Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...Les mil vides de Paulina Pi de la Serra
Destinada a ser una "senyora de", Pi de la Serra va ser una política i activista cultural del primer ordre
Si la paraula prohom tingués un equivalent en femení, la Paulina Pi de la Serra en seria una a Terrassa. Hi va néixer el 1906 en una família acomodada, intel·lectual i catalanista. Conservadora i catòlica practicant, es va casar amb divuit anys amb un barceloní de casa bona que tenia una fàbrica de cel·luloide. Amb aquest començament, tot portava a pensar que viuria una vida convencional i discreta de "senyora de". Però la Paulina no va seguir exactament les normes marcades.
El 'Rossinyol' de la Lliga
Estava a la vintena quan li van demanar que presentés Francesca Bonnemaison en un acte que la secció femenina de la Lliga Regionalista feia a Terrassa. Aquella primera intervenció pública va tenir tant d'èxit que aviat va començar a fer conferències polítiques arreu. El rossinyol de la Lliga, com algú la va etiquetar carrinclonament, defensava el valor de la dona però creia llavors que "no ha de voler imposar-se sinó actuar al costat de l'home, com li ho mana Déu en fer-la la seva col·laboradora i guia". Aviat va començar a formar part de la junta directiva de la secció femenina de la Lliga i va prendre més responsabilitats, com la de formar part del consell de redacció del setmanari Després, viatjar com a delegada del partit al Congrés de Grups Nacionals Europeus a Berna... De fet, va fer diverses estades a Europa, i el 1934, en un d'aquests viatges a Lausana, va tenir una filla. El pare era Joan Estelrich, mà dreta de Francesc Cambó, amb qui va tenir una llarga relació secreta, ja que tots dos eren casats i era impensable que es divorciessin.
Un viatge oportú
I precisament era amb Estelrich a Venècia quan va esclatar la Guerra Civil. Davant d'això va decidir anar a França i s'hi va quedar fins a la fi de la Segona Guerra Mundial, treballant per a Cambó, fent classes, traduccions i col·laboracions en projectes editorials. Quan el 1945 va tornar a Terrassa va continuar fent de professora, va vendre llibres de la col·lecció Bernat Metge –dirigida per Estelrich– i es va anar introduint en la resistència cultural catalana, on es va convertir en una activista i un referent cultural. Va morir el 1991, després de rebre grans reconeixements de la seva ciutat natal.
Comentaris