Lídia Noguer i Sabà va néixer a Cadaqués el 1866. A la seva mare, la Sabana, sempre se l’ha recordat com l’última gran bruixa del poble, una herència que va pesar-li com una llosa. No és clar si Lídia Noguer va anar a estudi o va alfabetitzar-se ja de gran i per iniciativa pròpia. La lectura hauria de ser, amb els anys, la porta d’accés a un món que no estava pensat per a les classes populars. Com les altres dones del poble, la Lídia venia el peix fresc que l’home i els dos fills pescaven en aigües del cap de Creus. Era enginyosa i tenia ambició. A ciutat, el peix fresc es pagava bé i va empescar-se la manera de fer-lo arribar a Figueres.

Escoltar en un entorn cultural 
També va decidir que allotjaria els forasters que arribaven al poble quan aquest encara no coneixia els hotels: els Pichot, els Rahola... Amb els anys, la seva casa de la Riba va hostatjar Picasso, Dérain i Puig i Cadafalch. La Lídia aviat es va adonar que, a més dels ingressos, escoltant s’aprenien coses. Però l’hoste que més conseqüències hauria de tenir va ser un jove de bon veure i gran ambició que la tartana va deixar, un dia de setembre, a la plaça de ses Herbes: Eugeni d’Ors.

Eugeni d'Ors era jove. I culte. Amb ell, van arribar uns llibres que la Lídia espiava mentre s’establia una secreta complicitat entre un estudiant atractiu i una peixatera ben plantada. Ell l’inicià en el món dels llibres, ella el protegí amb desmesura. Què va passar a porta tancada? No n’ha quedat cap testimoni.

El fet és que la Lídia s’enamorà apassionadament d’aquell jove que aviat es faria dir 'Xènius' i que aquesta passió ja no la deixaria mai més. “Aquell secret, si jo l’expliqués, ja no seria cap secret”, responia quan se li demanava. Tampoc Eugeni d'Ors no va desvelar-ne mai el misteri. Ell va marxar amb l’arribada de la tardor i, en vida de la Lídia, no tornà més a Cadaqués.

Els missatges xifrats i els primers deliris
Tanmateix, la distància no va comportar l’oblit i quan, set anys més tard, publicà 'La Ben Plantada', ella va llegir-la atentament. Convençuda que Xènius, partint del record de Cadaqués, l’havia pres com a model de l’heroïna literària, va donar per descomptat que Teresa la Ben Plantada era ella. En el llibre, la Ben Plantada és una figura femenina de l’imaginari masculí; darrere d’ella s’han apuntat noms com Ursulita Matas, Teresa Baladía, Maria Gay i altres dones de l’alta burgesia del país. Però la figura de Teresa no correspon a cap dona: és un nom per a una idea. S’hi projecta un cànon clàssic de bellesa i un ideal polític conegut com a noucentisme.

El llibre va ser un 'best-seller' i al seu autor aviat se’l va reconèixer com un sòlid periodista. La Lídia, per la seva banda, es va convertir en una singular lectora dels articles Eugeni d’Ors que interpretava com missatges xifrats que el 'mestre' —així l’anomenava— li adreçava.

'La Ben Plantada' era un tresor que la Lídia rellegia sovint. En recitava fragments de memòria i la seva salutació habitual va passar a ser un 'Eugenio de Ors' o un 'Xènius'. Molt aviat a Cadaqués es va saber que la filla de la Sabana estava perdent el cap. Ella, pendent de qualsevol notícia o missatge del mestre, va començar a enviar- li nombroses cartes.

L’any 1916, el seu marit es va suïcidar. Els fills, al voltant del 1930, van entrar en un procés de demència que els portà a la completa alienació. Es van obsessionar pel descobriment d’una veta de radi, aquest preuat mineral, al cap de Creus. La seva conducta va acabar resultant problemàtica i van ser reclosos al psiquiàtric de Salt. No en van sortir mai més. Demència, suïcidi i paranoia són llastres molt feixucs.

Connectats pel deliri
La Lídia la Ben Plantada s’havia quedat sola... però no del tot. Hi havia qui sentia una secreta afinitat amb les seves històries delirants i se les escoltava amb passió. A Cadaqués no s’entenia, però, la tenacitat d’aquella dona filla de bruixa, i la seva extraordinària habilitat amb el llenguatge aviat van convocar un públic d’excepció: els germans Dalí, Federico García Lorca, Eduard Marquina, etc. D’entre tots, a qui més van captivar va ser a aquell jove rebel que havia nascut a cal notari: Salvador Dalí. La seva és una altra història.