon Martí i Alsina
La plaça del Bornet, pel pintor Ramon Martí i Alsina Wikimedia Commons

A banda de tots aquests actes, les dones també entraren en combat. En una de les batalles fetes al voltant de la ciutat per socórrer els assetjats, el 12 d'octubre del 1713, tres-cents vuitanta fusellers van aconseguir entrar a Barcelona creuant les línies dels assetjadors: vint-i-vuit van caure presos i vuitanta hi van morir. Cinc eren dones. Es van trobar mortes, vestides d'home, amb les armes buides a les mans i una daga a la boca. En els darrers mesos del setge i ens els darrers dies, abans que l'11 de setembre caigués la ciutat, va lluitar tothom. No solament dones, també vells i nens, fent tasques auxiliars com carregar fusells o portant menjar als llocs més arriscats.

Hi havia dones que, exposant-se al perill, resseguien diàriament la muralla revisant l'estat de les bretxes i avisant si veien alguna cosa estranya. Davant la seva fortalesa i la necessitat d'aquesta funció, el Govern va decidir que rebrien una paga. Moltes dones van aconseguir entrar i sortir de la ciutat per portar menjar i béns. No cal dir que, a les morts per bombes caigudes i per malalties derivades de la mala alimentació i d'unes condicions sanitàries inexistents, en el cas de les dones cal sumar-hi les infeccions durant el part i la criança.

I el que en una situació de guerra acostuma a ser silenciat: les violacions, les vexacions i els raptes. Una mentalitat secular de domini masculí i la situació de buit de la justícia ordinària fan de les dones un dels col·lectius més vulnerables. Entre les quasi quatre mil baixes del definitiu 11 de setembre, també hi havia dones, és clar.


El complicat futur de les vídues
En la postguerra, a dones i homes els va tocar reprendre una vida que, tot i voler-ho, no podia tornar a ser normal. En el cas de les dones, van tornar a les seves feines de criades o majordomes, a fer de bugaderes, planxadores i cosidores. Algunes, l'endemà de la capitulació, van anar als tallers i comerços dels marits morts per reprendre l'activitat productiva d'una ciutat vençuda. Vídues i fills, amb el vestit de dol, obrien botigues i obradors. El seu futur era negre. Encara que el negoci pogués anar bé, la situació legal no hi ajudava. Un cop mort el marit, en el cas que s'hagués estipulat en el pacte de matrimoni o el difunt ho hagués deixat indicat, la dona tenia dret al retorn del dot i l'escreix, o bé podia passar a ser tenutària. En aquest cas, tenia dret a l'usdefruit i l'administració dels béns fins que els fills fossin grans. Però, és clar, després d'una guerra, els béns eren escassos. Si la dona no era tenutària com era habitual, es convertia en criada del seu fill, l'hereu.

En cas de portar el taller, s'havien d'enfrontar a una mentalitat contrària a l'acceptació d'una dona com a mestressa. O es tornaven a casar (i llavors perdien el dret a l'usdefruit dels béns del primer marit) o havien de viure en la pobresa. Per tot plegat, la situació de viduïtat no durava gaire: es buscava un marit ràpidament. Si en els successius setges s'havia hagut de lluitar per menjar, per esquivar bombes i cases enfonsades, violacions i humiliacions, s'havien fet revoltes i creuat les línies enemigues per portar menjar als soldats i guarir els ferits, ara tocava una altra mena de lluita: inventar una vida amb aparença de normalitat. I és que, quan s'ha perdut la possibilitat de l'esperança, la normalitat només pot ser això, pura aparença.

5 Testimonis femenins
Elisabet Cristina de Brunsvic va ser la primera lloctinent de Catalunya
Elisabet Cristina de Brunsvic va ser la primera lloctinent de Catalunya Wikimedia Commons

Són poques les veus de dones que ens han arribat. El cronista de l'època Francesc de Castellví, un austriacista que es va exiliar a Viena, en recull unes quantes que, tot i ser breus, donen la mesura del paper de les dones resistents en una ciutat assetjada. Tot i que l'obra de Castellví és originalment en castellà, us les oferim traduïdes al català. Recull el testimoni d'una amb un fill que li diu al promès quan aquest decideix canviar de bàndol: "Aquí tens el teu fill. que no t'he de veure més, primer em moriré que no em casaré amb tu, que em tinc per més honrada confessant el meu deshonor i la meva feblesa que no cometent un delicte tan lleig com casar-me amb un traïdor".

Paula Viñas respon al marit que la vol protegir abans d'anar a la batalla: "Aneu a lluitar per la llibertat, que si aquesta es perd no importa morir, ni que jo i els teus fills ens perdem". Eulàlia Flagell diu a un marit dubtós: "Aixeca't, que si tots diguessin el mateix que tu, la ciutat ja fóra perduda, que jo vull seguir-te i no apartar-me del teu costat".

Les arengues d'una mare
Francisca Peiró arenga als soldats quan li porten un fill mal ferit: "Deixeu-me'l veure, que sóc una mare joiosa, que tinc un fill que sap morir per la seva pàtria. Encara me'n queden dos, i estaré contenta si compleixen com aquest, i si no ho fan els sabré matar amb les meves mans". I al fill: "Fill meu, ànims, que la teva ferida no serà mortal, i si ho és, seràs afortunat de morir per la pàtria".

6 Dones de bandera amb nom i cognoms
Maria Josepa Pignatelli i d'Aymerich
Maria Josepa Pignatelli i d'Aymerich Wikimedia Commons

L'emperadriu implicada
Va arribar al port de Mataró l'any 1708. Casada amb l'arxiduc Carles a l'església de Santa Maria del Mar, Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel va assumir el paper de lloctinent quan el marit va marxar cap a Viena. Quan va deixar la ciutat, el 19 de març del 1713, en una evacuació acordada per les potències implicades en la guerra, es va dir que havia estat segrestada per assegurar l'ajuda de l'arxiduc, però això no ha estat mai provat. Abans de deixar el moll de Barcelona, l'emperadriu va assegurar que defensaria els drets dels catalans en escenaris internacionals.

La confident de l'arxiduc
Maria Josepa Pignatelli i d'Aymerich, casada amb Miquel Joan de Liechenstein, comte d'Althann, es va exiliar a Viena, on es va convertir en una de les protegides de l'arxiduc Carles, nomenat emperador. El seu palau de La Favorita es va convertir en un dels cenacles de l'alta cultura a Viena. Ella era una de les poques persones que veia diàriament l'arxiduc, cosa que va generar tot tipus de rumors. Un poder que va utilitzar per ajudar un gran nombre d'exiliats catalans.

L'espia seductora
Gran seductora i hàbil espia, Marianna de Copons va salvar més de tres-cents homes quan va filtrar informació sobre l'atac previst per les tropes filipistes per encerclar Mataró. Aquesta aristòcrata de Barcelona i que durant el setge es va estar a Alella, va fer creure als cercles de poder de l'Exèrcit borbònic que estava de la seva part. Seduïa els oficials i passava la informació obtinguda als austriacistes. Entre les seves conquestes, hi hagué la del coronel Le Querchois, un important comandant de la Guàrdia Valona, una unitat d'elit de les tropes de Felip V. Va ser ell qui li va donar la informació sobre l'atac sorpresa a Mataró.

 

Descarrega't el reportatge en PDF​

Subscriu-t'hi

Portada del número 210 del SÀPIENS (setembre 2019)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada del número 210 del SÀPIENS (setembre 2019)

El 1714 des de Versalles i Madrid

Publiquem la correspondència inèdita entre Lluís XIV i Felip V

1 any de SÀPIENS  i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto