“El gran Carlemany, mon pare”. Aquest és el primer vers de l’himne andorrà. La figura de Carlemany ocupa un espai central en l’imaginari patriòtic del país, com a conqueridor de les valls als musulmans. A començament del segle IX, les valls d’Andorra formaven part del comtat d’Urgell, depenent dels reis carolingis.

Tot i així, el primer document en què apareix Andorra com a tal és en un precepte de Carles el Calb del 843, on se cedien unes propietats al comte Sunifred. El 860 el monarca va cedir al bisbe d’Urgell el delme sobre la producció de ferro i de pega. De mica en mica, la mitra urgellenca va intensificar la seva presència a Andorra.

A partir del segle XI, els comtes es van anar desentenent dels seus dominis del nord, i es van implicar cada cop més en l’ocupació de les terres planes del sud als musulmans. El bisbe d’Urgell i la petita noblesa en van ser els grans beneficiats.

El 1133, Ermengol VI d’Urgell liquidava totes les seves possessions andorranes en favor del bisbe Bernat Sanç. I per un bon preu, només 1.200 sous. Però no tot eren flors i violes. Els andorrans, que tenien una estructura tribal, havien estat refractaris a la feudalització. Per poder gestionar el territori, el 1159 el bisbe va haver d’infeudar (acte pel qual un senyor cedeix un feu a un vassall) Andorra a una família de nobles de provada fidelitat a la mitra: els Caboet, senyors d’Organyà i la vall de Cabó. Per delegació del bisbe, administraven justícia sobre els andorrans, que no acabaven d’acceptar l’autoritat episcopal. El 1162, 36 representants dels andorrans, sis per parròquia, van signar una concòrdia amb el successor del bisbe Bernat Sanç, Bernat Roger. El 1176, totes les cases andorranes van haver de reconèixer la sobirania de l’Església d’Urgell sobre el país.

Conflictes derivats de les aliances matrimonials
Però els bisbes no comptaven amb els efectes de les aliances matrimonials dels seus infeudats. El 1185, la pubilla dels Caboet, Arnaldeta, es va casar amb el ferotge vescomte Arnau de Castellbò. Els Castellbò havien recuperat bona part del patrimoni original dels comtes d’Urgell i constituïen la gran competència al poder de l’Església. Per acabar-ho d’adobar, Arnau era càtar. I la situació, amb el naixement del nou segle, encara va empitjorar. El 1208 Roger Bernat de Foix es va casar amb la filla d’Arnau, Ermessenda de Castellbò. D’aquesta manera, el petit llinatge sudpirinenc entroncava amb un dels grans poders occitans. Els disturbis duraren un parell de generacions. S’imposava trobar una solució arbitrada al conflicte, que es va concretar amb la signatura solemne de dos documents, els pariatges, el 1278 i el 1288.

Els pariatges, un model de jurisdicció doble i paritària
Els pariatges consagraven un model singular de jurisdicció doble i paritària, en què els dos senyors compartien el poder. Partint d’una situació inicial de subordinació al bisbe, durant els segles XIV i XV els comtes de Foix van anar ampliant les seves atribucions, fins a fer-les idèntiques a les del bisbe. Tots dos tenien la potestat d’impartir justícia i de nomenar els seus representants, i tots dos percebien tributs, en anys alterns. Era la fórmula del coprincipat, que, amb poques variacions, va perdurar fins al 1993.

A començament del segle XV els representants de les parròquies van aconseguir dels seus consenyors la constitució del Consell de la Terra, el primer Parlament del país, que esdevindria més tard el Consell General. D’aquesta manera quedaven consolidades les quatre potes del govern: els dos coprínceps, el Consell General i els Comuns, el govern parroquial.

Mentre els bisbes continuaven essent bisbes, els Foix van fer el gran salt. El 1589, Enric II de Foix va ser coronat rei de França. El pas de ser cogovernats per un rei en comptes d’un comte no en va alterar el model. Cap de les reformes polítiques i institucionals que es gestaren a l’estat francès va afectar gaire Andorra, i els seus habitants van saber obtenir avantatges comercials i franquícies duaneres.

L’expressió fonamental del pensament polític de les valls va quedar fixada a mitjan segle XVIII amb la redacció del 'Manual digest', un monumental compendi de dades històriques, dret consuetudinari i filosofia política. El seu autor fou Antoni Fiter i Rossell, un advocat d’Ordino. L’objectiu del manual –que s’havia de guardar ben tancat a l’armari de les Sis Claus, ben lluny d’espies i tafaners– era proporcionar als dirigents d’Andorra un recull d’eines legislatives i procedimentals imprescindible per al bon govern del país.

Al final de l’obra, Fiter hi va escriure una sèrie de màximes, o consells per als futurs governants. Recomanava, per exemple, que els camins que menaven als passos dels ports no s’arrangessin més del compte, per tal d’evitar les sempre temptadores invasions per la banda de França. Però és a la màxima número 28 on trobem una definició perfecta de l’actitud –taciturna i prudent, segons Fiter– coneguda com a fer l’andorrà: “Tolerar alguna cosa i fer del desentès, a fi d’evitar algun gran dany, o lograr algun profit”.