El gener del 1506, una companyia de 150 mercenaris helvètics es convertia en la primera Guàrdia Suïssa pontifícia. Creada pel papa Juli II, aquesta companyia de soldats d'elit havia de garantir la seva protecció i la dels seus successors. I és que, fa més de cinc-cents anys, lluny de la neutralitat a què ens tenen acostumats, els suïssos van intervenir activament en una Europa farcida de conflictes. Les lluites contra l’imperi austrohongarès per la seva independència, la intervenció en la guerra dels Cent Anys o el seu paper decisiu en la guerra de Borgonya, van servir al poble suís per forjar una reputació de grans guerrers. El govern de la Confederació va convertir ràpidament aquesta fama en un negoci, organitzant les companyies de mercenaris i enduent-se part dels beneficis quan aquests tornaven a casa.

El primer pacte entre mercenaris suïssos i la Santa Seu​
El primer pacte entre mercenaris suïssos i la Santa Seu l'havia signat, al segle XV, el papa Sixt IV (papa del 1471 al 1484), que va manar construir barracons a la Via Pellegrino per albergar-hi els soldats. Els seus successors, Innocenci VIII (papa del 1484 al 1492) i Alexandre VI (papa de 1492 a 1503), van mantenir el pacte amb la Confederació davant les constants pugnes de poder. Sota el papat d’Alexandre VI, Roderic de Borja, aquestes lluites van desembocar en les guerres d’Itàlia. El que va començar com un atac de França al regne de Nàpols es va acabar convertint en un conflicte a gran escala pel domini de la península Itàlica, que es va allargar des del 1494 fins al 1559. Així les coses, el sòl italià va esdevenir un marc idoni en el qual els mercenaris suïssos podien mostrar les seves habilitats i vendre’s al millor postor. El regne de França, la república de Venècia, el ducat de Milà, el regne de Nàpols o els Estats Pontificis van passar a ser clients potencials de les companyies suïsses.

Durant la guerra, un dels homes que va quedar més impressionat davant les tàctiques dels suïssos va ser Giuliano Della Rovere, nebot de Sixt IV i enemic declarat dels Borja, que havia servit com a cardenal a Lausana. En part per això, quan l’any 1503 va ser investit papa i va adoptar el nom de Juli II, no va dubtar a posar al seu servei aquelles tropes d’elit que causaven furor a tot Europa. Només tres anys després, el 1506, una companyia de mercenaris helvètics es convertia en la primera Guàrdia Suïssa del Vaticà. No en va, Juli II ha passat a la història com 'el papa guerrer', ja que, a més de crear una guàrdia exclusiva per a ell i la Santa Seu, va participar activament en les batalles que se succeïen a la Península.

Administrada i regulada des de la Confederació, la companyia tenia un coronel i dos tinents coronels que comandaven el grup. El seu penó estava quarterat, i mostrava l’escut d’armes del papa Juli II, el del papa en curs i els colors propis de la Guàrdia, el taronja, el blau i el groc. Amb el temps, a més de protegir el sant pare, la Guàrdia va adoptar funcions cerimonials, i era present en els principals actes litúrgics que tenien lloc al Vaticà. La gesta militar més tràgica va ser la que van patir durant el saqueig de Roma, el 6 de maig del 1527. Tot i això, la Guàrdia va saber sobreviure als canvis i al pas del temps, al costat de la institució que protegeix. La història, però, no els ho va posar fàcil. La invasió napoleònica de Roma, l’any 1798, va acabar amb la captura del papa i la derrota de la Guàrdia, que no es tornaria a agrupar fins al 1800.

Al llarg del segle XIX, totes les companyies de mercenaris suïssos que treballaven per les potències estrangeres van anar desapareixent. L’any 1815, el congrés de Viena, reunit després de la desfeta de l’imperi napoleònic, va establir les bases de la famosa neutralitat internacional suïssa, vigent des d’aleshores. Progressivament, les companyies de soldats suïssos van anar rescindint els seus contractes, amb l’excepció de la Guàrdia Suïssa pontifícia, que a partir del 1859 va ser l’única que quedava en peu. La Constitució helvètica, de fet, prohibeix específicament des del 1874 el reclutament de ciutadans suïssos per part d’estats estrangers.

Paral·lelament, el procés d’unificació d’Itàlia va liquidar els Estats Pontificis, que l’any 1870 quedarien reduïts a la ciutat del Vaticà, deixant el poder del papa en uns llimbs polítics. Al llarg d’aquest segle, es van crear dos cossos militars nous al servei del papa: la Guàrdia Noble i la Guàrdia Palatina. Es tractava de companyies formades per voluntaris, que compartien atribucions militars i de protecció amb la Guàrdia Suïssa.

A l’inici del segle XX, la Guàrdia va adoptar l’uniforme amb què la coneixem avui. El comandant Jules Repond va dissenyar l’uniforme de gala després d’investigar com vestien els seus predecessors. L’uniforme actual, que alguns atribueixen erròniament a Miquel Àngel, mostra els colors característics de la casa Mèdici, i el casc està basat en el que llueixen els protectors del papa en els frescos de Rafael.

La signatura dels pactes del Laterà, l’any 1929, va posar fia l’excepcionalitat política de la Santa Seu, amb el reconeixement de la independència de la ciutat del Vaticà. Amb la creació del nou estat, la Guàrdia Suïssa es va fer càrrec de les fronteres, i amb la desaparició de la resta de cossos militars, l’any 1970, va restar com a únic exèrcit de l’Estat, però sempre depenent del papa. Per fer-se càrrec de les funcions d’ordre públic, les responsabilitats van recaure sobre la Gendarmeria del Vaticà, un cos policial que es remunta al segle XIX i que des de la fundació de l’Estat depèn exclusivament de la Ciutat del Vaticà.

Tot i que avui en dia passin més temps entre turistes i pelegrins, els guàrdies suïssos continuen vetllant per la seguretat del papa, tal com ho feien fa més de cinc segles, formant l’exèrcit més petit del món. Per molt que el seu uniforme llampant de franges grogues, vermelles i blaves cridi l’atenció, no s’ha de subestimar els soldats que avui en dia protegeixen el Vaticà. Els 110 membres d’aquesta guàrdia han estat entrenats en l’ús de les armes de foc més modernes, com el fusell d’assalt SIG 552 suís, i han d’haver complert un servei militar obligatori amb l’exèrcit helvètic. El cos té la mida d’una companyia i s’organitza en tres esquadrons, que, per relleus, estan de servei dos dies i en descansen un.

Requisits per entrar-hi
Els requisits d’ingrés són força exigents: només poden entrar a formar part del cos homes d’entre 19 i 30 anys, d’un mínim d’1,74 m d’alçada i d’estat civil solter. Aquest darrer requisit pot canviar un cop s’hagi passat un temps a la Guàrdia. També és imprescindible que professin la religió catòlica, que tinguin la nacionalitat suïssa i que hagin obtingut certificats de bona conducta. La majoria, un 80%, són suïssos germanòfons, i la resta, francòfons o d’altres cantons.

Protegir... i jugar a futbol
Habitualment, els guàrdies llueixen una vestimenta més sòbria, de color blau marí amb un coll blanc, i només es posen l’uniforme cerimonial, que inclou un casc de crina vermella, en ocasions assenyalades. Una d’elles és el 6 de maig, quan commemoren l’aniversari del saqueig de Roma i se celebra la cerimònia d’accés dels nous guàrdies. Entre les petites curiositats de la Guàrdia, cal destacar que posseeixen un equip de futbol amateur, el Guàrdia FC.