Els dibuixos de la Lola Anglada eren delicats, tendres, de traç net i plens de màgia. La Margarida, una de les seves protagonistes, tenia els ulls grossos i portava unes trenes llargues, d'on se li escapaven uns rínxols fins.  Mirava amb ulls melangiosos, de nina antiga, i somniava deixar la ciutat per anar a viure al camp. Era una nena perfecta, una pubilleta ideal. La realitat, però, estava molt lluny dels contes que la Lola pintava, on la natura era amiga i el món amable. El temps que li va tocar viure gran part de la seva vida, el franquisme, era incompatible amb els seus profundíssims anhels de llibertat personal i nacional, i va fer que ella i els seus personatges haguessin de viure reclosos molts anys.

Inquietuds culturals
La Maria Dolors Anglada Sarriera va néixer a Barcelona el 1892, filla d'una família d'industrials cotoners. Quan estudiava a la Llotja va trobar l'oportunitat de publicar el primer dibuix a la revista 'Cu-cut!'. A partir d'aquí va començar a col·laborar amb diversos mitjans per a adults i per a infants, i fins i tot va crear una revista, 'La Nuri', destinada a nenes. Reclamava un paper actiu de les dones, i ella mateixa va fer història, ja que va ser la primera il·lustradora professional. Alícia al país de les meravelles és una de les seves millors obres d'encàrrec, però també va escriure llibres propis com Margarida o Peret.  Prolífica, inquieta, va viure a París set anys, i curiosament va ser allà on es va fer amiga del futur president Francesc Macià.

Sense acotar el cap
El compromís polític la va dur a militar a la Unió Catalanista i a la UGT, i a col·laborar amb el Comissionat de Propaganda de la Generalitat, per qui va fer el 1936 el conte 'El més petit de tots'. Tot això va acabar passant factura amb la victòria de Franco. Com que no es volia exiliar, es va instal·lar a la casa pairal de Tiana, on estava mal vista per les forces vives per ser una dona independent, "roja separatista", artista i que vivia "en pecat".

Va escriure: "Per cada flor que cullo mil argelagues punxen. Però sóc valenta, aprenc a afrontar mil malvolences humanes; no acoto el cap per qualsevulla cosa". Sense acotar mai el cap, i ja reconeguda per les institucions democràtiques, va morir el 1984.