El primer viatge a la Lluna està narrat en una obra del grec Llucià de Samòsata (c.125-c.192). Tot i el títol, l’autor afirma que “en una sola cosa seré veraç: en el fet de dir que menteixo”. De fet, és una sàtira sobre la societat del seu temps per a lectors cultes. El viatge no té res de científic: un vaixell amb 50 remers és arrossegat per un tifó i duu el protagonista a la Lluna, que està habitada, com deien els pitagòrics, i té “ciutats, rius, mars, boscos i muntanyes”. Allí, coneix Endimió, el seu rei, que guerreja contra Faetont, el rei del Sol. Sembla que Llucià satiritzava l’obra de Diògenes 'Els prodigis més enllà de Thule'.

En el cant XXXIV d’aquest poema èpic italià de Ludovico Ariosto (1474-1533), Astolf arriba al satèl·lit gràcies als seus poders màgics i al carro de flames del profeta Elies. L’objectiu del narrador no és exposar coneixements científics o hipòtesis astronòmiques sobre la Lluna, sinó fer una obra moral.

Hi troba coses perdudes a la Terra, com “les llàgrimes i els sospirs dels amants, el temps inútil que es perd en el joc”. Uns flascons contenen el seny perdut de moltes persones. Astolf hi troba el del seu cosí Orlando, un militar franc. El recull i el torna a la Terra, on continua la lluita contra els sarraïns.

El primer viatge amb rerefons científic el va escriure un dels grans astrònoms de la història: l’alemany Johannes Kepler (1571-1630). Conegut per les tres lleis que expliquen les òrbites dels planetes, va escriure, en llatí, 'El somni o astronomia lunar a la cort imperial de Rodolf II'. El text, que no es publicà fins al 1634, explica com l’islandès Duracont viatja a la Lluna gràcies a uns poders màgics.

L’objectiu era criticar les teories d’Aristòtil: canviar el punt de vista li permet afirmar que les lleis físiques són universals. Així, per als selenites és el seu astre el que està quiet i la Terra la que es mou.

Una altra visió científica es troba en la ficció del bisbe anglicà Francis Godwin (1562-1633) que duu el subtítol d’'El viatge de Domingo Gonsales' i narra les peripècies d’un cavaller espanyol que es mou per la Terra i acaba anant a la Lluna. Novament, l’autor no s’atura a pensar un mitjà científic: Gonsales hi va en un carro dissenyat per ell i arrossegat per 25 oques ensinistrades.

El narrador exposa les teories clàssiques sobre la Lluna, però sobretot fa una defensa del sistema copernicà, responent a “filòsofs i matemàtics la ceguesa dels quals els ha fet dir que la Terra no té moviment”. Com a curiositat, els habitants del satèl·lit són gegants perquè la força d’atracció és molt més feble.

El parisenc Savinien Cyrano de Bergerac (1619-1655) no va veure publicada en vida aquesta obra, que no apareixeria en versió completa fins al 1921. La versió del 1657 havia estat retocada per un amic de l’autor. Tot i així, va tenir molt d’èxit. El narrador, el mateix Cyrano, reconeix que fa el segon viatge a la Lluna, perquè quan hi arriba s’hi troba Domingo Gonsales.

El viatge segueix sent inversemblant, però la història li serveix per desmuntar la idea d’una Terra immòbil, amb referències a Aristòtil, “que adaptava els principis a la seva filosofia” i no a l’inrevés. També fa crítica social, descrivint una república utòpica on, entre altres coses, la gent gran ha d’obeir els joves, que tenen més capacitat “d’imaginar, jutjar i executar”.

Un dels personatges més populars que han anat a la Lluna deu ser el baró de Münchausen. I si el viatge va ser fictici, el personatge va existir realment. Era un noble alemany nascut el 1720 i mort el 1797 que es va allistar a l’exèrcit rus. De tornada al seu país, va explicar les seves aventures de forma molt exagerada. I entre altres coses va narrar els seus dos viatges al nostre satèl·lit.

Els seus relats van inspirar l’escriptor i científic alemany Rudolf Erich Raspe (1737-1794) per escriure una obra de ficció. Hi explica com el baró viatja dos cops a la Lluna, el primer grimpant per una planta de pèsol de Turquia i el segon en un vaixell empès per un fort vent.

La història va ser adaptada al cine per Georges Méliès el 1911 i per Terry Gilliam el 1988.

Un manuscrit caigut d’un globus a Rotterdam explica les vivències d’un personatge anomenat Hans Pfaall a la Lluna. Així comença la història que el nord-americà Edgar Allan Poe (1809-1849) va publicar el 1835 a la revista 'Southern Literary Messenger'. Poe volia donar imatge de certa credibilitat, tot i que sembla dubtós que gaire gent s’empassés que el personatge havia anat al satèl·lit en un globus aerostàtic construït per ell i que durant el viatge havia fet servir un invent que convertia el buit en aire respirable.

Pfaall, buscat per diversos assassinats a la Terra, decideix quedar-se a la Lluna i envia un selenita amb un globus i el manuscrit. La història va interessar Jules Verne, tot i que en va criticar la transgressió de “les lleis més elementals de la física i la mecànica”.

La narració per excel·lència d’un viatge al nostre satèl·lit la va escriure Jules Verne (1828-1905). És la primera on podem trobar una explicació amb fonament científic sobre la forma d’arribar a la Lluna. Els viatgers surten de Florida, un lloc versemblant per fer enlairar un coet per la seva proximitat a l’equador. Verne va demanar al matemàtic Henri Garcet, cosí seu, que li fes càlculs per donar total versemblança a l’obra.

Això no obstant, també va cometre errors, com no pensar que l’acceleració aixafaria els cossos dels viatgers o que en obrir una escotilla per llençar un gos mort tots haurien estat xuclats cap al buit. A la continuació, 'Al voltant de la Lluna' (1869), es discuteixen aspectes científics del satèl·lit. Contra el que es diu sovint, els personatges mai no arriben a trepitjar l’astre.

El pare de la cosmonàutica, el rus Konstantin Tsiolkovski (1857-1935), va escriure diverses obres de ciència ficció sobre viatges espacials, com 'A la Lluna. Somnis de la Terra i el cel' (1895) i 'Més enllà de la Terra' (acabada el 1918). Literàriament pobres, les narracions són científicament molt consistents, com correspon a l’autor de 'L’exploració de l’espai còsmic per mitjà dels motors de reacció' (1903), on anticipava, amb càlculs rigorosos, la possibilitat de viatjar per l’espai exterior. Seva va ser la idea dels coets segmentats en diverses fases.

Admirador de Verne, va pensar que el sistema impulsor d’un coet no podia ser l’explosió de pólvora descrita per l’autor francès, sinó un combustible dosificable perquè la nau pogués graduar l’impuls durant el viatge.

Tot i ser autor de diversos assaigs sobre l’evolució de la ciència i el seu impacte social, l’anglès H.G. Wells (1866-1946) és molt més conegut per les seves obres de ficció. En aquesta ens presenta dos personatges ben diferents. El professor Cavor és un científic somiador i despistat que inventa un material que anul·la la força de la gravetat: la cavorita. En recobreix un gran políedre i així viatja a la Lluna amb Bedford, un penques amb pocs escrúpols que només vol enriquir-se.

Al satèl·lit descobreixen una societat d’insectes molt estratificada, on els individus estan predestinats des del naixement a partir de l’educació i de tortures físiques. Així, Wells fa una obra on més que el rigor científic destaca la crítica social i al colonialisme.