Mil anys abans de la moda de difondre selfies, Llúcia de la Marca ho va fer. El lloc escollit, autèntic punt de trobada social, va ser l'església de Sant Pere del Burgal, a Escaló (Pallars Sobirà). La dama es va fer pintar a l'absis a sota d'un dels apòstols, ben a la vista de tothom, amb un vestit fosc i elegant i portant un ciri. Als seus peus, el nom: (Lluc)ia comtessa. Des d'aquell fresc es va assegurar que ningú oblidés mai més la seva pietat ni, sobretot, el seu poder.

Polítiques nupcials
No li va ser fàcil arribar fins allà. Com la majoria de dones nobles de la seva època, va ser un peó en la partida política i econòmica que jugava la seva família. En aquest cas, la turbulenta unió de la seva germana Almodis amb el comte Ramon Berenguer I de Barcelona li va marcar el futur. La parella va fer enfurir l'àvia d'ell, la ja vella –però no rendida– Ermessenda de Carcassona, que va aconseguir excomunicar-los temporalment sota l'acusació d'adulteri. Però naturalment, aquella no era una batalla moral sinó de poder, i Ramon Berenguer no va dubtar a utilitzar la seva cunyada per millorar la seva posició. I així va fer casar la Llúcia amb el poderós –i conflictiu– Guillem II de Besalú, per apaivagar les enemistats històriques de les dues cases comtals. Però el negoci no va sortir bé. Guillem no va complir cap dels pactes matrimonials, va atacar diverses vegades el comtat de Barcelona i va morir assassinat pocs anys després de les noces.

Capacitat de gestió
La segona operació política-nupcial va tenir més èxit: el 1058 es van casar Llúcia de la Marca amb Artau I del Pallars, que era un vidu força més gran que ella i que va respectar els acords. Entre els capítols hi havia el que obligava Artau a donar la desena part de les seves possessions i a tenir Llúcia "com un home ha de tenir la seva esposa que ha acceptat legalment". Des d'aquell moment va començar a signar documents al costat del seu marit, com a comtessa de Pallars, i a demostrar capacitat de gestió i criteri propi. Va tenir dos fills: l'hereu del comtat, Artau, i Ot, que seria bisbe d'Urgell i més tard el van fer sant. Llúcia va morir el 1091, però el seu retrat –que avui s'exposa al MNAC– recorda aquest peó que va acabar jugant la seva partida.