Les quaranta pel·lícules documentals que porta fetes des del 1967 han denunciat àmbits com l'assistència sanitària, l'habitatge públic, l'Exèrcit, la cultura o la investigació científica. Són treballs que retraten la societat nord-americana i que han aconseguit sacsejar consciències i impulsar canvis polítics.

Quina imatge creu que han donat els seus films sobre la història recent dels EUA?
És una imatge fidel de la manera que té el país de funcionar i de com pensa i actua la seva gent. De fet, mostren fets ordinaris al marge dels grans noms i dels grans esdeveniments històrics. Per això crec que permeten resseguir
una altra història, la història menuda que mai sortirà als llibres de text.

Les seves pel·lícules mostren també la cara oposada del que explica Hollywood?
Oposada, no ho crec. Sí que és cert que lespel·lícules de Hollywood tendeixen a simplificar entre bons i dolents i a escapar de la complexitat, que és justament el que busquen les meves pel·lícules. Val a dir que al cinema es fan ficcions mentre que jo vull mostrar la vida real exactament tal com me la trobo.

En aquest sentit, vostè treballa diferent de com ho fan altres documentalistes de referència com Michael Moore o Errol Morris, que sempre aporten el seu punt de vista. Es pot narrar de forma objectiva?
Quan ja tinc triat el tema i també tinc el permís per gravar en un espai concret, m'incomoda pensar que pugui passar-hi alguna cosa interessant o divertida i no tenir-ho gravat. Així que la meva manera d'intentar ser objectiu consisteix a gravar tan material com puc. D'altra banda, per evitar tenir massa idees preconcebudes, em documento molt poc abans de començar la gravació. El meu procés de documentació és la gravació en si, que sol durar entre cinc i sis setmanes, tot i que en alguns casos, com en el film 'National Gallery', va durar tres mesos.

Per editar tantes hores de gravació deu trigar força temps més, no?
En total, m'hi estic ben bé un any en cada pel·lícula. Certament, és la part més complicada. Primer haig de visionar-ho tot, unes 150 hores de gravació, i llavors haig d'interpretar i entendre bé el que hi veig. Només llavors estic en disposició de pensar quines imatges hi poso i quines descarto. Es diu que la meitat de la pel·lícula és l'edició i, per mi, la meitat de l'edició és pensar quines seqüències hi poso i en quin ordre les poso. Tan important és el que es mostra com el que no.

És aquest el secret de les seves pel·lícules?
[S'ho pensa una mica] Crec que tot és qüestió de tenir molta paciència i una mica de sort. Si vol una fórmula màgica, aquests serien els dos ingredients principals.

Doncs a l'era de Twitter la paciència no és una virtut. Creu que està fent un periodisme que ja no existeix?
Tot i que els meus treballs parlen de la realitat en què vivim, jo considero que faig pel·lícules, no periodisme. El món periodístic el desconec i no hi estic gens familiaritzat, però algun dia m'agradaria fer-ne una pel·lícula.

Crec que trobaria molt bon material. Hi ha algun altre tema que no hagi tractat i que li agradaria fer?
Moltíssims, però prefereixo no aixecar la llebre. N'hi ha un que sí que li puc dir, perquè sóc conscient que mai no em donaran els permisos necessaris per poder gravar sense restriccions, tal com m'agrada fer: el dia a dia a la Casa Blanca.

S'acosten eleccions i la fi de la presidència d'Obama. Quin balanç en fa?
En línies generals, per mi és un balanç positiu. Ha aconseguit una cosa molt difícil i en la qual fins i tot Roosevelt havia fracassat: l'ampliació de l'accés al sistema sanitari. Vint milions de persones tenen ara assegurança mèdica, és un gran pas.

Serà succeït per Trump?
Sincerament, no crec que guanyi. Figures com ell o Ted Cruz amenacen seriosament la democràcia del país. La diferència entre Trump i Cruz és que aquest últim, a més de perillós, és llest. Trump també és perillós però és beneit i pallasso.

Com ha arribat llavors a ser on és?
Perquè ha tingut l'instint de canalitzar una part del descontentament dels nord-americans. Els Estats Units estan canviant molt de pressa i l'establishment caucàsic se sent amenaçat. No volen acceptar que ja mai més tornaran a tenir el poder absolut, que a partir d'ara l'hauran de compartir amb les minories, sobretot la hispana i l'afroamericana. De fet, tota la legislatura d'Obama ha estat marcada per la resistència fortíssima dels republicans al fet que el país fos liderat per un afroamericà.

Però no sembla que hi hagi marxa enrere.
No, no n'hi ha. I això ha encès de nou la violència racial perquè als Estats Units hi ha un racisme inherent i això Trump ho sap, tot i ser un ignorant en molts aspectes. Hillary Clinton té experiència, educació i sentit de la responsabilitat. No faig prediccions a llarg termini, però no preveig un futur immediat en què no guanyi ella.