Si tot hagués anat bé, aquell 21 de juliol del 1936 la Marina hauria estat fent d'intèrpret de francès als atletes, entre­nadors i periodistes arribats d'arreu per cobrir les Olim­píades Populars que s'es­tarien celebrant a Barce­lona. Però res no havia anat bé: l'Exèrcit fran­quista s'havia sublevat i els Jocs s'havien hagut de suspendre a última hora. Catalunya estava en guer­ra. I la Marina, amb els seus companys de les Joventuts Comunistes (JSUC), s'havia mobilitzat per frenar l'agres­sió feixista.

Una idealista compromesa
I aquell dimarts, en lloc de ser en una competició d'atletisme, era a l'Hotel Colón de la plaça de Cata­lunya, d'on havien marxat els cli­ents, i que es va convertir durant un temps en un centre de recluta­ment. Acostumada a la vida fru­gal d'una família obrera, la Mari­na va viure aquells primers dies a l'hotel de luxe com una aven­tura inesperada. La guerra podia ser terrible i inquietant, però per a una noia de 17 anys idealis­ta i compromesa, també tenia un punt d'emoció. No tenia cap dub­te que la justícia guanyaria. Ho havia mamat des de petita, escoltant els pares i l'àvia, activis­tes destacats del comunisme, del cooperativisme, del feminisme.

Hans Gutmann devia veure aque­lla vitalitat desbordant als ulls de la Marina, i per això li va de­manar que pugés amb ell al ter­rat de l'hotel per retratar-la. En Hans –o com es feia dir, Juan Guzmán– era un fotògraf comu­nista alemany que havia anat a Barcelona per cobrir les Olimpí­ades, i que va decidir quedar-s'hi un cop va esclatar la guerra. La foto que va fer aquell dia és avui una de les icones de la guerra: la noia vestida de miliciana, cabells curts al vent, i una mirada orgullosa i plena de confiança. A l'esque­na, un fusell que li van deixar per a l'ocasió.

Fusell d'atrezzo
Va ser la primera i úni­ca vegada que en va portar un. L'aportació de la Marina a la cau­sa republicana va ser fer de mecanògrafa, traductora i perio­dista per al PSUC. I amb la desfeta de la República va ha­ver d'exiliar-se: primer a França, i després a Puerto Rico i Veneçuela. Finalment va tor­nar a Europa –amb una esta­da breu a Barcelona, on va pu­blicar dues novel·les en català– i va viure els seus últims anys a París.