"En nom de Déu i veneració del meu senyor Ramon, comte, jo, Ermes­senda, per la gràcia de Déu com­tessa, conjuntament amb els jut­ges, consignem les vinyes i terre­tes irrevocablement sota el dret i propietat de Madrona." Aquest document da­tat pels volts de l'any 1000 lliga les vicissituds de dues dones de vides antagòniques, però to­tes dues decididament actives en el seu temps. D'una banda, tenim Ermessenda de Carcas­sona, que en absència del comte actua amb plena independència per exercir l'autoritat, governar els territoris i impartir justícia. De l'altra, tenim Madrona, una pagesa hu­mil de Barcelona, que es presenta davant la comtessa per denunciar un greuge. Madrona havia estat capturada pels musulmans a Còrdova i, un cop alliberada, es troba que el germà s'havia apropiat de la seva part de l'herència i l'havia dilapidada.

Ermessenda dicta sentència a favor de la camperola
Segons consta en el document, Er­messenda dicta sentència a favor de la pobra camperola: li reconeix els drets sobre les terres, tan ne­cessàries per a la seva humil subsistència. La comtessa es basa en el 'Liber iudiciorum', una legislació que, entre altres coses, assegurava a les dones la desena part dels béns del marit, i que les vídues fossin usufructuàries del patrimoni del difunt, ja fossin deu xais com tot un regne. També segons la llei goda, fills i filles heretaven igual els béns dels pares —per tant, el germà de Madrona n'havia abusat, i ara ella tenia dret a recuperar les seves propietats.

Mercès a aquesta llei, el paper de les dones cristianes del segle IX al XII, aproximadament, és visiblement actiu. Participen públicament en tota mena de transaccions: compren i venen béns, encapçalen petites comunitats de pobladors, denuncien injustícies, són titulars de castells. En un context colonitzador, les dones conquereixen els terrenys erms de frontera amb la força de l'arada, braç a braç amb els homes i els fills. Per la seva banda, les senyores nobles, en absència dels marits —quan surten de cacera, de cavalcades o a guerrejar—, queden al govern de les posses­sions i han d'estar preparades per defensar el castell en cas d'atac. De ben segur que tots i totes se senten partícips d'una empresa comuna: la construcció d'un país.

En el decurs dels segles, el feudalisme va anar canviant les lleis, les mentalitats i les estructures socials, i afectava cada cop més la consideració de les dones. S'instituïa l'hereu masculí únic i el marit ja no estava obligat a aportar el dot marital —una mena de paga i senyal que el comprometia a tractar bé la muller—. Si abans les mullers eren companyes i col·laboradores del marit, i en les cerimònies de matrimoni es parlava d'amor, d'honor i de bellesa, ara aquestes paraules han desapare­gut i les mullers s'han convertit en serventes. Ja siguin senyores nobles o humils pageses, d'una manera progressiva, però imparable, van anar perdent els drets i eren cada cop més vulnerables a tota mena d'injustícies.

La responsabilitat de les dones: portar fills al món i educar les filles en l'ideal femení de passivitat i submissió
"La donzella qui es procura marit no és don­zella mes és bacallarot desvergonyit", adver­teix Francesc Eiximenis, perquè les noies no tenien veu ni vot en l'elecció del cònjuge. La seva responsabilitat era portar fills al món per perpetuar el llinatge i educar les filles en l'ideal femení de passivitat i submissió. A la casa, feien una gran varietat de treballs, i també exercien oficis artesans en l'obrador del marit, dins de les limitacions gremials —que les impedia esdevenir mestres en l'ofici i, per tant, obrir un taller propi. Només en casos excepcionals tenien veu en el seu destí.

Dones que opten per la vida religiosa
En aquest context, no era estrany que moltes dones, de totes les condicions, optessin per la vida religiosa. Si bé la majoria de monges no havien pres part en la decisió, ja que les famílies les havien enviat de dret al convent de ben petites i no coneixien cap altra forma de vida, moltes altres havien trobat, a recer del monestir, l'oportunitat d'escapar del control masculí, d'aprendre de llegir i adquirir una certa cultura. En definitiva, de crear un món paral·lel en la discreció de la clausura.

"Has de saber que totes les dones són pe­cadores perquè així és la seva natura i així ho vol la seva voluntat", assegura Jaume Roig, escriptor i metge del segle XV. L'alliçonament constant i contundent dels clergues exigia a les dones silenci, sotmetiment i vergonya. S'insistia en l'estereotip d'Eva, responsable de l'existència del pecat en el món, per justificar la posició inferior i la perversitat de la dona. Des de les grans catedrals urbanes fins a les ermites rurals més petites, els sermons i les imatges s'ocupaven tenaçment de recordar-ho.

Reines, santes i abadesses virtuoses
Però existeixen altres fonts que ens ofereixen visions diferents de les dones medievals. A les cròniques que descriuen les gestes dels reis es valoren les reines per la seva bellesa, per la saviesa i la bondat, i narren sovint el paper decisiu que tenen en el decurs de la història. És clar que gairebé tota la informa­ció de què disposem fa referència a dones singulars —les reines i les grans abadesses, les vides de santes— que, per descomptat, no són representatives de la població femenina general. Però de vegades, molt d'esquitllada, en les cròniques reials apareixen algunes dones del poble. Com Mercadera, veïna de Peralada que confeccionava i venia cintes i vels i altres complements per a la costura, i que era "fort experta fembra e gran e alta", prou valenta per desafiar un dels cavallers de la host francesa que assetjava la vila. Una petita contribució femenina en un món d'homes.

El 22 d'agost del 1340, el rei Pere el Cerimoniós rebia en audiència una dona sarraïna, anomenada Fàtima, que li suplicava protecció per mantenir els seus béns i per viure de manera digna i segura. Fàtima demanava l'empara reial perquè ha­via mantingut relacions sexuals amb homes cristians, i malgrat que això estava durament penat segons la llei de la Corona d'Aragó, en­cara ho estava més si se l'imposava la llei de la seva pròpia comunitat.

Efectivament, per aquest delicte els mu­sulmans proposaven el càstig de la lapidació o la flagel·lació fins a la mort, mentre que els cristians "s'acontentaven" amb la confiscació dels béns i la reducció a l'esclavitud de la dona. És clar que el rigor de la pena variava si es tractava de relació entre home sarraí i dona cristiana o dona sarraïna i home cristià —i, per descomptat, aquest darrer disposava de moltes fórmules tramposes per exculpar-se. En tot cas, les relacions sexuals entre les diferents comunitats, cristians, musulmans i jueus, eren considerades un crim molt greu, equiparable a haver estat traïdor, sodomita, falsificador de moneda o reu de crim de sa majestat.

Sotmeses a una doble violència
Tot i així, de casos, n'hi va haver a carretades, i al rei se li acumulaven les peticions de clemèn­cia. La majoria de les musulmanes inculpades eren dones de condició humil que s'havien vist abocades a la prosti­tució, o dones que havien estat enganyades sense miraments per homes cristians, per tot se­guit denunciar-les. Fos com fos, les sarraïnes se n'emportaven la pitjor part. Patien una doble violència: per una banda, perquè formaven part d'una minoria marginada, i per l'altra, pel fet de ser dones. L'úni­ca sortida era demanar l'empara del rei i convertir-se al cristianisme. Va ser així, per pura compassió, com Fàtima va aconseguir l'indult de la seva pena.

Una comunitat en situació marginal
La situació marginal d'aquestes comunitats cal entendre-la des de la seva situació com a població vençuda: des del segle XII, l'avenç cristià cap al sud va permetre que una part dels musulmans s'hi poguessin quedar en virtut de pactes de rendició. Aquesta pràcti­ca era comú bàsicament perquè no hi havia prou potencial humà cristià per repoblar el territori, i també perquè els musulmans eren grans agricultors, molt útils per mantenir productives les terres conquerides. Els reis atorgaven als sarraïns el dret a mantenir la religió, els costums i l'organització propis en les seves comunitats, anomenades aljames. Però aquestes comunitats, malgrat el pas dels segles, no deixaven de ser grups de població derrotada. De fet, el nom de mudèjars ja sig­nifica ‘dominat' o ‘sotmès'.

No eren captius ni esclaus, sinó que gaudien d'un estatut de llibertat personal; malgrat això, com més avançava el temps, més marginats estaven, més degradats i empobrits, ja que els musulmans no exercien activitats tan lucratives com les d'alguns jueus. En aquest context les dones eren espe­cialment vulnerables.

L'any 1040, una jueva anomena­da Rahel signava a Girona, de pròpia mà i en hebreu, un docu­ment de venda d'una vinya situ­ada fora muralles. És un dels pri­mers testimonis de presència ju­eva a la ciutat, i ratifica la participació plena d'aquestes dones en la història. Rahel actuava amb identitat pròpia i no li calia cap referència masculina per fer una transacció legal d'una propietat seva. I, a més, sabia escriure, fet que no era gens comú en aquells temps. Dos segles i mig més tard, Bonafilla, jueva també de Girona, va ser acusada d'estafa en uns préstecs, i un tribunal eclesiàstic la va condemnar a pagar una multa considerable. El document judicial ens parla, en aquest cas, d'una dona jueva que es dedicava als negocis en el seu propi nom i risc.

Artesanes, comerciants i metgesses
Les fonts històriques ens demostren, amb aquests exemples, que en el món medieval hi havia dones que escapaven de la regla general basada en la submissió a l'home. Especialment en l'alta edat mitjana, com passava en la so­cietat cristiana, les dones jueves es mostren plenament actives en els àmbits econòmic, comercial i públic. En tenim de documen­tades exercint oficis, especialment com a modistes i teixidores de sedes i vels, com a comerciants de sa­bates, pells i vestits, com a venedores de joies i altres articles de luxe, com a lleva­dores, com a apotecàries i, fins i tot, com a metgesses de gran prestigi, que van arribar a atendre les reines de la Corona d'Aragó.

Però els mandats divins recollits en el Gène­si, "l'espòs deixarà el pare i la mare i s'ajuntarà a la seva esposa, i seran una sola carn", i "creixeu i multipliqueu-vos, i ompliu la faç de la terra", deixaven clara l'obligació primera, tant dels homes com de les dones jueves, de casar-se i de lliurar-se a la procreació. Com solia passar en totes les cultures medievals, les noies es casaven de molt joves, amb matrimonis entre jueus arranjats per les famílies, i se'ls exigia la submissió al marit, sempre pel que fa a les obligacions que disposa la llei jueva. Cap dona no podia quedar soltera —i en el context jueu no hi havia la sortida monàstica—, fins i tot existien confraries benèfiques "de maridar donzelles", que recollien fons per dotar les noies de les famílies pobres.

El dot de les núvies: roba de llit, estris per a la casa i, en alguns casos, diners
Aquests dots que aportaven les núvies eren normalment roba de llit, estris per a la casa i en alguns casos quantitats de diners, que podien ser molt elevades si es tractava de famílies riques. Quedaven registrats en la quetubà, el contracte matrimonial, on també consta el que aporta el nuvi: els seus diners i propietats i 200 'zuzim' o monedes d'or o de plata en concepte de la virginitat de la núvia. Si ella enviudava, i quedava sense fills, la llei imposava al germà del marit el levirat, l'obligació de casar-se amb ella, per tal de perpetuar l'estirp de la família. Cal tenir en compte que per a una dona vídua moltes vegades representava un avantatge casar-se amb el germà del difunt marit, ja que continuava tenint l'estatus de dona casada. Ara bé, hi havia la possibilitat de dur a terme una cerimònia, l'halizà, que alliberava l'home de complir aquesta obligació i, de retruc, alliberava també la dona. Finalment, cal dir que tant homes com dones podien sol·licitar el divorci davant del tribunal rabínic en determinades circumstàncies, especialment en cas d'esterilitat, ja que els impedia acomplir l'objectiu del matrimoni. L'amor i l'afecte, malgrat que podien sorgir, no eren objecte del contracte matrimonial i sovint els contraents ni tan sols es coneixien.

En l'àmbit de la llar, les dones s'encarrega­ven de perpetuar els rituals jueus de generació en generació. El fet que hi hagi dones que exerciren la medicina indica que tenien un cert nivell d'alfabetització. Ara bé, tot i tenir accés a l'educació lletrada, el règim estrictament patriarcal obligava la major part de les dones a continuar subjectes a allò que els ensenyaven oralment les mares: vetllar per les tradicions i per les pautes de comportament.

D'entre els preceptes hebreus, el descans del dissabte —el sàbat— era fonamental. Per tal de no feinejar el dia prohibit, la mestressa de casa preparava les llànties el divendres perquè cremessin durant l'endemà, i deixava cuinat tot el menjar. Ni tan sols es podia encendre foc, per això es disposava d'un fogó, el fogó de jueu, que guardava l'escalfor durant tot el dia. En les activitats del dia a dia, la dona llevava el greix de la carn, vigilava que la família observés els dejunis, preparava les festes —per celebrar la Pasqua, havia de pastar pa sense llevat... En definitiva, la mare de família era la garant de tots els preceptes de la llei jueva.

A partir dels avalots antijueus del 1391, l'establiment de la Inquisició i el decret d'ex­pulsió del 1492, signat pels Reis Catòlics, els jueus es van haver d'enfrontar al dilema: o la conversió al cristianisme o l'exili. Ara bé, les conversions forçoses no sempre implicaven per als jueus deixar de ser-ho: malgrat la por de ser descoberts i condemnats a mort, sovint continuaven practicant el judaisme d'amagat, en la intimitat de la llar. Les dones tenien un paper fonamental en la continuïtat de la fe i dels costums, però havien de ser molt discretes, si no volien acabar a la foguera. Si es volien reunir per fer les pregàries, s'emportaven amb elles floques, fusos i filoses, per fer creure a la gent que anaven a filar.

Dones sota sospita
Però la tradició pesava molt i moltes dones eren enxampades, els divendres al vespre, cuinant el menjar del sàbat, i només per això els veïns ja podien acusar-les de jueves. Si anaven netes i polides els divendres, també podien ser re­conegudes com a judaïtzants i denunciades. En molts casos, elles s'excusaven davant de la Inquisició dient que tan sols feien el que havien vist fer a les àvies i les mares, com un costum innocent i sense més transcendència. Curiosa­ment, com a "llegat" de la presència jueva, es van estendre entre les dones medievals alguns hàbits que deixaven clara la seva fe cristiana: com el costum de fer dissabte —netejar a fons la casa en el sàbat— o de menjar porc, que va passar a ser de consum obligat.