Ha quedat ja pràcticament establert per la comunitat científica que els polinesis provinents de les Marqueses, i més concretament de l’illa Rapa, 1.200 km al sud de Tahití, es van embarcar en fràgils naus de balancí carregats amb animals domèstics per dirigir-se cap al lloc on naixia el sol. I així devien arribar a una illa d’origen volcànic i forma triangular que van anomenar Rapa Nui (‘Gran Rapa’). Els polinesis van instal·lar-s’hi, conformant una societat complexa de clans tribals i una aristocràcia sacerdotal. Aquesta explicació dels científics coincideix força amb la tradició oral de l’origen de Rapa Nui, que parla d’un primer 'ariki' o rei arribat de la mítica illa d’Hiva en la mateixa època. Els rapanui es van assentar bàsicament a l’interior de l’illa, reservant les costes per a funcions cerimonials i religioses. És aquí, preferentment, on van posar els llargs monuments funeraris de roca volcànica anomenats 'ahu' i, més tard, les estàtues que són el seu distintiu cultural, els moais.

Compartien la religió però no el territori
Tot i l’homogeneïtat religiosa, les tribus rapanui van distingir-se per ser molt territorials. I, sorprenentment en una illa que només fa 163 quilòmetres quadrats (una quarta part de Menorca), les fronteres entre els diferents clans estaven molt marcades, i les lluites per defensar els territoris respectius eren ferotges. De manera recurrent hi havia ràtzies, i eren comuns els episodis de canibalisme sobre l’enemic, pràctica que es va mantenir fins al segle XIX, quan ja l’illa pertanyia a Xile i els missioners cristians hi eren des de feia força temps.

L’enigma dels moais encara no s’ha revelat en la seva totalitat. Ben cert que la petita illa és coneguda arreu del món per aquestes estàtues gegantines, tallades en la tova pedra volcànica, amb el cap gros, les faccions molt marcades, unes mans llargues que se situen sobre la panxa i sense cames. També s’ha desvelat part del seu significat ritual. Cadascuna de les efígies representava un 'ariki' o cap de tribu, un ancestre que, en morir, era “immortalitzat” amb una estàtua que se situava sobre els 'ahu' escampats al llarg de la línia costanera. Tot i els permanents conflictes tribals i la lluita per la terra i els recursos naturals, sembla que devien col·laborar els uns amb els altres en qüestions religioses, perquè totes les estàtues van sortir del mateix lloc i van haver de ser traslladades –de vegades per territori enemic– fins a l’emplaçament final.

Les datacions més acurades que s’han dut a terme ens informen que els polinesis van posar-se en ferm mans a l’obra cap a l’any 1000, tot i que al segle VIII ja hi havia alguns moais a la costa. Amb tot, la seva construcció i instal·lació es perllongaria fins al 1680, quan la societat rapanui viuria una crisi cultural i ecològica terrible que, poc després, amb l’arribada dels blancs, desembocaria en gairebé l'anihilació.

Una de les últimes investigacions sobre els moais ha establert una relació entre aquestes estàtues i la fertilitat de la terra. Després de noves excavacions a l'illa de Pasqua, l'autora de l'estudi, l'arqueòloga nord-americana Jo Anne Van Tilburg, suggereix que els polinesis creien que els moais feien la terra que conreaven més fèrtil. L'estudi, New excavations in Easter Island's statue quarry: Soil fertility, site formation and chronology, es va publicar el novembre de 2019 al Journal of Archaeological Science.

En aquest ampli període de confecció dels moais, gairebé un mil·lenni, la seva forma, les faccions i el nivell de detall van anar canviant. Els primers eren més compactes i senzills, mentre que els darrers ja mostraven faccions molt personalitzades, i havien anat guanyant en alçària i pes, senyal que la tècnica de tallar-los i transportar-los havia evolucionat moltíssim. Aquests dos aspectes meravellen el món, i els científics hi busquen resposta.

Sobre l’origen físic dels moais no hi ha cap mena de dubte. Tots sortien del mateix lloc, una pedrera al vessant més occidental del volcà Rano Raraku. Encara avui és un dels llocs més interessants de visita, perquè no solament s’hi veuen les estàtues més altes i estilitzades ja acabades, dretes i a punt per al procés de trasllat, sinó que n’hi ha moltes encara a mig fer. Aquí es pot apreciar que les estàtues es treballaven amb uns cisells de basalt molt durs anomenats 'toki'. Se les deixava pràcticament enllestides i, aleshores, se les separava de la muntanya per l’esquena. Els detalls, ritualment importantíssims, de fixar els ulls i gravar els senyals a la panxa o al llom (petròglifs), quedaven per al darrer moment, quan el moai s’alçava al damunt del seu 'ahu'. Fins que no s’havia completat, el moai no tenia l’efecte benefactor i de protecció de la tribu per al qual havia estat creat.

La pregunta de com es van moure les grans estàtues i de quina manera es van alçar als emplaçaments definitius ha donat molt de joc entre els aficionats a la ufologia i les teories fantàstiques. I entre els científics, també. I és que des del volcà Rano Raraku fins a determinats 'ahu' hi ha 20 quilòmetres de distància. Com es van moure les estàtues per un terreny rugós com aquell? Quina base es va fer servir perquè rodolessin pel terra i no es trenquessin, vist que l’illa és pràcticament un desert mineral? El creixement poblacional dels rapanui havia deixat l’illa pràcticament desforestada, no hi havia prou troncs per fer servir de llit rodant...

Per als nadius, encara avui, l’explicació és ben senzilla: un cop el moai era tallat, el sacerdot li ordenava que caminés fins al seu emplaçament, cosa que l’estàtua de pedra feia amb diligència. Però els científics occidentals paren bojos per establir si podien haver-los fet rodar o bé –la teoria que cada cop sembla més sòlida– si es van construir unes autopistes consistents a adaptar el terreny amb una rasa que en facilités el transport. Tot i així, cal recordar que les estàtues són gegants i d’una pedra molt fràgil, que es trenca amb facilitat. Una vegada a prop de l’'ahu', els indígenes devien construir unes rampes de còdols per igualar l’alçària dels ahus. Mitjançant sirgues, palanques i falques, els devien col·locar en posició.

La pràctica totalitat dels moais són a peu de costa, d’esquena al mar. I això perquè la seva funció era protegir els habitants dels perills que arribaven de fora. Cadascuna de les estàtues es coronava amb un 'barret' o 'pukau' fet de pedra tosca volcànica vermella extreta del volcà Puna Pau, a l’orient sud de l’illa. En realitat representava un monyo o els cabells del cap de tribu. Aquestes peces eren més fàcils de transportar perquè eren cilíndriques i d’una roca molt porosa i lleugera, de color vermell. Els ulls dels moai eren fets de corall: era la darrera peça que es col·locava, i els rapanuis consideraven que l’estàtua no exercia el seu paper protector fins que els hi posaven.

Segons els científics, durant els més de vuit segles en què es va mantenir aquesta pràctica religiosa i ritual es van crear i instal·lar a Rapa Nui al voltant de 600 moais, dels quals en quedarien ara la meitat. Però les tensions tribals que van anar in crescendo entre els segles XV i XVIII van representar la fi d’aquesta pràctica. Les enemistats no eren senzillament clàniques, l’illa entrava en un col·lapse ecològic, ja que l’excés de població havia provocat una gairebé total desforestació i hi havia manca d’aliments. Això, unit a conflictes de classe, va desembocar en revoltes dels estrats més baixos, que, com a signe de rebel·lia contra l’ordre imperant, van començar a enderrocar els moais, els quals, no ho oblidem, representaven els ancestres dels caps de tribu. Quan els occidentals van començar a sovintejar l’illa al segle XVIII s’havia abandonat el megalitisme i la societat illenca va anar derivant cap al culte al déu Make-Make, vinculat a la fertilitat i a l’arribada d’ocells migratoris, que comportaven un creixement d’aliment disponible.