El robatori va començar a un quart de set de la tarda. Feia poc que havien sonat les campanes del Big Ben de Londres quan l’independentista escocès Ian Hamilton va sortir de l’amagatall on s’havia refugiat en espera que tanquessin l’abadia de Westminster. L’interior de l’edifici ja era fosc i semblava no haver-hi ningú, però Hamilton no havia fet ni tres passes a les palpentes quan va ser descobert pel guarda nocturn: “Però què dimonis hi fa vostè aquí?”.

Quan li va demanar el nom, Hamilton va respondre amb una identitat falsa, però el guarda no es va preocupar de comprovar-la. Encara més, després de creuar quatre paraules amables, va acompanyar-lo fins a la porta per acomiadar-lo amb un: “Que passi un bon Nadal”. En veure’l sortir, els companys que l’esperaven fora de seguida es van adonar que el primer intent per aconseguir la Pedra del Destí havia fracassat. Ho tornarien a provar l’endemà: la nit de Nadal del 1950. 

Era ben petit quan Ian Hamilton havia sentit per primera vegada la història de la Pedra del Destí. A casa li havien explicat que, sobre aquell bloc de granit rectangular de dos metres d’ample, s’hi havien coronat els reis escocesos fins al 1296. Aquell any el rei anglès Eduard I, en un dels seus intents per conquerir Escòcia, es va endur la pedra com a botí de guerra. Per això, a desgrat dels escocesos, el principal símbol de la seva monarquia –i per defecte de la identitat nacional– feia més de sis-cents anys que era a l’abadia de Westminster, al centre de Londres. I des de llavors, per si això no fos poc, al seu damunt s’havien coronat tots els reis anglesos. 

Després de segles i segles de disputes, la identitat política escocesa s’havia dissolt gairebé completament entre l’hegemonia britànica, fins que, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, Escòcia va viure una revifalla del sentiment sobiranista que reivindicava la Pedra del Destí com a paradigma dels límits que l’executiu de Londres posava a les aspiracions nacionals escoceses. Així, empès per aquest moviment de fervor reivindicatiu, Ian Hamilton es va proposar de retornar la pedra a Escòcia.  

Robar un bloc de granit custodiat en un dels edificis més emblemàtics de Londres? Per què no? Amb aquesta proposta carregada d’èpica, Hamilton no va tenir gaires problemes per convèncer els companys de la Universitat de Glasgow. Alan Stuart i Gavin Vernon, amics de curs, i Kay Matheson, professora d’economia, van acceptar el repte sense pensar-s’ho gaire. També s’hi van implicar Bertie Gray, regidor a l’Ajuntament de Glasgow, i John McCormick, un dels impulsors de l’Scottish National Party, que no participarien directament en l’operació però hi donarien cobertura logística. 

Calia tenir-ho tot controlat. Van acudir a les biblioteques per amarar-se de bibliografia i van estudiar detalladament tots els plànols de Westminster que tenien a l’abast. Els joves esperarien fins a les vacances de Nadal per donar el cop. D’aquesta manera ningú no els trobaria a faltar a la Universitat i, a més, podrien agafar per sorpresa policies i polítics en unes dates en què s’acostuma a treballar a mig gas. Així, el 22 de desembre de 1950, van començar el viatge que els portaria a Londres: quatre joves, dos cotxes, divuit hores al volant i set-cents quilòmetres per carreteres secundàries, a trams cobertes per la neu.

A les quatre de la matinada del dia de Nadal –el dia després de l’intent fallit– van estacionar els dos cotxes darrere l’abadia. Mentre Kay Matheson feia guàrdia dins del cotxe, els tres homes van forçar la porta de la capella de Saint Edward per accedir al tron sota el qual, des de feia gairebé set-cents anys, es guardava la pedra. El somni era al seu abast, però en el moment d’agafar la peça, es van adonar que pesava molt més del previst –150 kg!–, i en l’intent de sostreure-la, el bloc es va trencar en dues parts. Tot un símbol nacional partit per la meitat.

La reacció va ser ràpida: Alan Stuart i Gavin Vernon van embolicar el fragment principal amb l’abric de Hamilton, per poder arrossegar el bloc fins al cotxe. Hamilton, per la seva banda, va agafar la part petita i s’avançà per sortir de l’abadia. Va carregar el tros de pedra al cotxe i va tenir el temps just per tancar el portamaletes, abans que un policia aparegués d’entre la foscor. Els havien descobert?

El guàrdia s’hi va apropar i només els va demanar de moure’s perquè en aquell espai no es podia estacionar. Els dos assaltants li van fer cas i van marxar amb només una part de la pedra al portamaletes. La meitat de l’equip, però, s’havia quedat a l’interior de l’abadia, amb la porció més gran de la Pedra del Destí. Què pensarien els companys en veure que els havien deixat desemparats? Aquell pensament no els deixaria tranquils i, per això, només uns carrers més enllà, Hamilton va baixar del cotxe per tornar a l’abadia. Mentrestant, Matheson escapava cap als afores de la ciutat per allunyar-se de qualsevol sospita. Així, aquella nit, Hamilton va entrar per tercera vegada en dos dies a Westminster. 

Primer es va espantar: a l’abadia no hi havia rastre ni dels seus companys ni de la pedra. Tampoc no hi va veure el guarda de seguretat. I quan ja ho donava tot per perdut, a la sortida de l’edifici va ensopegar amb la porció de la pedra que els faltava. La va carregar al portamaletes del segon cotxe, encara estacionat al darrere de l’edifici. I sembla que la sort no els havia abandonat del tot, perquè quan només havia recorregut uns metres va creuar-se amb Stuart i Vernon, que havien abandonat la missió a correcuita, abans de ser descoberts i en pensar que els seus companys havien caigut en mans de la policia. 

A primera hora del matí la policia va rebre la notícia del robatori i va posar tot el país en alerta. S’havien donat ordres d’escorcollar els cotxes que viatjaven en direcció nord, cap a Escòcia. Però això no significaria cap problema per a Hamilton, Stuart i Vernon, que, en el mateix moment, conduïen en direcció sud. Com que sabien que podien ser descoberts, van enterrar la part gran de la pedra en un prat entre Marlborough (Wiltshire) i Rochester (Kent), el mateix matí de Nadal, abans d’emprendre, ara sí, el camí de retorn cap a Glasgow. Unes hores abans, Kay Matheson havia estacionat el cotxe a Birmingham, al garatge d’un amic, amb la porció petita de la pedra al portamaletes. Després, sola, havia agafat un tren cap a Escòcia. 

I mentre la pedra es movia clandestinament per Anglaterra, els rumors començaven a córrer. Alguns suposats testimonis van assegurar que els lladres havien llençat la pedra en una de les llacunes del Hyde Park de Londres i les autoritats van oferir dues mil lliures de recompensa per qualsevol tipus d’informació que ajudés a resoldre el robatori. Però els lladres no van ser descoberts.

La setmana següent, quan l’alerta policial ja anava de baixa, Hamilton conduïa altra vegada cap al sud –acompanyat de dos activistes més– amb l’objectiu de recuperar les dues parts del carreu. Però, en arribar al camp on havien enterrat la part més grossa de la roca, es van trobar amb la sorpresa que s’hi havia instal·lat un campament de gitanos. Per desenterrar-la calia negociar amb ells. Els gitanos van accedir a la petició sense fer gaires preguntes. A la fi, Hamilton i els seus companys van poder recuperar les dues parts del bloc. Unes grapes metàl·liques i una mica de ciment van ser suficients per recompondre el símbol escocès. Sis segles més tard, la Pedra del Destí seria una altra vegada, ara sí, a Escòcia. 

Aquell robatori va desencadenar un ampli ventall de reaccions. L’establishment polític de Londres va ignorar la dimensió política de l’episodi, d’altres el van considerar un ultratge a la monarquia britànica. A la vegada, l’opinió escocesa estava dividida: els sectors més populars van elogiar la valentia del complot, mentre que l’Església i els polítics, preocupats de no ferir l’statu quo, van fer una crida per demanar el lliurament de la pedra a les autoritats. 

El cercle policial cada cop s’estrenyia més. Encara no s’havien descobert els autors del robatori, però els registres de la biblioteca Mitchell de Glasgow van delatar Hamilton. I és que a la llista de préstecs hi constava que havia consultat tres llibres sobre la Pedra del Destí el novembre del 1950, just abans del robatori. Mentrestant, el grup de joves que havia participat al complot havia d’encarar un dilema important: què podien fer amb la pedra? Tenien dues opcions: o mantenien la peça en la clandestinitat o la lliuraven a les autoritats. Finalment van llençar la tovallola i el 10 d’abril de 1951, gairebé quatre mesos després del robatori, van abandonar la Pedra del Destí a l’altar de l’antiga abadia d’Arbroath, al centre d’Escòcia.

L’endemà la pedra tornava cap a Westminster, custodiada per la policia. Dos anys més tard, el 2 de juny de 1953, la reina Elisabet II d’Anglaterra seria coronada a sobre de la pedra, com marcava la tradició. La Pedra del Destí va continuar en mans angleses fins al 1996. Al final d’aquell any, el Govern del conservador John Major va acceptar de retornar la pedra a Escòcia, en un intent de refredar la creixent demanda d’autogovern que arribava des d’Edimburg. Així, el 30 de novembre, diada de Sant Andreu, patró dels escocesos, la capital d’Escòcia es va vestir de gala per rebre aquest símbol nacional que des de llavors s’exposa al castell d’Edimburg.

Empesos per l’eufòria, però, molts escocesos van oblidar de llegir la lletra petita de l’acord: quan el successor d’Elisabet II hagi de ser coronat, el bloc haurà de tornar a Londres. I ara que Carles III serà coronat, dissabte 6 de maig de 2023, la lletra petita s’ha complert. La Pedra del Destí, doncs, encara és sota l’ombra d’Anglaterra.