La primera persona que va parlar d'Isabel Vila va ser el diputat fe­deralista Pere Caimó, que en va destacar la implicació en l'alça­ment republicà de la Bisbal l'any 1869, que ell mateix havia liderat. La segona, l'historiador i polític gironí Carles Rahola en dos textos del 1932 i el 1933. Però no va ser fins 60 anys després que el polític i historiador republicà Francesc Ferrer Gironès en va editar la primera biografia, l'any 1996. Silenciada pel relat de la història, havia dei­xat una empremta en la memòria popular que amb els anys ha anat emergint.

Tot i que havia nascut a Calonge l'agost del 1843, quan tenia 12 o 13 anys, la família es va traslladar a Llagostera, centre de la indústria surotapera i nucli actiu del republicanisme. Era la tercera filla de cinc germans. El pare, que era taper, va morir quan ella en tenia ca­torze. La mare portava la casa. Tot i que Isabel Vila tot just sabia llegir i escriure, aviat va tenir clar que volia formar-se.

En una zona d'indústria ta­pera, les condicions de vida i de feina imposaven uns rit­mes i unes condicions clara­ment abusius. A mitjan 1800, mentre que la classe obrera tenia una esperança de vida al voltant dels 48 anys, cape­llans i eclesiàstics podien arribar a viure 64 anys de mitjana. El dret a vaga era inexistent, com el d'associació. L'amo (com llavors se l'anomenava) acomiada­va quan i a qui volia sense donar cap explica­ció ni retribució. Les dones cobraven la mei­tat de salari que els homes en jornades, uns i altres, de 12 i 13 hores. Nens i nenes fills de jornalers, quan feien sis anys, entraven a tre­ballar a les fàbriques a can­vi de 8 o 10 rals setmanals. L'alimentació insuficient i les condicions de feina en tallers humits on sovint es manipu­laven matèries tòxiques, suma­ven malalties i accidents laborals.

En aquest context, Isabel Vila aviat va començar a treballar, i en hores de lleure estu­diava i visitava malalts. Encara que això vol­gués dir anar contra corrent, volia ser mestra. I va ser-ho. Des de ben jove va quedar clar que ella tenia les idees clares. Era rebel. D'ella s'ex­plica que, quan s'estava formant com a mestra, es queixava que també l'escriptura estava subjecta a normes excessives com la mateixa vida social. Per això va decidir canviar la b del seu nom per una v. Fins i tot en el nom, Isavel Vila va exercir la dissidència.

A meitat del segle XIX, la revolució bur­gesa a l'Estat espanyol era dirigida encara per una aristocràcia d'antic règim tot ig­norant la pagesia i els obrers. El nou estat liberal, centralista i també oligàrquic, va viure intervencions militars peri­òdiques durant tot el segle XIX. Va ser en aquest context en què es va gestar una primera lluita per re­partir la propietat i es van for­mar els primers quadres del re­publicanisme federal i del soci­alisme utòpic. A l'Empordà, per la seva proximitat amb França, i sobretot en entorns surers, el re­publicanisme aviat es va consolidar.

Quan Isabel Vila va néixer, una revolta a Barcelona coneguda com la Jamància que volia impedir l'acusat centralisme, va ser esclafada. L'Exèrcit ocupà els carrers i es clausuraren diaris, societats i ajunta­ments. Començava un govern oligàrquic en mans del partit moderat que es va allargar quasi 25 anys. Finalment, el que en altres lati­tuds europees es va conèixer com la Primave­ra dels Pobles (les revolucions del 1848), a l'Es­tat espanyol es va dir la Gloriosa: el setembre del 1868, una vertadera revolució moderna va derrocar Isabel II i el seu governant corrupte, Narváez. Començava el nou Sexenni Revoluci­onari, que va reactivar el desig de suprimir la propietat privada dels mitjans de producció.

Quan la majoria monàrquica de les noves Corts imposà una nova monarquia, la dels Sa­voia, els republicans s'hi van oposar. Sagasta va ordenar que es desarmessin les milícies voluntàries i va autoritzar els governadors ci­vils a suspendre els drets constitucionals. La tardor del 1869, els federals es van alçar. A la zona del Baix Empordà, 3.000 persones es van
concentrar a la Bisbal sota el lideratge del di­putat federal Pere Caimó. Quan, a les reuni­ons prèvies a l'alçament, Isabel Vila va votar en contra de l'ús de les armes i va ser acusa­da de covarda, ho va tenir molt clar: "Aniré on aneu vosaltres. Vosaltres amb fusells, jo amb benes, draps i desfilades". I així ho va fer: va reunir un grup de noies, va aconseguir ma­terials per guarir els ferits i van marxar fins a la Bisbal, on van actuar com a sanitàries.

Amb l'ajut de canons portats de Sant Fe­liu de Guíxols i d'un expert suís en defensa, Radaelli, el 6 d'octubre, els federals aplegats a la Bisbal van lluitar contra la columna del governador militar de Girona en una batalla coneguda com el Foc de la Bisbal. Tot i que van aguantar bé les posicions, amb més de 50 barricades, el líder Pere Caimó va ser de­tingut a traïció, fet que va comportar la des­feta. Els rebels es van dispersar. L'oncle Josep es va endur Isabel Vila a la força cap a Llagos­tera perquè ella no volia abandonar els ferits.

"Si és necessari que prenguem part en aquesta societat per posar fi als mals que pe­sen sobre nosaltres i sobre aquesta desven­turada humanitat, que es plany sota la mala organització social i política, hem de fer-ho sense aturar-nos un instant." Les poques pa­raules que ens han arribat d'Isabel Vila són d'aquests anys. El Sexenni Revolucionari, que va proclamar la primera República l'any 1873, va propiciar els primers nuclis del moviment obrer i l'anarquisme. Alliberats del republica­nisme polític, eren molt més radicals respecte a la possessió de la propietat privada. Al con­grès del juny del 1870 es va constituir la Fede­ració Regional Espanyola de l'Associació In­ternacional de Treballadors (l'AIT), creada a Londres sis anys abans. Dos anys més tard, a les comarques de Girona, els sindicats de l'AIT tenien 2.500 afiliats. A Llagostera, ja en els primers mítings, hi ha constància del pa­per d'Isabel Vila.