Mohandas Gandhi va forjar-se una reputació com a advocat a Sud-àfrica, després d'haver estudiat dret a Londres. Paradoxalment, va ser a Anglaterra on va llegir a fons el Bhagavad Gita, un dels textos sagrats més fonamentals de l'hinduisme, i on va descobrir la literatura anarcocris­tiana de Tolstoi. Aquest, que expressava les idees de la no-vio­lència activa, el portà a la lectura dels Evangelis, i tot plegat va crear un pòsit en el jove indi. Així, a Johannesburg, es va convertir en defensor de la notòria comunitat hindú, maltractada per les autoritats britàniques. Quan el 1915 va tornar a Bombai, era un heroi per haver plantat cara a l'impost que Sud-àfrica volia imposar als asiàtics amb una marxa.

No eren pocs els qui esperaven que es convertís en el líder anticolonialista del seu país natal. D'entrada, però, Gandhi es va retirar a fer una vida quasi monàstica i el seu objectiu de lluita era engegar a rodar el sistema jeràrquic i religiós de les castes; per això acceptava a la seva comunitat els intocables, condemnats a ser sempre pobres. Tal dedicació, polèmica, va fer créixer la seva aurèola de referent moral per tot el país, que li va valer el títol de Mahatma —literalment, ‘ànima gran'. Gandhi va passar a l'acció política quan, acabada la Primera Guerra Mundial, els anglesos van aprovar una llei de censura que preveia càstigs molt severs per als sospitosos de sedició: va convocar una vaga general.

La lluita perduda contra la ‘no-violència'

Però la seva doctrina de la no-violència no va calar a tot arreu i la protesta, que es va estendre per tota l'Índia, va degenerar en enfrontaments amb l'Exèrcit. Gandhi va acabar a la presó i la notícia va provocar una protesta a Amrítsar (al Panjab), contra la qual les tropes britàniques van disparar sense miraments. Hi van morir 379 persones i hi va haver més de mil ferits. L'escàndol internacional va provocar que les autoritats angleses no aprovessin la llei, i Gandhi va ser catapultat a la presidència del Congrés Nacional Indi, el partit polític que perseguia la independència del país. Gandhi va transformar el moviment secessionista: a més de les classes mitjanes urbanes, l'organització agrupava també les masses de camperols de tots els poblets de l'Índia.

Qualsevol acció que posava en marxa generava una adhesió de milions de persones, i eren accions ben simples: des de la negativa a pagar impostos fins al boicot a les escoles britàniques o als productes anglesos. El règim colonial tenia un veritable problema i la primera resposta va ser enviar a la presó milers de persones, començant per Gandhi mateix, que mai no es va cansar de repetir que el seu moviment no anava en contra dels britànics sinó en contra del seu sistema injust.

L'acció més coneguda va ser la Marxa de la Sal, l'any 1930. Després d'alts i baixos en el partit, de vagues de fam i d'un retir espiritual de més de dos anys, Gandhi va voler protestar contra el monopoli d'un bé comú tan necessari com la sal, que pertanyia a l'Imperi. Com? Instant els indis a fabricar-ne ells mateixos amb l'aigua del mar. La posada en escena és ben coneguda: el Mahatma es posa a caminar des d'Ahmadabad fins a l'oceà Índic, uns 350 quilòmetres. Si al principi l'acompanyen vuitanta persones, quan arriba a la platja ja l'esperen milers de seguidors. A tot el país, milions de persones fan el mateix gest: agafar aigua de mar amb un bol i deixar que s'evapori, per obtenir el pòsit de sal. Resultat: cent mil "lladres de sal" a la presó i, a canvi, dimissió de funcionaris i diputats, invasions pacífiques de fàbriques de sal i soldats que es neguen a disparar contra els manifestants. Gandhi ja ha guanyat.

L'Índia no fou independent fins al 1947, després d'altres protestes i de repressions violentes acceptades en silenci. Winston Churchill qualificà Gandhi de "faquir sediciós que camina mig despullat pel palau del virrei", però els anglesos van declarar-se impotents d'aturar el moviment si no recorrien a un bany de sang i, acabada la guerra, es posaren a negociar.

L'any que va néixer Gandhi, el 1869, l'estat nord-americà de Wyoming va ser el primer a aprovar el "sufragi igual", que permetia que les dones blanques votessin. Va ser una batalla que va tenir lloc arreu del món i que es va perllongar tot el segle XX. A Suïssa, per exemple, no es va aprovar fins al 1971 mentre que a Finlàndia, que formava part de l'imperi Rus, es va aprovar el 1907.

La lluita, l'havien començat les esposes de líders abolicionistes americans, que van plantejar si, a més de la igualtat de races, no era pertinent posar en escena la igualtat de gèneres. El juliol del 1848 havia tingut lloc la convenció de Seneca Falls, a Nova York, que va acabar amb una declaració en favor dels drets de les dones.

La proposta d'aquest feminisme incipient era vindicar qualitats positives com la temperància, la vida pietosa o l'abstenció de beure alcohol, virtuts que atorgaven a la dona una capacitat de raciocini i de participació a la vida pública tant o més qualificada que la masculina. Es demanava el permís de votar i també la possibilitat de tenir béns propis, d'accedir a estudis superiors o d'obtenir la custòdia dels fills en cas de divorci —en aquella època es concedia automàticament al pare. Ara bé, no s'ha de pensar que el moviment fos tan naïf, ja que les protestes d'aquestes dones van ser ben enèrgiques: encadenar-se en llocs públics, fer vagues de fam o jugar-se la vida llançant-se als peus del cavall del rei durant una cursa.

A Anglaterra, la líder del moviment fou Emmeline Pankhurst, que va fundar la Lliga en Favor del Dret de Vot de la Dona el 1892. Després de la mort del seu marit, va radicalitzar el seu missatge i, amb les seves seguidores (entre les quals hi havia la germana i les filles), liderava protestes que consistien a trencar vidres d'aparadors i agredir policies, cosa que la va dur a la presó força vegades. Dones de diferents classes van sumar-se als crits de les Pankhurst i, tot i que negativament, el sufragisme es va fer força popular arreu del Regne Unit.

Sufragisme espanyol

Aquesta visió va capgirar-se quan van cessar les activitats en començar la Primera Guerra Mundial, i van demanar a totes les dones angleses que ajudessin en la producció industrial i fessin costat al Govern contra el "perill germànic". Quan es va acabar el conflicte, el 1918, el Parlament va acceptar que les dones més grans de 30 anys poguessin votar. Als Estats Units, la dinovena esmena de la Constitució, del 1920, va estipular que no es pot denegar el dret a vot a cap ciutadà per raó de sexe.

Els moviments sufragistes anglosaxons van despertar la consciència de dones d'altres indrets. Espanya, per exemple, va ser dels primers estats a apuntar-se al sufragi femení, tot i que es va haver de superar un debat curiós protagonitzat, sobretot, per dues dones: Clara Campoamor i Victoria Kent, que havien estat escollides diputades el 1931, en unes eleccions que permetien la presència femenina a les llistes. Kent, del Partit Radical, va argumentar en contra del sufragi femení en els debats constituents assumint les tesis dels partits d'esquerres, que creien que les dones votarien en massa a la dreta per fer prevaldre els valors de l'Església. Els arguments de Campoamor, però, van aconseguir que s'aprovés el sufragi femení per 161 vots a favor i 121 en contra.

L'abolicionisme als EUA havia comportat que els negres ja no fossin esclaus, però això no els equiparava ni de bon tros a la resta de ciutadans. El racisme era predominant i hi havia teatres, botigues, esglésies i transports públics vetats a la gent que no fos blanca; i els que eren mixtos, acostumaven a reservar-los espais separats. Les sufragistes americanes ja s'havien enfrontat a la difícil equació: "sexe raça". Acceptar la igualtat de gèneres havia estat revolucionari, però què s'havia de fer amb les dones negres? Les feministes van passar de puntetes sobre alguns drets i només les dones blanques van acabar votant; les altres tenien un altre problema.

Va ser una dona, Rosa Parks, qui va fer cas omís del sistema establert quan va seure en un lloc per a blancs en un autobús local de Montgomery, Alabama. En realitat, imitava el gest de Claudette Colvin, una noia de 15 anys que uns mesos abans havia fet el mateix, provocant un petit daltabaix local; l'adolescent va ser detinguda i jutjada. Però el gest de Parks, l'1 de desembre del 1955, es va convertir en la icona d'un moviment que aviat va trobar un líder indiscutible: Martin Luther King, pastor de l'Església baptista d'aquella ciutat. Per protestar contra l'arrest de Parks, va cridar al boicot als transports públics de Montgomery: en els 381 dies que va durar l'acció, desenes d'autobusos van quedar aturats, ja que els negres eren majoria a Alabama —i pocs blancs usaven el servei.

El crit es va estendre a altres estats i, al capdavall, es va aconseguir que la llei que imposava la segregació racial als autobusos fos eliminada. És clar que tot plegat no li va sortir gratis, a King: va rebre amenaces del Ku Klux Klan, van bombardejar casa seva i va ser arrestat per provocador. Seguint la tesi de Gandhi, però, va demanar a les multituds que acudien a protegir-lo que la resposta contra tota provocació havia de ser el diàleg.

Internacionalització del moviment

La popularitat de King va créixer com l'escuma, en bona part pels atacs personals que va rebre, tant d'eixelebrats que li van fer la cara nova o que li van clavar un obrecartes, com pels escàndols sexuals i fiscals en què va voler incriminar-lo l'FBI. A més, va internacionalitzar el seu moviment en favor dels drets civils dels afroamericans, i les marxes per la llibertat que organitzava eren cada vegada més nombroses i els discursos que hi feia, més i més reproduïts pels mitjans. El 28 d'agost del 1963 dues-centes mil persones van escoltar a Washington, en directe, el de l'"I have a dream…". Fou el clímax de la lluita de King, coronada amb el premi Nobel de la pau i la Llei de drets civils del 1964, que prohibia la segregació racial en escoles, instal·lacions públiques, llocs de treball i "l'aplicació desigual dels requisits per als votants".

La dècada dels setanta va estrenar-se amb un debat profund sobre l'energia atòmica: en plena guerra freda tothom era molt conscient del perill d'atacs terroristes a les instal·lacions nuclears i de la perillositat dels residus radioactius en cas d'accident.

La conscienciació, que havia crescut de bracet amb el pacifisme dels anys seixanta, es multiplicà quan la crisi del petroli del 1973 posà sobre la taula de molts governs occidentals la necessitat d'apostar per aquest tipus d'energia. El tret de sortida del moviment antinuclear cal fixar-lo en l'oposició a les proves atòmiques que els EUA volien repetir a l'illa d'Amchitka, Alaska, contra les quals va manifestar-se el Comitè Don't Make a Wave (cal llegir-ho com: ‘No feu un tsunami', ja que unes proves anteriors havien provocat moviments sísmics). D'aquesta organització, un any després de les protestes (1971), en va néixer Greenpeace.

Però va ser a República Federal Alemanya on la mobilització va esdevenir decisiva. El febrer del 1975 centenars de persones van ocupar els terrenys on volia construir-se la central nuclear de Whyl, vora Friburg de Brisgòvia. La policia va desallotjar-los, però la seva persistència va fer que, el 21 de març, una ordre judicial paralitzés les obres. Com si fos una premonició, l'endemà mateix va produir-se l'incendi a la Unitat 1 de la central de Browns Ferry, Alabama, considerat el primer accident nuclear greu. La insistència dels antinuclearistes alemanys, que van estar-se vuit mesos acampats a Whyl, va provocar que l'any 1977 es descartés definitivament la construcció de la planta. Era el naixement del poderós moviment antinuclear alemany, convertit poc després en el partit polític dels Verds.

L'exemple germànic

La lluita dels germànics va servir d'exemple a francesos, austríacs i països escandinaus. Hi va haver ocupacions de terrenys destinats a complexos nuclears a Brokdorf i Kalkar (Alemanya), una manifestació sonada a Creys-Malville (França) i dos referèndums (a Àustria i Suècia) que van obligar els governs respectius a aturar els programes nuclears previstos. Tot plegat, entre el 1976 i el 1979, l'any en què l'accident a Three Miles Island, Pennsilvània, va donar un impuls definitiu a un moviment perseverant i pacífic, que s'ha manifestat tantes vegades com ha calgut fins a aconseguir, en començar el segle XXI, que un país del pes econòmic d'Alemanya decidís renunciar definitivament a l'energia atòmica.

Mentre a l'Europa occidental la lluita antinuclear creixia molt, els països del bloc soviètic encetaven —sense ser-ne gens conscients— l'última dècada d'existència del mur d'acer que dividia el continent en dues àrees d'influència antagòniques.

Polònia va ser, sens dubte, una de les puntes de llança. A les acaballes de la dècada dels 70, el país era notícia per dos fets, en aparença, radicalment diferents: la creació del Comitè de Defensa dels Obrers, fundat —amb dissidència— després de les vagues obreres del 1976, i el nomenament de l'arquebisbe de Cracòvia, Karol Wojtyla, com a papa de Roma. El nexe que els unia és que l'Església donava suport a un moviment que atacava el cor del sistema comunista: Polònia era un país profundament catòlic i els obrers van trobar-hi sempre aixopluc i complicitat.

Una xarxa clandestina de revistes

Una de les maneres que els obrers polonesos tenien per comunicar-se era a través de samizdats, terme que significa ‘autopublicació' i fa referència a periòdics clandestins que circulaven de mà en mà, fent-ne poques còpies cada vegada, però sempre per canals segurs. Al final en resultava una xarxa que creixia en progressió geomètrica, que és just el que explica l'èxit de la protesta obrera que va començar el 8 de juliol del 1980, contra l'augment de preus i la rebaixa salarial decretada pel Govern polonès.

El tret de sortida va ser la vaga i l'ocupació d'una fàbrica a Lublín, a l'est del país. La censura va provocar que els mitjans oficials obviessin el tema, però els samizdats van aconseguir que la vaga s'estengués arreu i prengués molta força, el 14 d'agost, a les drassanes de Gdansk, l'importantíssim port del nord-est. I és que allí s'havia acomiadat una gruista molt popular, i qui movia els fils des de l'ombra era un electricista despatxat el 1976: Lech Walesa.

Els obrers que van aturar un país

La premsa subterrània va apuntar-se una proesa quan, en tres dies, va aconseguir que les drassanes del segon port de Polònia, Szczecin (al nord-oest), se sumessin a la vaga; que les diferents ciutats revoltades enviessin delegats a Gdansk per crear un comitè que coordinés tot el moviment, i que s'ocupessin dues-centes fàbriques del país i tots els ports aturessin les activitats. L'economia polonesa va frenar en sec i el món sencer va girar la vista cap aquell important satèl·lit de l'URSS. A curt termini, el resultat va ser l'inici de les negociacions d'obrers i Govern, que van signar un acord el 30 d'agost i que comportà un seguit de drets laborals, com ara la creació d'un sindicat independent, Solidarnosc, prenent el nom d'un dels samizdats més populars. En poc més d'un any ja tenia 10 milions d'afiliats.

A mitjà termini, va provocar la reacció de Moscou, que va forçar el canvi en la presidència de Polònia. Va ser nomenat el mariscal Wojciech Jaruzelski, que el 13 de desembre del 1981 va declarar la llei marcial a tot el país i va fer arrestar més de 5.000 membres de Solidarnosc, fet que va fer possible l'inimaginable suport als obrers polonesos de personatges tan dispars com Ronald Reagan, Joan Pau II (Wojtyla) o Santiago Carrillo.

A llarg termini, el balanç és evident: la conversió de Solidarnosc en una icona de la resistència antisoviètica, obrerista, cristiana, i la marca d'una època molt concreta que va encimbellar Lech Walesa, primer com a premi Nobel de la Pau —que no va poder recollir perquè el Govern va negar-li el passaport— i, el 1990, gràcies a les polítiques d'obertura del bloc soviètic imposades per Mikhail Gorbatxov, com a president de la nova Polònia postcomunista.

El canvi d'orientació política, econòmica i so­cial de l'URSS i les dinàmiques conegudes com a glasnost (‘transparència') i perestroika (‘reestructuració'), també van afectar Estònia, Letònia i Lituània, que formaven part de la Unió Soviètica de resultes del pacte Molotov-Ribbentrop, firmat per nazis i comunistes el 23 d'agost del 1939 —Lituània, des del 15 de juny del 1940, per un annex al pacte. Però aquestes eren clàusules secretes.

La nova tolerància de Moscou va provocar, a mitjan anys 80, que a la capital de Lituània, Vílnius, comencés la revolució cantant: la gent es trobava en places públiques a cantar temes tradicionals bàltics en favor de la llibertat. Aquella agitació patriòtica va traspassar a Estònia i Letònia. D'aquí van sortir tres organitzacions polítiques (no partits), que van apuntar-se alguns èxits a base de manifestacions multitudinàries: la devolució de la catedral de Vílnius, que era un museu, a la comunitat catòlica; el boicot als representants del Govern soviètic de Letònia, o el canvi de parer del soviet suprem d'Estònia, que declarà la superioritat de les lleis pròpies per sobre de les soviètiques.

Quan l'agost del 1988 es va fer públic tot el pacte Molotov-Ribbentrop, els tres fronts populars van creure que calia organitzar-ne una de ben sonada de cara al cinquantè aniversari de la signatura de l'ignominiós tractat. No queda clar de qui va ser la idea, però sí que va sorgir en una reunió a Pärnu (Estònia) el 15 de juliol, un mes i una setmana abans de la gran cita. Cadascun dels organitzadors va tornar a casa amb l'encàrrec d'aconseguir el permís del Partit Comunista de torn, de traçar una ruta que travessés el país des de la capital fins a la frontera i de recollir firmes contra l'ocupació soviètica il·legal que derivava del pacte de Stalin amb Hitler.

600 quilòmetres de mans unides

La conjunció d'esforços es va tancar el 12 d'agost a Cesis (Letònia), deu dies abans de la celebració de la Via Bàltica, una impressionant cadena humana de 600 quilòmetres que va unir Vílnius, Riga i Tallinn gràcies a dos milions de persones que van donar-se les mans a les set de la tarda, durant 15 minuts. Era el 23 d'agost del 1989 i l'acte va acabar amb repic de campanes a Lituània i una missa per a més de 5.000 persones a la plaça de la Catedral de Vílnius, mentre els líders estonians i letons es reunien a la frontera de les dues repúbliques.

La simpatia internacional que va generar el moviment més la desintegració de l'URSS el 1991, va fer que la independència dels tres estats fos reconeguda ràpidament aquell any —bé que Lituània l'havia declarada l'11 de març del 1990; Letònia, el 4 de maig, i Estònia, el 8 de maig; en l'any i mig transcorregut van haver de patir una ofensiva militar russa, contra la qual la població va reaccionar cantant i aixecant barricades perquè els tancs soviètics no poguessin arribar als parlaments.

L'any 1899, mentre Gandhi encara era a Sud-àfrica i les sufragistes tot just feien els seus primers passos, Espanya vivia la depressió profunda de la pèrdua de les seves colònies d'ultramar. Cuba, Puerto Rico i les Filipines ja eren lliures, mentre que Catalunya s'envania de la seva "febre d'or".

Per tal de compensar la fallida econòmica de la crisi colonial, al ministre d'Hisenda espanyol, Raimundo Fernández Villaverde, se li va acudir una recepta infal·lible: treure's de la màniga nous impostos, un dels quals gravava amb especial duresa els rendiments del treball. Per acabar-ho d'adobar, els tipus d'interès bancaris eren més alts a Barcelona que a Madrid. La resposta d'industrials i comerciants catalans va ser unànime: l'anomenat Tancament de Caixes, que va consistir a donar de baixa botigues i indústries per no haver de pagar la contribució extra. La mesura es va estendre ràpid per altres ciutats i va tenir conseqüències greus: diversos comerciants morosos van anar a la presó i l'alcalde de Barcelona, el doctor Bartomeu Robert, va dimitir del càrrec. Aleshores es van concertar vagues i el Govern va decretar la suspensió de garanties constitucionals a la província.

L'afer no tenia una solució fàcil i va posar en evidència la distància que hi havia entre unes institucions econòmiques dinàmiques i la intran­sigència de l'Estat. Les primeres van presentar projectes de concert econòmic, van publicar un manifest contra el Govern i van entrar en contacte amb els moviments regionalistes de Prat de la Riba. El Govern es va limitar a titllar-ho tot plegat de revolta separatista. El Tancament de Caixes no ho havia estat ni de bon tros, però pot considerar-se'n el primer pas.

El boicot als tramvies

Mig segle després, i quatre anys abans de l'episodi de Rosa Parks, la primera protesta contra el règim franquista va començar a Barcelona quan la Companyia de Tramvies va apujar el preu del bitllet, cosa que representava un altre greuge comparatiu amb Madrid, on les tarifes es van mantenir. La resposta, espontània i massiva, va ser un boicot a l'ús del transport públic que va començar l'1 de març del 1951 i va seguir durant dues setmanes, en què la gent es va desplaçar a peu per tota la ciutat.

Darrere de tal protesta cal llegir-hi el profund malestar d'una població abocada a la misèria per culpa de l'autarquia i la repressió franquistes. Tot i la simplicitat del gest, es van viure episodis molt tensos quan les onades de barcelonins caminant pel carrer van convertir-se en manifestacions i la crema d'un tramvia. El ressò internacional va fer que, una setmana i mitja més tard, es decretés tornar a les tarifes antigues.

La petita victòria moral de la protesta va comportar que es convoqués una vaga pel 12, 13 i 14 de març. La quasi totalitat de les fàbriques de la província de Barcelona van quedar aturades; hi van participar més de 250.000 obrers. El governador civil de Catalunya, l'alcalde de Barcelona, el cap superior de policia i els delegats de treball i del sindicat vertical van ser cessats. L'oposició antifranquista va aprendre com combatre el règim des de dins. La dictadura va començar a plantejar-se un canvi en l'estratègia econòmica que duria al lleu oberturisme iniciat el 1955.

La lluita per l'autonomia

Un cop caigut el franquisme, però enmig d'una transició que ningú no sabia cap on duria, l'Assemblea de Catalunya, que s'havia constituït el 1971 i havia promogut diversos actes els darrers anys de vida del dictador, va donar suport a una idea de Pax Christi per reclamar l'amnistia de presos polítics, la llibertat com a norma de convivència —l'assumpció dels drets humans— i l'acceptació de l'Estatut del 1932, que implicava la recuperació de la Generalitat prohibida pel règim.

El lema, positiu i amb voluntat pacífica, va sorgir en una trobada a Montserrat el desembre del 1975: "Poble català, posa't a caminar". Consistia en un conjunt de marxes no violentes que havien de sortir des de diferents punts dels Països Catalans amb l'objectiu de confluir a Poblet. Manuel Fraga, ministre de Governació, va prohibir la Marxa, però l'acció va tirar endavant. A la primeria de juliol, quan les columnes de caminants, batejades amb noms patriòtics, van posar-se a caminar des de l'Escala, Oliana, Esterri d'Àneu, la Sénia, Girona i Guardamar del Segura, en paral·lel es va endegar la repressió.

En dos dies van detenir-se 150 persones i 123 van acabar a la presó. Però els caminants no van aturar-se i se les van veure amb més actuacions policials i amb aparicions de grups d'extrema dreta, mentre rebien adhesions de personalitats exiliades, d'intel·lectuals i d'eclesiàstics, i mentre s'iniciaven vagues de fam per donar-hi suport. Malgrat la violenta oposició dels hereus de Franco, unes 300 persones van arribar a Poblet el 12 de setembre, l'endemà de la primera Diada Nacional de Catalunya, a Sant Boi, organitzada per l'Assemblea i el Consell de Forces Polítiques, permesa pel Govern.

L'any següent, el crit de "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia" va convertir-se en el leit motiv de la famosa manifestació "del milió de persones", l'11 de setembre del 1977, que va contribuir al restabliment de la Generalitat el dia 29 d'aquell mes, i a impulsar l'Estatut, aprovat el 1979. Al capdavall, per més que la llei més dura sigui llei, qualsevol nova llei que s'escriu deroga l'anterior i passa a tenir la mateixa validesa. O, com va dir l'emperador Justinià: "Lex posterior derogat priori".