Cap al 1400, a Florència es va produir una revolució en l’art. El període que començava, conegut amb el nom de Renaixement -i més concretament en el cas que comentem Quattrocento-, va adoptar el llenguatge clàssic tant en l’arquitectura com en l’escultura i la pintura, amb una lògica actualització. És a dir, va tornar a mirar el món des d’un punt de vista humà, antropocèntric, deixant enrere el teocentrisme medieval. No és que abandonés la temàtica religiosa, però hi va donar unes pinzellades de mitologia i de cultura clàssica.

La major innovació del Renaixement, no obstant això, va ser la introducció de la perspectiva en totes les disciplines, donant pas als jocs amb la llum i les ombres. Precisament, en aquesta època, els artistes van ser altament reconeguts i les seves activitats, considerades una ciència que necessitava grans coneixements tècnics. Els nomes més importants d’aquesta primera etapa del Renaixement van ser Brunelleschi i Ghiberti en arquitectura, Donatello i Verrocchio en escultura i Masaccio, Uccello, Fra Angelico i Botticelli en pintura. Genis que no haurien pogut desenvolupar les seves habilitats sense la burgesia adinerada i culta que practicava el mecenatge a fi d’enaltir el seu prestigi.

Bellesa ideal
La Primavera, de Sandro Botticelli (nom amb què va ser conegut Alessandro di Mariano Filipepi), és una de les obres pictòriques que més i millor representen l’ideal renaixentista, que cercava la bellesa per damunt de tot a partir d’una forma i una iconografia classicistes. D’alguna manera, és una metàfora de la Florència elegant i somiadora de la cort dels Mèdici. I és que els personatges se situen en un paisatge de tarongers, arbres tradicionalment relacionats amb aquesta finalitat toscana.

El quadre té l’origen en un mite de la Grècia antiga i Roma. Al centre de la composició, hi tenim Venus; al darrere, la clariana del bosc recorda la forma d’una aurèola que apunta, a més, cap a Cupido, el seu fill, que mentre vola amb els ulls tapats (l’amor és cec) es disposa a llançar una sageta d’amor a una de les Tres Gràcies. A l’esquerra, Mercuri, el guardià del jardí, dirigeix el caduceu cap al cel per dispersar els núvols. I finalment, a la dreta, l’escena més enigmàtica. La nimfa Cloris exhala flors en respirar i suscita la passió de Zèfir, déu del vent. Penedit de forçar-la, el déu la transforma en Flora -que somriu a l’espectador- i li dóna un preciós jardí on regnarà per sempre la primavera. Es tracta, doncs, d'una obra impregnada de cultura humanística i neoplatònica.