Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...La història dels escacs, en sis punts
Fem un viatge als orígens d'un joc d'origen indi que va entretenir les corts de l'Europa medieval
La paraula 'escacs' prové del llatí 'scaccus'. El mot castellà, en canvi, prové de l'àrab 'shatranj'. En ambdós casos parlem del mateix joc d'origen indi que va entretenir les corts de l'Europa medieval. La fal·lera per fer caure el rei a base de moure alfils i peons va propiciar l'aparició de campionats internacionals que durant la guerra freda adquiririen una alta càrrega simbòlica.
El nom 'escacs' deriva, probablement, del llatí 'scaccus', per alteració del persa 'sah', 'rei' —la jugada final seria el 'sah mat': 'el rei és mort'. El mateix origen es dona en francès o italià. En canvi, en altres idiomes el nom prové del joc indi de xaturanga, que significa 'quatre cossos d'un exèrcit' —en referència a infanteria, cavalleria, elefants i carros. El xaturanga va ser anomenat 'shatranj' pels àrabs, i d'aquí venen l'espanyol 'ajedrez' i el portuguès 'xadrez'.
Si l'origen del nom sembla clar, el del joc va ser objecte de moltes fantasies i llegendes. Quan els escacs
es van popularitzar a Europa a l'edat mitjana, alguns dels seus practicants van buscar-hi un origen com més antic millor, per donar-hi més rellevància. Així es va arribar a dir que ja s'hi jugava a l'Índia dos mil anys abans de la nostra era.
Avui sembla acceptat que el joc va néixer a l'Índia, però al segle VI de la nostra era. Això no treu que en diversos països hi hagués jocs de taula més antics que representessin un combat de peons i que hi haguessin servit, en part, d'inspiració. Però el cert és que el joc es va transmetre a Pèrsia i allà el van descobrir els àrabs. "En el joc d'escacs som peons eterns", escrivia al segle XI Omar Khayyam, matemàtic, astrònom i poeta persa, aprofitant aquest joc de taula per descriure les limitacions de l'ésser humà per comprendre l'univers. Precisament, va ser conquerint Pèrsia el 642 quan els àrabs van conèixer el joc d'escacs. Els va apassionar tant que en van ser practicants i difusors entusiastes. I es pot dir que al segle XI s'havia escampat pràcticament per tot Europa.
A la Xina, Corea i el Japó, on va arribar per una altra ruta, el joc es va mantenir més fidel al xaturanga. En canvi, a Europa es van produir modificacions en les peces i en els seus moviments. La reina va suplir el visir i va convertir-se en la peça més poderosa, amb total llibertat de moviments. Els peons, dins la seva modèstia, van aconseguir un cert alliberament i van ser autoritzats a avançar dues caselles en el primer moviment. Al final de l'edat mitjana el joc ja era pràcticament igual com el coneixem avui.
A Catalunya els escacs ja es practicaven almenys des del segle XI, ja que d'aquesta època són els documents més antics que en parlen. I va ser el dominic barceloní Jaume de Cessoles l'autor d'un dels manuscrits europeus sobre els escacs amb més circulació pel continent al final de l'edat mitjana: el 'Scacorum ludus seu de moribus et o ciis nobilium', que dedicava una bona part del text a moralitzar aprofitant el simbolisme de les peces. Es va traduir a moltes llengües, però en català no va aparèixer fins al 1901, amb el títol 'De les costumes dels hòmens e dels oficis dels nobles sobre el joc dels escacs'.
Un doble objectiu, moral i poètic, tenia 'Escacs d'amor', obra dels valencians Francesc de Castellví, Narcís Vinyoles i Bernat Fenollar publicada al final del segle XV. A partir del simbolisme de les diverses peces i de la descripció d'una partida, el poema planteja situacions galants i explica algunes de les regles del joc i la lliçó moral que es pot extreure de cada jugada. A part del seu valor literari, el poema té interès perquè la partida es descriu, per primer cop, amb les regles actuals del joc. Aquestes regles es van estendre ràpidament per Europa gràcies a un altre valencià, Francesc Vicent, que el 1495 va publicar el 'Llibre dels jochs partits dels schacs en nombre de 100'.
Un joc que seduïa reis i nobles havia de provocar que sorgissin campionats. Al segle XVI el joc el dominaven els escaquistes romans. El 1575, Felip II va organitzaar a Castella el primer campionat, que guanyaria el romà Leonardo da Cutri, a qui podem considerar, oficiosament, el primer campió mundial d'escacs.
Oficialment, el primer campió del món va ser l'austríac Wilhelm Steinitz. De fet, el títol se'l va inventar i adjudicar ell mateix. Després de guanyar el 1872 el prestigiós torneig de Londres, va autoproclamar-se campió mundial. El títol no va ser ni reconegut ni discutit, però quan el polonès Johannes Zukertort va vèncer el 1883 el mateix torneig, superant Steinitz, va afirmar que el campió del món era ell. El debat es va tancar amb una sèrie de vint partides, de les quals Steinitz en va guanyar deu; Zukertort, cinc, i les altres cinc van acabar en taules.
Altres noms d'aquest palmarès són el del cubà José Raúl Capablanca i el rus nacionalitzat francès Aleksandr Alekhin. La seva mort va provocar que l'organització del campionat passés a dependre de la FIDE (Federació Internacional d'Escacs).
A partir del 1948 va començar un aclaparador domini dels jugadors soviètics, només trencat pel peculiar escaquista nord-americà Bobby Fischer. El partit entre Fischer i el vigent campió, Boris Spasskij, jugat el 1972, va ser tot un símbol en plena guerra freda. Després, Anatolij Karpov i Garri Kasparov van retornar el guardó a Moscou. Curiosament, aquests dos noms també simbolitzen una comtessa ideològica, a causa de les seves postures diametralment oposades —a favor el primer, en contra el segon— del govern rus controlat per Vladimir Putin, rivalitat que s'ha traspassat a l'escaquer polític.
El 1769, l'escriptor i inventor hongarès Johann Wolfgang Ritter von Kempelen va presentar 'El Turc', un autòmat que jugava als escacs i guanyava la major part de les partides. Després es va saber que es tractava d'un engany: un escaquista experimentat s'amagava a l'interior de la màquina. Més seriosos han estat els intents fets al segle XX per construir una màquina capaç de jugar a escacs. La primera va sorgir als anys quaranta, quan estàvem a les beceroles dels ordinadors electrònics. Als anys noranta, dos enginyers de la IBM van posar a punt el Deep Blue, capaç d'analitzar 50.000 milions de posicions en tres minuts. El 1997 va aconseguir derrotar el campió del món, Garri Kasparov. A més d'una gran capacitat de càlcul, és evident que els ordinadors no es cansen... ni pateixen mal de cap.
Comentaris