Lina Llubera es deia, en realitat, Ivanovna Codina. Va néixer a Madrid el 21 d’octubre de 1897. El seu pare, un cantant professional català, va portar la família primer a Moscou, a la recerca d’un èxit que mai arribaria, i després als Estats Units. Fou allà on Lina començà a estudiar cant. Quan tenia 24 anys, asseguda a una butaca del Carnegie Hall de Nova York, va veure per primera vegada Prokóviev, que debutava amb el seu 'Concert per a piano i orquestra número 3'. Ella se sentia atreta pel geni i va insistir perquè els presentessin; ell quedaria captivat per aquella noia, atrevida i seductora, que parlava rus i estudiava cant. El compositor, per la seva banda, trencava amb tot l’establert en el món de la música. Els seus professors consideraven que la seva tècnica davant el piano era brillant i la seva interpretació, única i original, tot i que no sempre de “bon gust”.

El músic bolxevic
Al 1918, arruïnat, va viatjar als Estats Units. La premsa americana l’anomenava el músic bolxevic. La seva experiència en terres americanes li deixaria un regust amarg: “Quan passejava pel Central Park de Nova York i mirava els gratacels, pensava enfurismat en totes les fantàstiques orquestres dels Estats Units a qui no els importava gens la meva música, en els crítics que mai es cansaven de repetir que “Beethoven era un gran compositor” i que reaccionaven violentament davant qualsevol cosa nova, en els promotors que organitzaven llargues gires per a artistes que tocaven sempre el mateix programa. Havia vingut aquí massa d’hora: el nen (el públic novaiorquès) no era prou gran per apreciar la meva música”, assegurava irritat el compositor. Decidí marxar a París i, ironies del destí, seria llavors quan triomfaria la seva òpera ‘L’amor de les Tres Taronges’ a la ciutat de Chicago.

A la primavera de 1936, el compositor prengué una decisió que canviaria per sempre la vida de la família: tornar, definitivament, a la seva terra natal. Prokófiev explicava així el seu retorn a un país submergit en el drama de l’estalinisme: “No m’importa gens ni mica la política. Sóc un compositor. Qualsevol govern que em deixa escriure en pau i publica qualsevol cosa que compongui abans que la tinta s’assequi, i interpreta qualsevol nota que surt de mi, és benvingut. A Europa he d’anar a buscar jo els concerts i els directors de teatre, a Rússia ells vénen a mi”. Prokófiev no prengué aquesta decisió tot sol, li va dir a Lina que, si ella no volia, no tornaria a l'URSS. Però la soprano, malgrat que la idea no l’entusiasmava, no volia ser un obstacle per a la seva carrera professional.

L'abandó del seu marit
Quan l’amenaça nazi trucà a les portes de Moscou, el músic marxà sense Lina. Sense el seu marit, Lina era una simple ciutadana estrangera en un país sota la dictadura de Stalin. El fill petit de Lina, Oleg, recordava que en “aquells anys, el descens del nivell de vida va ser dramàtic”. Tot Moscou patia gana i fred. Les bombes atemorien la població. El fill gran de Lina relatava en una entrevista: “La meva mare i jo fèiem guàrdia a la teulada per apagar el foc de les bombes”. Tothom era mobilitzat per realitzar tot tipus de tasques, fins i tot els fills de Lina, des de recollir patates, sinó es congelaven, fins a cavar trinxeres. Svatioslav fou internat en un sanatori en diferents ocasions.

Lina també estava al límit de les seves forces. Cap al final de la guerra caigué malalta per culpa de la diftèria. A més, al febrer de 1947 es van prohibir els matrimonis entre soviètics i estrangers. Una llei que anul·lava el matrimoni de Lina i que permetria que el 13 de gener de 1947 Prokófiev es casés amb la seva col·laboradora Mira Mendelson.

Un mes després del casament del músic i Mira, la policia de Stalin arrestà Lina i l’acusà d’espionatge. Era el 20 de febrer de 1948. Els dos fills es quedaren sols en dues habitacions nues, els soldats s’ho emportaren tot. Svatioslav i Oleg van anar a buscar el seu pare, que vivia en una datxa als afores de Moscou. Segons el fill gran, “ens va obrir Mira i sense dir res ens va tancar la porta. El meu pare va sortir, estava astorat i deprimit. Segurament se sentia culpable, si ell no hagués marxat probablement no haurien arrestat la meva mare”. Poca cosa podia fer, segons l’opinió del fill, “ell ens va prometre que ens ajudaria, però no podia fer res. Ell també estava a la llista negra. Arrestaren molta gent”. Svatioslav recordava que en aquell temps el seu pare era un home completament diferent, “estava resignat, tenia una mirada molt trista”.

Quan va ser empresonada, Lina tenia més de cinquanta anys. No li assignaren treballs forçats a l’exterior, amb temperatures molt per sota del zero graus, sinó que treballà com a auxiliar del centre mèdic del camp. Lina li havia explicat al seu fill Oleg que alguns metges l’anomenaven afectuosament tres taronges, en relació amb l’òpera de Prokófiev. Quan va conèixer Lina, Prokófiev estava escrivint aquest ballet i va canviar el nom de la princesa Violeta pel de Lineta.

El marit i el dictador, morts el mateix dia 
Prokófiev morí el mateix dia que Stalin, entre ambdues defuncions tan sols va transcórrer una hora. Era el 23 d’abril de 1953. Lina, aïllada al camp de treball, no ho va saber fins mesos després, quan algú que ho havia sentit per ràdio li ho digué. Encara li quedaven tres anys de condemna. Oleg explicava que, quan va veure la seva mare, després de cinc anys, “tenia una aparença demacrada. Portava un 'vatnik', la típica jaqueta borda fins a la cintura i uns pantalons gruixuts, típics dels presoners. Quina diferència amb els models d’'haute couture'!”.

Quan Lina Llubera va obtenir la llibertat, va anar a buscar els seus papers. Va sentir que l’oficial deia: “Busqueu el seu expedient. És entre aquells que es basen en falses acusacions”. Era el 1956 i fins al 1974, quasi vint anys després, no obtingué el permís per abandonar el país. Va reunir-se amb el seu fill, Oleg, a Londres, on moriria, a l’edat de 91 anys. 

“La meva mare s’estimava molt la música del meu pare i n’estava orgullosa, ella cantava als seus concerts i anava a totes les seves interpretacions. Recordava el temps i el lloc on havia estat escrit cada treball del meu pare, i les circumstàncies que l’envoltaven. La meva mare era molt atractiva i encantadora. Molt apassionada i comunicativa, parlava sense cap problema sis llengües. I el meu pare s’ho passava molt bé amb ella. L’amor de Lina per Serguei i la seva música es pot jutjar amb les seves accions. Ella va fundar la Fundació Serguei Prokófiev a Londres per difondre el seu treball”, recordava Svatioslav.