Qui va ser Isabel 'Cinc hores'?
La primera sindicalista catalana i pionera en la lluita social i laboral va reivindicar les cinc hores en la jornada de treball infantil

La primera persona que va parlar d'Isabel Vila va ser el diputat federalista Pere Caimó, que en va destacar la implicació en l'alçament republicà de la Bisbal l'any 1869, que ell mateix havia liderat. La segona, l'historiador i polític gironí Carles Rahola en dos textos del 1932 i el 1933. Però no va ser fins 60 anys després que el polític i historiador republicà Francesc Ferrer Gironès en va editar la primera biografia, l'any 1996. Silenciada pel relat de la història, havia deixat una empremta en la memòria popular que amb els anys ha anat emergint.
Tot i que havia nascut a Calonge l'agost del 1843, quan tenia 12 o 13 anys, la família es va traslladar a Llagostera, centre de la indústria surotapera i nucli actiu del republicanisme. Era la tercera filla de cinc germans. El pare, que era taper, va morir quan ella en tenia catorze. La mare portava la casa. Tot i que Isabel Vila tot just sabia llegir i escriure, aviat va tenir clar que volia formar-se.
En una zona d'indústria tapera, les condicions de vida i de feina imposaven uns ritmes i unes condicions clarament abusius. A mitjan 1800, mentre que la classe obrera tenia una esperança de vida al voltant dels 48 anys, capellans i eclesiàstics podien arribar a viure 64 anys de mitjana. El dret a vaga era inexistent, com el d'associació. L'amo (com llavors se l'anomenava) acomiadava quan i a qui volia sense donar cap explicació ni retribució. Les dones cobraven la meitat de salari que els homes en jornades, uns i altres, de 12 i 13 hores. Nens i nenes fills de jornalers, quan feien sis anys, entraven a treballar a les fàbriques a canvi de 8 o 10 rals setmanals. L'alimentació insuficient i les condicions de feina en tallers humits on sovint es manipulaven matèries tòxiques, sumaven malalties i accidents laborals.
En aquest context, Isabel Vila aviat va començar a treballar, i en hores de lleure estudiava i visitava malalts. Encara que això volgués dir anar contra corrent, volia ser mestra. I va ser-ho. Des de ben jove va quedar clar que ella tenia les idees clares. Era rebel. D'ella s'explica que, quan s'estava formant com a mestra, es queixava que també l'escriptura estava subjecta a normes excessives com la mateixa vida social. Per això va decidir canviar la b del seu nom per una v. Fins i tot en el nom, Isavel Vila va exercir la dissidència.
A meitat del segle XIX, la revolució burgesa a l'Estat espanyol era dirigida encara per una aristocràcia d'antic règim tot ignorant la pagesia i els obrers. El nou estat liberal, centralista i també oligàrquic, va viure intervencions militars periòdiques durant tot el segle XIX. Va ser en aquest context en què es va gestar una primera lluita per repartir la propietat i es van formar els primers quadres del republicanisme federal i del socialisme utòpic. A l'Empordà, per la seva proximitat amb França, i sobretot en entorns surers, el republicanisme aviat es va consolidar.

Quan Isabel Vila va néixer, una revolta a Barcelona coneguda com la Jamància que volia impedir l'acusat centralisme, va ser esclafada. L'Exèrcit ocupà els carrers i es clausuraren diaris, societats i ajuntaments. Començava un govern oligàrquic en mans del partit moderat que es va allargar quasi 25 anys. Finalment, el que en altres latituds europees es va conèixer com la Primavera dels Pobles (les revolucions del 1848), a l'Estat espanyol es va dir la Gloriosa: el setembre del 1868, una vertadera revolució moderna va derrocar Isabel II i el seu governant corrupte, Narváez. Començava el nou Sexenni Revolucionari, que va reactivar el desig de suprimir la propietat privada dels mitjans de producció.
Quan la majoria monàrquica de les noves Corts imposà una nova monarquia, la dels Savoia, els republicans s'hi van oposar. Sagasta va ordenar que es desarmessin les milícies voluntàries i va autoritzar els governadors civils a suspendre els drets constitucionals. La tardor del 1869, els federals es van alçar. A la zona del Baix Empordà, 3.000 persones es van
concentrar a la Bisbal sota el lideratge del diputat federal Pere Caimó. Quan, a les reunions prèvies a l'alçament, Isabel Vila va votar en contra de l'ús de les armes i va ser acusada de covarda, ho va tenir molt clar: "Aniré on aneu vosaltres. Vosaltres amb fusells, jo amb benes, draps i desfilades". I així ho va fer: va reunir un grup de noies, va aconseguir materials per guarir els ferits i van marxar fins a la Bisbal, on van actuar com a sanitàries.
Amb l'ajut de canons portats de Sant Feliu de Guíxols i d'un expert suís en defensa, Radaelli, el 6 d'octubre, els federals aplegats a la Bisbal van lluitar contra la columna del governador militar de Girona en una batalla coneguda com el Foc de la Bisbal. Tot i que van aguantar bé les posicions, amb més de 50 barricades, el líder Pere Caimó va ser detingut a traïció, fet que va comportar la desfeta. Els rebels es van dispersar. L'oncle Josep es va endur Isabel Vila a la força cap a Llagostera perquè ella no volia abandonar els ferits.
"Si és necessari que prenguem part en aquesta societat per posar fi als mals que pesen sobre nosaltres i sobre aquesta desventurada humanitat, que es plany sota la mala organització social i política, hem de fer-ho sense aturar-nos un instant." Les poques paraules que ens han arribat d'Isabel Vila són d'aquests anys. El Sexenni Revolucionari, que va proclamar la primera República l'any 1873, va propiciar els primers nuclis del moviment obrer i l'anarquisme. Alliberats del republicanisme polític, eren molt més radicals respecte a la possessió de la propietat privada. Al congrès del juny del 1870 es va constituir la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors (l'AIT), creada a Londres sis anys abans. Dos anys més tard, a les comarques de Girona, els sindicats de l'AIT tenien 2.500 afiliats. A Llagostera, ja en els primers mítings, hi ha constància del paper d'Isabel Vila.
Una de les primeres accions és del 1869, quan, amb 26 anys, va promoure una recollida de signatures entre les dones de Llagostera: 800 dones es van adreçar a les Corts per demanar l'abolició de les quintes, la separació Església-Estat i la llibertat de culte. L'agost del 1872, juntament amb 150 persones més, Isabel Vila va participar en el míting internacionalista de Sant Feliu. Amb un discurs directe i planer, es va adreçar a l'assemblea: "Doncs bé, inseparable classe obrera; si de tu depèn tant de bé, com és que t'abstens un instant tan sols d'associar-te?". La secció de l'Associació Internacional de Treballadors a Sant Feliu es va crear en aquella sessió. A la tardor, va activar una secció de paletes i tapers de la Internacional a Llagostera. L'any següent, aquesta nova federació local demanava a l'Ajuntament una biblioteca per als obrers.
Però l'activisme polític d'Isabel Vila va viure el moment més intens quan, el 1873, es va enfrontar a les autoritats republicanes de la localitat. Exigia que s'apliqués una nova normativa estatal que limitava a 5 hores la jornada laboral per als nens menors de 13 anys i per a les nenes menors de 14, i a 8 hores la dels nois menors de 15 i les noies menors de 17. No la van entendre. Va ser insultada i injuriada no solament per la burgesia local sinó també per companys sindicalistes que no entenien que, als nens, cal donar-los eines per poder créixer. Tot i que l'AIT va rebre moltes pressions per ser clausurada, a Isabel aviat se la va conèixer com a Isabel Cinc Hores. Per ella, l'activitat política va passar a ser la santa causa de la llibertat.
El cop d'estat del general Pavía el 1874 i la dictadura de Serrano van liquidar la República. L'any següent, tornaven els Borbó amb Alfons XII. La Internacional i les societats obreres es van il·legalitzar. A Llagostera, va arribar una ordre de detenció i Isabel Vila hagué de sortir cap a França. Es va instal·lar a Carcassona, a casa dels Muntada, amics de família, maçons i il·lustrats que tenien terres a Algèria. En aquesta ciutat, va fer de comptable per a la família Muntada, va cursar estudis de magisteri i va fer classes de castellà.
Set anys després, amb la Restauració i algunes llibertats recuperades, va poder tornar de l'exili. A Barcelona va fer classes particulars durant uns mesos. L'any següent, el 1881, va fundar una escola pròpia, el Colegio Franco- Español, i la seva fama de bona professional va créixer. Joan Salas Anton, conegut republicà i maçó de Sabadell, una ciutat que, amb la Febre d'Or, vivia una forta expansió, li va oferir d'anar a fer de professora a l'escola racionalista de nenes. S'instal·là en aquesta ciutat, i l'any següent ja era directora d'aquesta escola laica i obrerista que, resultat d'una iniciativa obrera, seguia els principis de la Institución Libre de Enseñanza: a través d'una profunda renovació pedagògica, es podia combatre el monopoli de l'Església i generar democràcia.
Quan, uns mesos després d'assumir-ne la direcció, el projecte va fer fallida, ella va assumir l'escola sota la seva responsabilitat. La portà durant nou anys. El 1892, les organitzacions obreres que donaven suport a les escoles laiques de Sabadell es van reactivar excloent Isabel Vila d'un nou projecte escolar. Davant d'això, va obrir una nova escola gratuïta per a nenes. Va durar tres anys. El desembre del 1896, moria a 53 anys. S'havia apropat a l'espiritisme, un moviment que llavors aglutinava lliurepensadors d'esperit científic que volien modernitzar la societat, i també al protestantisme.
No va deixar descendents. No es va aparellar mai. Sembla que, de jove, havia iniciat una relació amb un burgès de Llagostera que no va respectar-la i, des de llavors, va optar per un cert ascetisme laic. A Isabel Vila no sempre van entendre-la. De jove, no tots els companys obrers van donar suport a la seva lluita contra el treball infantil. I ja de gran, l'entorn sindicalista va censurar la seva darrera deriva religiosa.
Al cementiri dels dissidents
La complexitat i els matisos sovint no són entesos, i Isabel Vila va ser una dona de matisos. Anys després de la seva mort, en l'entorn familiar s'explicava que mai no havia volgut que la retratessin. En efecte, d'ella, no n'ha arribat cap retrat.
Sindicalista, republicana, defensora de la causa obrera i, sobretot, pedagoga, a Isabel Vila van enterrar-la al cementiri civil de Sabadell, en una part del recinte que els documents municipals de l'època anomenen amb encert el "cementerio de los disidentes".
Aquest reportatge es va publicar al número 148 del SÀPIENS (octubre de 2014)
Comentaris