El 14 d'abril del 1931, milers de persones van viure amb il·lusió i esperança la proclamació de la República. A Barcelona, però, moltes banderes republicanes es van inclinar en senyal de dol, i l'eufòria es va tenyir d'un punt de tristesa, perquè mentre naixia aquell sistema somniat, acomiadaven una líder política que era poc menys que llegendària: Teresa Claramunt. Cinquanta mil persones van anar al seguici fúnebre aquell dia a Barcelona, i poc després l'Ajuntament li va dedicar un carrer perquè fos recordada.

Sospitosa habitual
La Teresa, doncs, va rebre un gran reconeixement després de morta, però mentre vivia va ser allò que es coneix com una "sospitosa habitual": sempre tenia el dubtós honor que les autoritats la vinculessin en les principals vagues i atemptats que s'organitzaven. La raó era l'enorme poder de seducció política que tenia aquesta filadora de Sabadell, i naturalment la perillositat de les seves reivindicacions: l'anarquisme, els drets dels treballadors i els de les dones.

Claramunt va néixer el 1862 en una família de treballadors de la indústria tèxtil, i va heretar dels pares un esperit de compromís social i una gran intel·ligència. El que no li van donar va ser una educació formal, però ella va entendre molt aviat com n'era d'important dominar almenys les eines per comunicar-se, i ho va fer amb eficàcia amb manifestos i reflexions d'impacte com "La mujer: consideraciones sobre su estado ante las prerrogativas del hombre", publicat el 1903. Va fundar el 1884 la Secció Vària de Treballadors Anarco-col·lectivistes de Sabadell, on s'agrupaven les dones, i la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, considerada la primera societat feminista del país.

Mestra d'activistes
Va tenir cinc fills amb diversos companys, però tots, començant per la primogènita, anomenada Proletària Lliure, van morir de petits. Alguns van néixer a la presó, on va estar gran part de la seva vida malgrat no ser mai condemnada per cap delicte —a més de patir exilis a Anglaterra, Portugal i França, i un desterrament a Aragó. Però allà on fos, lliure o presa, la Teresa continuava la tasca de difondre les seves idees i ajudar a organitzar els obrers. Claramunt era amiga i companya de lluita de Teresa Mañé, la mare de Frederica Montseny, i va ser un referent fonamental per a la futura ministra, que la considerava una mestra.