En el segle XVII, la prosperitat de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals va afavorir tota mena de costums ostentosos entre els holandesos nou rics, com el de guarnir els jardins de les cases amb tulipes cada vegada més exòtiques. Aquella moda va desencadenar una febre mercantil que es va estendre a tota la societat i que acabaria sent el primer crac borsari de la història. 

Les tulipes havien arribat a Europa a mitjan segle XVI, procedents de Turquia. Tot i que es van començar a conrear en diferents pa­ïsos, van ser els sòls arenosos d'Holanda els que en van produir les varietats més vistoses, sobretot perquè, de tant en tant, una curiosa mutació feia néixer tulipes amb uns pètals virats de colors espectaculars. D'aquestes varietats que mutaven la més cobejada era la "Semper Augustus", que donava uns pètals blancs amb tonalitats vermelloses. Un sol bulb de la "Semper Augustus" va arribar a vendre's l'any 1636 —el moment àlgid dels preus— per l'escandalosa xifra de 5.500 florins, quan una tona de blat podia costar-ne uns 20. Quin procés va viure la societat holandesa perquè un bulb que només podia donar una sola flor s'arribés a cotitzar a uns preus tan elevats?

Per trobar la resposta cal tornar a l'hort del professor Carolus Clusius, al qual el robatori del centenar de bulbs l'ha fet caure literalment malalt. El botànic s'ha convertit en un expert en la reproducció de les tulipes, una tasca extremadament difícil a causa de les característiques de la planta, que es pot reproduir a través d'un bulb o a través de les llavors que en surten de dins.

En la reproducció per bulb d'una tulipa plantada a l'hivern, només en sortien una o com a màxim dues flors a la primavera. Un cop la flor es pansia, es deixava assecar el bulb per a la tempo­rada següent. Aleshores, d'aquest bulb es podien extreure uns quatre o cinc bulbs més petits amb capacitat reproductora, però que trigaven uns dos anys a poder donar flor un cop plantats. La reproducció per lla­vors encara era més lenta i complexa, ja que el procés complet trigava més de set anys. A més, hi havia la circumstància afegida que les tulipes nascudes de les llavors no guardaven les característiques de la flor d'on havien es­tat extretes. Tan sols la reproducció per bulb garantia aquesta similitud.

Davant d'aquesta lenta reproduc­ció, no és estrany que dels exem­plars més rars se'n derivés una febre especulativa. Com més estranys fossin, més cars, i per això els horticultors es van llançar a una carrera experimental a la recerca de varietats noves, però tot plegat resultava infruc­tuós. Ningú no sabia quina era la clau de la mutació. De fet, el secret només es va desco­brir tres segles més tard, quan es va identificar que la mutació estava originada per un virus que transmetia un petit insecte. L'excel·lència de les flors era fruit d'una malaltia, igual com ho va ser el negoci que se'n va derivar.

Les Províncies Unides disposaven d'una classe acomodada potent que havia fet fortu­na amb el transport d'espècies a través de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals. Entre aquests homes de negoci es va estendre el costum de guarnir els jardins de les cases de camp amb plantes exòtiques. Eren, de fet, una minoria d'holandesos, però tenien prou poder adquisitiu per començar a encarir el preu de les flors, disputant-se les més extravagants. Així, pels volts del 1621, a Holanda ja es venien més de cinc-centes varietats de tulipes.

La xifra era difícil de manegar en les ope­racions de compra-venda. Va ser aleshores quan els comerciants van tenir la idea d'imprimir uns llibres il·lustrats amb els dibuixos de les flors tot indicant-ne el pes, les característiques i el preu. Aquesta incipient venda per catàleg de seguida va cau­sar furor i molts pintors van deixar els llenços per dedicar-se a emplenar pàgines i pàgines amb dibuixos de tulipes. Dels quaranta-tres catàlegs de tu­lipes que es conserven al món, trenta-quatre es van fer a Ho­landa durant la primera meitat del segle XVII, com els famosos 'Florilegium' i 'Hortus floridus'.

A diferència dels bulbs, els catàlegs podien viatjar fora dels Països Baixos, de manera que a més de classificar les varietats i facilitar-ne la venda, l'invent va permetre d'eixamplar el mercat a la resta d'Europa, Amèrica i l'imperi Otomà. El negoci rutllava d'acord amb la de­manda. El problema va sorgir quan van entrar en el negoci els anomenats floristes, persones que no volien guarnir els seus jardins sinó que tan sols compraven bulbs per especular.

Com en tota especulació, els floristes buscaven el guany ràpid, però el conreu de les tulipes requeria temps i paciència que ells no tenien, i van començar a especular amb els preus dels bulbs. Tot i que el negoci de les tulipes estava limitat a la primavera i a l'estiu, quan s'estaven assecant els bulbs per la temporada següent, els floristes no volien 'perdre' tot aquest temps i van començar a comprar els drets sobre les futures collites. El sistema era el següent: l'hor­ticultor venia els bulbs a un florista, i aquest els revenia per un preu superior. Naixia així el primer 'mercat de futurs' del món modern, basat en un element tan poc previsible com ho era la producció d'una flor.

A la darreria del 1635, en el moment àlgid de la bombolla, una collita futura podia canviar deu cops de mans en una setmana i donar un benefici de més del 500%. Lògicament, la notícia d'aquests guanys extraordinaris va fer que la classe mitjana es posés a especular. Els petits comerciants hipotecaven els seus nego­cis, els artesans empenyoraven les seves eines de treball, tothom cercava diners per pagar el dret a comprar futurs bulbs. Les operacions es feien a crèdit, i el comprador només do- nava un avançament del preu acordat. Amb els beneficalvicis que s'obtenia de la revenda, les persones podien tornar el préstec i obtenir encara un sucós guany.

L'any 1636 la pesta va colpejar els Països Baixos. Al principi, curiosament, l'epidèmia va estimular el negoci de les tulipes: l'elevada mortalitat va fer pujar els sous, i els obrers van disposar per primer cop de petits estalvis que van començar a invertir en tulipes. Les autoritats estaven desconcertades. No els feia cap gràcia que la societat es trobés immersa en aquell negoci tan irregular però no sabien com frenar-lo. Els predicadors calvinistes, per la seva banda, el titllaven d'amoral i desaprovaven el fet que els negocis es tanquessin a les tavernes. Convertides en improvisades o cines, s'hi acordaven compres i vendes de xifres estratosfèriques en un clima d'eufòria amarat de cervesa i fum de pipa. Ningú no tenia la ment prou clara per adonar-se que en aquell negoci ja no s'hi veien els bulbs, sinó tan sols pagarés. Se signaven contractes i crèdits que hi donaven una aparença formal, però, en realitat, a aquest negoci de taverna algú, amb bon criteri, el va batejar amb el nom de windhandel, ‘el negoci de l'aire'. Entre el 1633 i el 1637, la compravenda d'aire va ser de 40 milions de florins, quan en el mateix període, els ingressos dels mercaders més opulents de les Províncies Unides al Banc d'Amsterdam van ser de 3,5 milions.

Així arribem al 5 de febrer del 1637, el dia en què es va fer una subhasta a la localitat d'Alkmaar, organitzada per l'orfenat local en benfici dels fills d'un comerciant de tulipes que s'havia mort. A la subhasta, hi van acudir els comerciants i floristes de tota la regió, que van comprar la totalitat de la col·lecció de bulbs per 90.000 florins, una xifra que garantia el futur dels nens de per vida. Però l'endemà, 6 de febrer, en una altra ciutat, a Haarlem, es van posar a subhasta una lliura de tulipes de la varietat "White Croomen" a un preu de sortida de 1.250 florins, un import prou ajustat. Curiosament, ningú no va fer cap oferta. El comerciant, sorprès i nerviós, abaixà el preu ns a 1.000 florins, una ganga!, però tampoc ningú no va licitar. Igual que el comerciant, els mateixos assistents a la subhasta tampoc no ho entenien i de seguida es va estendre el rumor que ningú no volia ja comprar tulipes.

De sobte, tothom va voler començar a vendre allò que ningú no volia comprar. No és que els preus s'enfonsessin, és que la demanda va deixar d'existir de cop. En tan sols dos dies, el negoci de la tulipa havia assolit el seu zenit i el seu ocàs. El fet pot semblar insòlit i inexplicable, però d'alguna manera es pot dir que ja s'havia estat covant en els mesos previs. Alguns documents del final del 1636 mostren com els compradors més cautelosos havien començat a demanar garanties de preus de mercat en el moment de la recollida dels bulbs perquè ja hi havia cert temor d'un enfonsament dels preus. Per això, una sola venda fallida va precipitar els esdeveniments.

Passat l'estat de xoc dels primers mesos, a la primavera del 1637 els comerciants i els floristes van començar a reclamar el pagament dels deutes contrets. El parlament de l'Haia es va declarar incompetent per resoldre els impagats i va deixar en mans de les ciutats la presa de decisions. Algunes poblacions com Haarlem van acordar uns preus mínims de rescissió dels contractes al 3,5% del valor acordat, per tal de compensar els comerci­ants i els productors. Però no cal dir que les pèrdues van ser enormes i que els afectats es comptaven per milers.

La tulipomania va deixar una cort d'arru­ïnats i durant dècades va ser motiu de burla i sarcasme d'artistes i literats d'arreu. Amb tot, cent anys després, i quan semblava que tothom havia après la lliçó, el 1737 va esclatar una segona bombolla amb una altra espècie de flor bulbosa, el jacint. El negoci de la flor con­tinuava sent tan perillós com captivador i la memòria dels afectats, curta en el temps.

Aquest reportatge es va publicar al número 115 del SÀPIENS (abril de 2012)