El primer ministre britànic Winston Churchill va dir que la democràcia "és el menys dolent dels sistemes polítics". Avui tenim una democràcia representativa, però la democràcia que va néixer fa més de 2.500 anys a Atenes era directa. Això significava que de manera aleatòria, qualsevol ciutadà podia decidir sobre els assumptes de la polis. Tanmateix, cal dir, que aquella democràcia que ara tothom reivindica no era tan modèlica. Fou, en tot cas, una forma de govern del tot revolucionària.

Europa s'emmiralla en la Grècia clàssica
Tota civilització necessita un punt de partida, un lloc on emmirallar-se. Europa ha volgut buscar el seu particular big-bang cultural a Grècia. Fou en el segle VI aC quan a les costes de l'actual Turquia (antic territori grec) es produí allò que els estudiosos han batejat com a miracle grec. L'expressió fa referència a l'explosió sobtada del coneixement pel qual el mite fou substituït pel lógos o raó com a instrument d'explicació de la realitat. Aquest trànsit, però, no hauria estat possible sense la influència d'altres cultures de l'antiguitat com la sumèria o l'egípcia. Els grecs, amb tot, en van ser els catalitzadors. La seva nova visió del món no va trigar a manifestar-se en altres àmbits diferents de la filosofia com la literatura, l'art i, en especial, la política, on van aconseguir trobar una alternativa a la monarquia i a l'oligarquia (‘govern d'uns pocs'), les primeres formes d'organització que la humanitat va conèixer.

En el segle XVIII, mentre Europa descobria Egipte, eren molts els escriptors romàntics, entre ells Byron o Shelley, que visitaven les desolades ruïnes gregues. Els seus escrits culminaren la idealització de l'antiga Grècia iniciada ja en el segle XV amb el Renaixement. La creativitat de l'Hèl·lade contrastava amb Roma, vista com la força militar i el poder.

Nostàlgia malaltissa
Per al filòsof alemany Friedrich Hegel, però, aquesta idealització estava provocada per una nostàlgia malaltissa fruit de la sensació que sempre ha tingut la humanitat d'haver "estrenat" a Grècia un vocabulari polític i una manera de mirar el món que ens ha constituït posteriorment. No debades, es tendeix a sobrevalorar Grècia pensant que fou una mena d'època de plenitud. Amb tot, els estudiosos insisteixen a dir que aquella Grècia somniada mai no va existir: ni les columnes de marbre dels temples eren blanques, sinó pintades amb colors llampants, ni la democràcia tenia gaire a veure amb l'actuals.

A partir del segle V aC el teatre es convertí en la millor arma propagandística dels ideals cívics de la democràcia. L'Estat atenès fins i tot arribà a pagar l'entrada al teatre als ciutadans, els quals no solament feien d'espectadors. Per sorteig també els podia tocar haver de formar part d'un cor de tragèdia o de comèdia; això significava moltes hores prèvies d'assajos i de memoritzar un text. I si, a més, era ric, li podia tocar finançar el muntatge de l'espectacle. El dramaturg era vist com un mestre que s'adreçava a la comunitat amb temes sobre els quals reflexionar.

En el cas de la tragèdia, en la seva obra Antígona Sòfocles parlà de la confrontació entre les lleis divines i les lleis humanes. A 'Les suplicants', per la seva part, Eurípides lloà la magnanimitat d'Atenes com a ciutat hospitalària. No tot, però, havien de ser reflexions altisonants que provoquessin entre els assistents la catarsi o purificació de les emocions. En la comèdia l'objectiu era parodiar la vida política, tal com fan avui dia programes com 'Polònia'. Pèricles, per exemple, fou objecte de contínues befes per culpa del seu físic —tenia el cap amb forma de ceba. Totes aquestes consideracions i llicències només foren possibles en un espai d'absoluta llibertat com fou la democràcia atenesa. Aquest és el seu mèrit.

A al final del segle XVIII els Estats Units es convertiren en la primera democràcia de la història moderna. Aleshores, el principal referent dels pares de la constitució nord-americana fou Lícia, una regió no grega del sud de l'actual Turquia. Segons autors clàssics com Heròdot i Estrabó, els licis constituïren la primera confederació democràtica de la història, aglutinadora de prop d'una vintena de ciutats.

El seu sistema d'elecció de representants, basat en la ponderació de vots, fou únic al món antic. Aquesta coalició va permetre als diferents estats licis sobreviure davant les grans turbulències que sacsejaren la península d'Anatòlia durant el període hel·lenístic. A causa d'aquest èxit, no és estrany que la lliga de Lícia sortís mencionada en diversos escrits de personatges importants de la política nord-americana del segle XVIII com foren Alexander Hamilton, James Madison o John Jay.