Per què Andorra és independent?
Us expliquem quin camí van seguir els andorrans per sobreviure com a entitat política independent a les picabaralles feudals, a la pressió jacobina dels estats moderns i a les convulsions polítiques contemporànies
Quin ha estat el camí que han seguit els andorrans per sobreviure com a entitat política independent a les picabaralles feudals, a la pressió jacobina dels estats moderns i a les formidables convulsions polítiques de la contemporaneïtat? La constitució d'Andorra com un estat sobirà el 1933 fou el colofó a una trajectòria de segles, en què els andorrans han demostrat una ferma voluntat d’afirmació nacional, gran confiança en la seva singularitat i un sòlid sentit d’estat. És clar que també s’ha de parlar d’uns negociadors hàbils i possibilistes, i del gens menyspreable factor sort.

“El gran Carlemany, mon pare”. Aquest és el primer vers de l’himne andorrà. La figura de Carlemany ocupa un espai central en l’imaginari patriòtic del país, com a conqueridor de les valls als musulmans. A començament del segle IX, les valls d’Andorra formaven part del comtat d’Urgell, depenent dels reis carolingis.
Tot i així, el primer document en què apareix Andorra com a tal és en un precepte de Carles el Calb del 843, on se cedien unes propietats al comte Sunifred. El 860 el monarca va cedir al bisbe d’Urgell el delme sobre la producció de ferro i de pega. De mica en mica, la mitra urgellenca va intensificar la seva presència a Andorra.
A partir del segle XI, els comtes es van anar desentenent dels seus dominis del nord, i es van implicar cada cop més en l’ocupació de les terres planes del sud als musulmans. El bisbe d’Urgell i la petita noblesa en van ser els grans beneficiats.

El 1133, Ermengol VI d’Urgell liquidava totes les seves possessions andorranes en favor del bisbe Bernat Sanç. I per un bon preu, només 1.200 sous. Però no tot eren flors i violes. Els andorrans, que tenien una estructura tribal, havien estat refractaris a la feudalització. Per poder gestionar el territori, el 1159 el bisbe va haver d’infeudar (acte pel qual un senyor cedeix un feu a un vassall) Andorra a una família de nobles de provada fidelitat a la mitra: els Caboet, senyors d’Organyà i la vall de Cabó. Per delegació del bisbe, administraven justícia sobre els andorrans, que no acabaven d’acceptar l’autoritat episcopal. El 1162, 36 representants dels andorrans, sis per parròquia, van signar una concòrdia amb el successor del bisbe Bernat Sanç, Bernat Roger. El 1176, totes les cases andorranes van haver de reconèixer la sobirania de l’Església d’Urgell sobre el país.
Conflictes derivats de les aliances matrimonials
Però els bisbes no comptaven amb els efectes de les aliances matrimonials dels seus infeudats. El 1185, la pubilla dels Caboet, Arnaldeta, es va casar amb el ferotge vescomte Arnau de Castellbò. Els Castellbò havien recuperat bona part del patrimoni original dels comtes d’Urgell i constituïen la gran competència al poder de l’Església. Per acabar-ho d’adobar, Arnau era càtar. I la situació, amb el naixement del nou segle, encara va empitjorar. El 1208 Roger Bernat de Foix es va casar amb la filla d’Arnau, Ermessenda de Castellbò. D’aquesta manera, el petit llinatge sudpirinenc entroncava amb un dels grans poders occitans. Els disturbis duraren un parell de generacions. S’imposava trobar una solució arbitrada al conflicte, que es va concretar amb la signatura solemne de dos documents, els pariatges, el 1278 i el 1288.
Els pariatges, un model de jurisdicció doble i paritària
Els pariatges consagraven un model singular de jurisdicció doble i paritària, en què els dos senyors compartien el poder. Partint d’una situació inicial de subordinació al bisbe, durant els segles XIV i XV els comtes de Foix van anar ampliant les seves atribucions, fins a fer-les idèntiques a les del bisbe. Tots dos tenien la potestat d’impartir justícia i de nomenar els seus representants, i tots dos percebien tributs, en anys alterns. Era la fórmula del coprincipat, que, amb poques variacions, va perdurar fins al 1993.

A començament del segle XV els representants de les parròquies van aconseguir dels seus consenyors la constitució del Consell de la Terra, el primer Parlament del país, que esdevindria més tard el Consell General. D’aquesta manera quedaven consolidades les quatre potes del govern: els dos coprínceps, el Consell General i els Comuns, el govern parroquial.
Mentre els bisbes continuaven essent bisbes, els Foix van fer el gran salt. El 1589, Enric II de Foix va ser coronat rei de França. El pas de ser cogovernats per un rei en comptes d’un comte no en va alterar el model. Cap de les reformes polítiques i institucionals que es gestaren a l’estat francès va afectar gaire Andorra, i els seus habitants van saber obtenir avantatges comercials i franquícies duaneres.
Els andorrans intentaven mantenir la neutralitat durant els continus conflictes que enfrontaven les dues monarquies veïnes. Durant la guerra dels Segadors, per exemple, Lluís XIII, nomenat rei de Catalunya, va usurpar competències del bisbe. Res no li hauria costat consumar l’annexió. Però no ho va fer. Els anys posteriors a la guerra de Successió també van ser moments delicats, amb l’establiment d’un ferri cordó sanitari amb l’excusa de contenir la pesta que venia de Marsella i amb el creixent intervencionisme per evitar el contraban de tabac.
El 1793, pocs mesos després d’haver decapitat Lluís XVI, rei de França i copríncep d’Andorra, el prefecte de la República destinat a Foix va comunicar als representats d’Andorra que eren lliures. Era una manera elegant de fer-los saber que el vincle ancestral que els lligava amb el rei de França, com a hereu del comte de Foix, havia quedat resolt a cop de guillotina. En comptes d’alegrar-se de la notícia, els andorrans es van alarmar. La cosenyoria –que garantia l’estabilitat– quedava coixa en un moment delicat, amb Carles IV d’Espanya en guerra oberta contra els revolucionaris francesos. De fet, en el decurs de la contesa, l’exèrcit espanyol va considerar seriosament la possibilitat d’envair Andorra. Fos com fos, el projecte es va quedar en projecte i, finalment, Napoleó va ser sensible a les súpliques dels andorrans i el 1806 va signar un decret imperial reprenent els antics vincles amb el petit país dels Pirineus.
Segle XIX: Andorra ha de nedar entre dues aigües
El segle XIX va ser molt complicat, i el poble andorrà va haver de nedar entre dues aigües. Per la banda meridional, havien de fer front als corrents d’opinió espanyols que postulaven l’annexió: l’excusa era que Andorra, terra de refugi, era plena de carlins. Per la banda francesa, s’exercia una pressió subtil pel cantó econòmic, amb la possibilitat de convertir Andorra en un Mònaco pirinenc. Els francesos oferien també la modernitat: carreteres, telègraf. Això sí, a canvi de la integració administrativa.
Aquest estira-i-arronsa entre els interessos d’estat amenaçava el paper del bisbe, que va reaccionar amb una hàbil maniobra política. D’acord amb un dels patricis locals, Guillem de Plandolit i d’Areny, va aprovar l’anomenada Nova reforma, en què tots els caps de casa andorrans podien votar el Consell General.
L’entrada al segle XX, amb el trencament de l’aïllament secular amb la inauguració de la carretera que comunicava amb la Seu, va comportar l’arribada d’un gran contingent d’obrers vinguts de fora per treballar a les obres de la hidroelèctrica. El 1933 els treballadors de la FHASA (l'actual Forces Elèctriques d'Andorra, l'empresa encarregada del subministrament elèctric del país) van declarar una vaga general que gairebé va coincidir amb la 'revolta dels joves', que demanaven el sufragi universal. Aquesta revolta va comportar el trencament dels vincles entre el Consell General i el bisbe: els gendarmes van ser cridats per garantir l’ordre.
La Guerra Civil Espanyola, la II Guerra Mundial i el franquisme
Els gendarmes van tornar durant la Guerra Civil Espanyola per evitar qualsevol temptació d’invasió per part dels revolucionaris. L’any 1940, en plena II Guerra Mundial, van ser els soldats de la Wermacht els que van amenaçar d’ocupar el país, però els nazis no van travessar la frontera del Pas de la Casa. Mesos més tard, amb l’excusa de la presència del maquis, l’exèrcit franquista va preparar un pla per ocupar el país, que va avortar el nunci.
La Constitució
Els anys cinquanta van deixar enrere el període convuls per donar pas a l’era del creixement. Els polítics andorrans eren conscients que el vell model consagrat pels pariatges era un llast per al futur i el 1993 es va votar en referèndum la Constitució que convertia Andorra en un estat de dret i plena separació dels poders, respectant al mateix temps les figures històriques dels dos coprínceps que regnen, però no governen...

L’expressió fonamental del pensament polític de les valls va quedar fixada a mitjan segle XVIII amb la redacció del 'Manual digest', un monumental compendi de dades històriques, dret consuetudinari i filosofia política. El seu autor fou Antoni Fiter i Rossell, un advocat d’Ordino. L’objectiu del manual –que s’havia de guardar ben tancat a l’armari de les Sis Claus, ben lluny d’espies i tafaners– era proporcionar als dirigents d’Andorra un recull d’eines legislatives i procedimentals imprescindible per al bon govern del país.
Al final de l’obra, Fiter hi va escriure una sèrie de màximes, o consells per als futurs governants. Recomanava, per exemple, que els camins que menaven als passos dels ports no s’arrangessin més del compte, per tal d’evitar les sempre temptadores invasions per la banda de França. Però és a la màxima número 28 on trobem una definició perfecta de l’actitud –taciturna i prudent, segons Fiter– coneguda com a fer l’andorrà: “Tolerar alguna cosa i fer del desentès, a fi d’evitar algun gran dany, o lograr algun profit”.
Comentaris