Rosa Parks va canviar la història dels drets civils dels negres nord-americans amb un simple 'no', un gest senzill però transcendent, sense cap pretensió doctrinària. L'1 de desembre del 1955 va pujar a un autobús de Montgomery, a l'estat d'Alabama, i s'assegué al lloc reservat per a la gent de color. Als autobusos, blancs i negres mai no compartien l'espai. La llei obligava els negres a seure al darrere, i també a deixar els seus seients als blancs quan no quedessin llocs lliures. Aquell dia no era pas diferent, els negres feien el que se suposava que havien de fer: cedir. Fins que li arribà el torn a aquesta modista de 42 anys.

Aprofitar les oportunitats
"No. Estic cansada que em tractin com una ciutadana de segona classe", va etzibar Parks. Davant la seva negativa a aixecar-se, el conductor va cridar la policia. Parks no era la primera negra que acabava a la presó per no cedir el seu seient. Però el seu desafiament fou l'inici d'una protesta, encapçalada per un jove i desconegut Martin Luther King.

Durant quasi 13 mesos, els negres, el 70% dels usuaris de l'autobús, es negaren a utilitzar el transport públic. Finalment, el 20 de desembre del 1956, el Tribunal Suprem envià una resolució a l'alcalde de Montgomery declarant inconstitucional la segregació racial als autobusos.

Néta d'esclaus, va perdre la feina i va rebre amenaces de mort
Però qui era aquella dona, menuda, que havia plantat cara a un conductor d'autobús i a la policia? Rosa Louise McCaulley nasqué el 4 de febrer del 1913 a Tuskegee, Alabama. El seu pare era fuster i la seva mare treballava de mestra. Els seus avis havien estat esclaus. Amb 11 anys entrà a la Montgomery Industrial School for Girls, una fundació privada amb mentalitat liberal que tenia com a lema: "Aprofita les teves oportunitats, no importa si són poques". I a Parks, no li'n sobraven. "Recordo que quan era petita sentia el Klan quan anava a dormir i pensava que en qualsevol moment cremarien la casa", explicava en una entrevista.

El 1932 es casà amb Raymond Parks, un barber amb qui va treballar pels drets dels negres dins l'Associació Nacional pel Progrés de la Gent de Color. Negar el seu seient a un blanc va ser una petita victòria pels drets civils, però ella i el seu marit van haver de deixar casa seva i marxar a Detroit. Perderen la feina i van rebre diverses amenaces de mort.

Cansada de cedir
Entre el 1965 i el 1988 treballà com a assistent del representant demòcrata de Michigan John Conyers. El 1999 li atorgaren la Medalla d'Or d'Honor del Congrés. El 24 d'octubre del 2005, Rosa Parks s'adormí i ja no es despertà. Durant anys havia estat lluitant contra la demència senil.

En una entrevista assegurava: "La gent sempre ha dit que no vaig cedir el meu seient perquè estava cansada, però això no és veritat. No estava cansada físicament, no pas més del que acostumava a estar-ho després d'un dia de feina. No era vella, malgrat que algunes persones tenen aquesta imatge de mi. Tenia quaranta-dos anys. No, només estava cansada de cedir".