Subscriu-t'hi
Especial 'Un judici per a la història'
Una revista amb tota la informació del judici més transcendental de la nostra història
Dels antecedents a la sentència
Dones

Neus Català, una dona contra Hitler

Vida i mort al camp de concentració de Ravensbrück

Sílvia Marimon (text), Joan Villarroya (assessorament)
11 de novembre de 2019
1 Neus Català: comença l'exili
Neus Català
Neus Català

"Heraus, heraus! Austreten!" ("Fora, fora! Vinga, ràpid"). Era la matinada de l'11 de novembre de 1943 quan onze soldats de les SS van rodejar la casa de Neus Català a Carsac (Dordonya, França). Algú l'havia traït i havia portat els nazis fins a les portes de casa seva, just en el moment en què, amb el seu marit, Albert Roger, i tres guerrillers més del maquis de Turnac, preparaven una acció. Els soldats aparegueren entre la boira espessa i entraren a la casa empunyant una arma i tres bombes de mà.

Van esbotzar la porta, els van emmanillar i els van pujar en un camió. La Neus seria l'única dels cinc que sobreviuria als camps d'extermini. Aquella matinada plujosa, però, mentre travessava de punta a punta la zona d'actuació del maquis de Turnac i es dirigia a Perigús (Périgueux, en francès), on patiria el primer interrogatori, l'únic en què pensava era no donar cap pista i evitar que els alemanys descobrissin que creuaven una regió on es concentraven molts republicans catalans i espanyols que lluitaven en col·laboració amb els FTPF (Franctiradors Partisans Francesos) contra l'ocupació alemanya.

Feia gairebé cinc anys que la Neus, filla d'uns pagesos dels Guiamets, al Priorat, havia arribat a França. Des de molt jove s'havia involucrat en política i contribuí a organitzar les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC). Ella volia ser infermera, però la guerra li va estroncar els estudis. Quan al gener del 1939 les tropes franquistes van caure sobre Barcelona, per a ella, com per a molts altres catalans, comença el camí cap a l'exili.

Les combatents més implicades
La Neus creuà la frontera pel Portús amb 180 nens de la colònia de Las Acacias, de Premià del Mar (Maresme). La majoria havien perdut els pares durant els bombardejos. El que més li preocupava era no perdre cap criatura. Els van col·locar en un teatre municipal del Voló (el Vallespir). D'allà els van traslladar a un castell medieval de Dordonya.

Amb l'ocupació posterior per part de les tropes de la Wehrmacht es va convertir, com moltes altres catalanes que havien hagut de marxar del país, en enllaç de la guerrilla. I això volia dir caminar quilòmetres i quilòmetres per donar un comunicat, obtenir i passar armes i documents, repartir i imprimir propaganda antifeixista i, sobretot, no delatar-se mai davant els controls dels soldats nazis. La informació es passava a places i restaurants, a vegades amb les parelles de soldats alemanys just a la taula del costat. Els enllaços eren, en definitiva, la xarxa de comunicació de la Resistència a França. Moltes de les companyes de la Neus que van involucrar-se igual que ella no se'n van sortir. "En la Guerra Civil i en la Segona Guerra Mundial, les dones no vam ser auxiliars, vam ser combatents", repeteix una vegada i altra la Neus Català".

2 Instint de supervivència
Acte de lliurament a Neus Català de la Medalla d'Or al Mèrit Cívic de l'Ajuntament de Barcelona l'any 2014
Acte de lliurament a Neus Català de la Medalla d'Or al Mèrit Cívic de l'Ajuntament de Barcelona l'any 2014 Wikimedia Commons

Des del 29 de desembre del 1942, la Neus amaga un gran nombre de guerrillers i tambe va negociar la compra de la primera metralleta que tindria el maquis de Turnac, tambe conegut com Grupo Carlos. Així mateix, fabricava explosius i preparava documentació falsa.

A Perigús, aquella matinada de l'11 de novembre del 1943 la Neus Catala patiria el seu primer interrogatori. Dos soldats l'apuntaven amb una pistola a cada templa, un altre fregava la seva esquena amb una metralleta. Els nazis, mentre jugaven amb els mecanismes de seguretat de les armes, no paraven de dir-li que no fos idiota, que el seu marit havia parlat i l'havia fet responsable de tot. La Neus no va parlar. Era la consigna de la resistència, no delatar mai els companys.

D'allà la van traslladar a Llemotges, presó tristament coneguda per les tortures que s'hi practicaven. De fet, la Neus encara avui pateix les seqüeles de les tortures sofertes durant aquelles sessions inhumanes. El dolor impregnava les parets d'aquella presó, els xiscles n'omplien les nits. Després de deu mesos a la garjola, amb unes altres cinquanta companyes, la van fer pujar en un tren. En arribar a l'estació de Compiègne, al nord de París, a través de l'espitllera del vagó va veure el seu marit que anava en un altre tren que sortia rumb a l'est, cap a Alemanya. Es van cridar tant que una de les guardianes que vigilava l'estació es va posar a plorar. Seria l'últim cop que la Neus veuria el seu marit.

L'arribada a Ravensbrück
A Compiègne la van sentenciar a treballs forçats a perpetuïtat, però el pitjor encara havia d'arribar. A la darreria del gener del 1944, va pujar en un altre tren: el viatge seria el preludi de l'infern. Eren vuitanta dones compartint un mateix vagó de bestiar. Durant tres dies no els van donar ni menjar ni beure. Algunes no van sobreviure, però ni tan sols hi havia espai per caure. A les dues de la matinada el que es va batejar amb el nom del 'comboi de les vint-i-set mil' va arribar al camp de concentració alemany de Ravensbrück ('el pont dels corbs').

Per descriure l'horror no fan falta adjectius. Les imatges que la Neus guarda a la retina són sempre en blanc i negre, no pot recordar el color. Va abandonar un món per entrar en un altre on els ulls de les presoneres, plens de por i de dolor, destacaven encara més perquè les cares i els cossos havien anat perdent la seva forma humana fins a ser només pell i ossos. Durant quinze llargs dies, les nouvingudes no es van moure de l'interior d'aquells barracons plens de màrfegues de palla per dormir, de polls i de brutícia. Després les van fer sortir a cops i les van obligar a treure's la roba, a passejar-se despullades davant les mirades ofensives dels soldats i a dutxar-se. A cada una li van donar un uniforme per començar a treballar en un camp que era un fangar pudent ple de tifus i disenteria.

3 El final del malson
Presoners del camp de concentració de Ravensbrück
Presoners del camp de concentració de Ravensbrück

A Ravensbrück els dies no tenien final. Neus Català va ser testimoni d'escenes terriblement dramàtiques, des de la mort de dones a cops de bastó fins al suïcidi. Tot i així, n'hi havia que, en aquesta lluita impossible per assolir un dia més, encara trobaven força per fer tallers de música i de poesia. Algunes volien aprendre per poder instruir després els seus fills.

El maig del 1944, la Neus va ser transferida al kommando (camp de concentració més petit que depenia d'un de gran) de Holleischen. Allà fabricaven municions per a l'exèrcit nazi. I ben aviat la Neus i altres companyes se les van empescar per perjudicar aquesta producció mortífera fent sabotatges: llançant mosques o escopint a la pòlvora per fer-la inservible o trencant les premses per retardar el ritme.

Fins i tot, va organitzar una insòlita vaga de fam. Segons ella mateixa, "ens donaven per menjar uns naps amb un gust horrible que ens destrossaven l'estòmac. Si a això hi sumes que ens feien treballar molt i que dormíem molt poc, es pot entendre que els nostres cossos estiguessin desballestats. Per això, un bon dia, quan va arribar l'hora de sopar, totes el van rebutjar. Primer ens van pegar per obligar-nos  a menjar, però després ens repartiren enciams amanits amb vinagre i sucre, tal com el mengen els alemanys. Allò fou un banquet!".

El dia 5 de maig del 1945, la resistència txeca va ocupar el camp de Ravensbrück. S'havia acabat el malson per a aquelles que havien aconseguit sobreviure. Totes van ser traslladades a un poblet de vora el Rin sota la supervisió de la Creu Roja francesa. Va ser allà que una infermera va dir-li que si s'haguessin quedat a casa rentant els llençols no haurien passat aquell infern. A Ravensbrück, els nazis hi van registrar cent trenta-dues mil dones i nens i vint mil homes.

Subscriu-t'hi

Portada de l'especial commemoratiu 'Un Judici per a la Història'

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada de l'especial commemoratiu 'Un Judici per a la Història'

Un Judici per a la Història

Un número especial commemoratiu per guardar i recordar un moment excepcional de la nostra història

1 any de SÀPIENS  i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto