A la Maria no la volia ningú. Si algú la va estimar, va ser durant poc temps i amb molt de dolor. Perquè totes les històries de la seva vida tenien un mal final. Totes tret d'una: l'engendrament del seu hereu, el futur rei Jaume I. Però fins i tot aquest moment va estar anys llum d'un acte d'amor.

Poc després de néixer la Maria —probablement el 1180—, el seu pare, comte de Montpeller, va repudiar a la seva mare i la va fer tancar en un monesir. A la nena la van casar quan encara era una criatura amb el vescomte Barral de Marsella, un home separat i tan gran que va morir al cap de poc.

Drama i intriga política
De seguida la van tornar a casar, aquest cop amb Bernat IV de Comenge, vidu i separat dues vegades, que la va repudiar i la va obligar a marxar de casa deixant-hi les dues filles que havien tingut. Al drama personal, s'hi va sumar la intriga política: poc abans de morir, el seu pare havia decidit que fos un germà de Maria qui heretés el comtat de Montpeller, en contra del que estava acordat. En aquesta ocasió, la gent es va revoltar i la va entronitzar a ella. Als 24 anys, es va casar per tercer cop, amb el rei Pere I d'Aragó. Però amb ell tampoc no seria feliç: Pere es va penedir d'haver-se casat amb algú que no era de sang reial, i va demanar la nul·litat del matrimoni per casar-se amb la filla del rei de Jerusalem. Mentrestant, evitava qualsevol contacte amb Maria i així, és clar, es feia difícil gestar un hereu.

Per solucionar-ho sembla que la reina es va conxorxar amb un privat del seu marit: d'acord amb ell, una nit es va ficar al llit del rei amb l'habitació a les fosques, fent creure a Pere que era una altra dona. Diuen que les esglésies van estar obertes tota la nit perquè el poble pregués perquè la relació tingués fruits.

Nascut de l'engany
Fos com fos, Maria va quedar embarassada, i d'aquell embaràs va néixer Jaume. Malgrat els intents del rei Pere de controlar el comtat de Montpeller i el futur de l'hereu, Maria ho va evitar. Per fer-ho, va recórrer a l'autoritat del Papa. En el seu testament, on deixava totes les propietats i títols al futur Jaume I, establia que si ella moria, seria Innocenci III —i no el pare del nen— qui en tindria la custòdia. I allà mateix, a Roma, esgotada i malalta amb nomès 33 anys, la reina Maria de Montpeller va morir.