Els descobridors de les tombes dels faraons no es podien creure que, en obrir els sarcòfags reials, els ungüentaris que hi trobaren encara exhalessin perfum, més de tres mil anys després. L’arsenal de coneixements de bellesa conservat dins les tombes va permetre saber que la dona egípcia ja es perfumava habitualment amb mirra, encens, canyella, gessamí, sàndal, rosa i pólvores d’arrel de lliri. També se sap que els sacerdots fregaven les estàtues dels déus amb encens i untaven els morts amb olis especials abans d’embalsamar-los; que les dones de l’alta societat es col·locaven a les perruques uns cons de perfum elaborats amb greix i substàncies aromàtiques que s’anaven fonent amb la calor corporal; que els soldats lluïen al cinturó un petit flascó d’oli olorós per cuidar-se la pell a causa de la sequedat del clima, i que Cleòpatra usava el seu propi taller de perfumeria com a arma de seducció.

Els grecs aviat consideraren que una cosa que fa belles les dones i enamora els homes només podia tenir un origen diví i no van trigar a incorporar-lo a la mitologia. Així, ens trobem que la deessa Hera s’amara de substàncies oloroses per seduir el déu dels déus, Zeus; que la maga Circe aconsegueix retenir Ulisses mesclant aromes que el deixen fora de combat, i que Afrodita proporciona un perfum al mariner Faó que provoca que, fins i tot les dones fidels o lesbianes, caiguin rendides als seus peus.

El perfum en la vida quotidiana
Però, més enllà de la mitologia, els grecs demostraren ser uns mestres perfumers excepcionals, i les botigues de perfums, un lloc de conversa i de reunió. “Anem a la perfumeria” es convertí en la frase predilecta de moltes dones que frisaven per aplicar-se oli de palma i de menta als braços i als pits; ungüent de marduix al cabell; aigua de roses al ventre i als malucs, i oli de farigola als genolls. Encara que no tothom es deixava embriagar per aquella novetat. Sòcrates, per exemple, els detestava. Considerava que “una vegada perfumats farien la mateixa olor els homes lliures que els esclaus".

L’emperador Neró sentia predilecció per les fragàncies. Alguns cronistes coetanis narren que en els seus banquets deixava anar coloms amb les ales perfumades i cobria els convidats amb pètals de flors. També fou Neró qui va fer omplir els banys públics —autèntics instituts de bellesa de l’època— de vi i absenta, i qui es rentava amb vi amb essència de roses.

De costums més estrambòtics era la seva dona, Popea, que es banyava amb llet de ruca i quan sortia de viatge l’havien de seguir una corrua d’aquests animals.

Amb la caiguda de l’imperi Romà i amb l’expansió del cristianisme, que predicava l’austeritat per sobre de tot, el perfum va caure en desús. A ningú no se li escapava, però, que el que volia la nova religió era evitar que els homes caiguessin en la temptació embriagats per unes essències. Aleshores seria l’imperi Bizantí qui prendria el relleu de Roma en l’art de la perfumeria.

Els àrabs van aconseguir assimilar els coneixements de les cultures anteriors, van perfeccionar l’alambí per destil·lar l’alcohol i van estendre, a través de les croades (1096-1291), l’ús de l’aigua de roses a Occident.

El veritable art de la perfumeria, tal com el coneixem, va començar al segle XV. Amb el Renaixement, l’home va tornar a descobrir la vida sensual, es van recuperar antigues composicions d’essències, i Venècia i Florència van esdevenir les capitals dels perfums del moment. Quan Caterina de Mèdici va sortir de Florència per anar-se a casar amb el rei Enric II de França, va endur-se el seu perfumista privat: Renato il Fiorentino. A Il Fiorentino se l’ha acusat de preparar, amb el mateix art, fragàncies i... verins. A la planta baixa de la concorreguda botiga que va muntar a París venia perfums, ungüents i cosmètics. Però només uns pocs elegits podien passar al pis superior, on tenia el seu taller d’alquímia secret.

La cort del Rei Sol: una de les més perfumades (i de les menys higièniques) de la història
Qui també va tenir el seu perfumista particular fou Lluís XIV. La cort del Rei Sol ha passat a la història com una de les més perfumades i una de les menys higièniques! I és que durant bona part dels segles XVII i XVIII es va considerar que l’aigua era portadora de la pesta i d’altres malalties. Per por del contagi, doncs, la tovalloleta diària de la refinada cort versallesca es limitava a passar-se per la cara i les mans un cotó impregnat de perfum.

La Revolució Francesa: enemic de la República tothom qui es perfumi
Amb la Revolució Francesa, el perfum va tornar a decaure. El polític francès Jean Paul Marat considerava un enemic de la República qualsevol persona que es perfumés. Lògicament, el mercat de la perfumeria va paralitzar-se més d’una dècada i l’única aroma que es venia entre les revolucionàries i les 'sans-culotte' pels carrers convulsos de París era un perfum anomenat 'Guillotine'.

Napoleó: 1 litre setmanal d'aigua de colònia
Amb la pujada al tron de Napoleó, però, va començar una nova era per als perfums. L’emperador francès gastava un litre setmanal d’aigua de colònia, una fragància introduïda pel perfumer Jean-Marie Farina i composta per romaní, flor de taronja amarga, bergamota i llimona.  En tenia sempre al tocador i durant les campanyes en duia un flascó a les botes.

Al llarg dels segles XIX i XX els perfumers es van anar allunyant de les fórmules tradicionals, còpia d’aromes naturals, com l’aigua de colònia, i per primera vegada van buscar una estètica aromàtica basada en el contrast en lloc de l’harmonia. També, per primera vegada, van introduir en la perfumeria ingredients de composició sintètica, com la curamina (imitava l’olor de fenc acabat de segar) o la vainil·lina (imitava la vainilla), fet que va convertir el perfum en un producte assequible per a les masses.

Jicky, un dels primers perfums moderns
Un dels primers perfums moderns va ser Jicky, de la nissaga de perfumers Guerlain, creat el 1889 a partir d’un còctel sintètic al qual s’havia afegit llimona, bergamota, lavanda, menta, berbena i civeta com a fixador. El perfum sortia del taller i entrava al laboratori.

Noves tècniques d'embalatge
La revolució en les tècniques d’embalatge va completar el naixement de l’era moderna del perfum. François Coty, que s’havia format al laboratori d’essències florals de Grassa, va substituir les ampolles d’apotecari que servien per a la venda a granel de les fragàncies per exquisits flascons.

Perfum i moda
Uns anys després, Paul Poiret es convertiria en el primer costurer que creava un perfum. En les seves desfilades repartia ventalls perfumats i tancava les finestres del recinte; així s’assegurava que les senyores els utilitzarien. De totes maneres, qui consolidà la connexió entre perfum i moda va ser Gabrielle Coco Chanel. Quan se li demanava a la famosa modista on s’havia de posar el perfum, ella responia invariablement: “A on vulguis que et besin”. Tan poderós va arribar a ser l’imperi del perfum francès que fins i tot les dones egípcies n’adquirien, tot i tenir molt més a l’abast les essències d’Ahmed Soliman, el rei del perfum del Caire.