"Sang roja i lluent que cobreix pobles i camps de la pàtria Kampuchea. Sang dels nostres esplèndids treballadors i pagesos. Sang del nostre jovent revolucionari. Sang transformada en fúria, ràbia i lluita [...]. Sang que ens alliberà de l'esclavitud", deia l'himne nacional de la Kampuchea Democràtica, el règim dels khmers roigs. El seu títol era "La Gran Victòria". Dos milions de cambodjans hi van perdre la vida.

"Durant tres mesos venien cada nit i s'enduien vint o trenta persones. No els tornàvem a veure mai més. Una nit vaig saber que venien a buscar-me, a mi i a dos oncles. Ens vam amagar i quan arribaren els vam atacar". Piamin Yusoh vivia a Svay Khleang, una petita població de minoria musulmana de Cambodja, els cham, situada a la vora del Mekong. Tenia 22 anys quan la guerrilla dels khmers roigs va prendre el poder a Cambodja.

Ganes de passar comptes

Aquella nit d'octubre del 1975 tot va anar molt ràpid. "Érem darrere d'unes canyes als afores del poble. En veure'ls arribar, vam atacar-los amb ganivets. N'hi havia quatre o cinc i els vam matar a tots. L'endemà al matí van arribar dues barques carregades de khmers roigs, armes automàtiques i ganes de passar comptes. Van cremar totes les cases. Mataven a tothom que trobaven. Només vam sobreviure els que vam ser a temps de fugir, alguns creuant nedant el Mekong. A mi em va salvar la fe en Al·là", diu Piamin, avui líder espiritual del poble.

Un dia. Això és tot el que van poder resistir els veïns de Svay Khleang armats amb ganivets, eines de camp, pals i rocs. Va ser l'únic alçament de resistència contra els khmers roigs, els únics que van gosar oposar-se a aquell règim. Ho van pagar car. De les 1.240 famílies que hi havia a Svay Khleang el 1975, només en van sobreviure 190, segons l'estimació del Documentation Center of Cambodia (DC-Cam), organització dedicada a recollir arxius i testimonis del règim dels khmers roigs.

Quan es va produir l'atac a Svay Khlean, ja feia uns mesos que els khmers roigs havien posat en marxa el seu programa, una utopia agrària que duia a l'extrem els principis de la Revolució Cultural xinesa i que pretenia construir, literalment des del principi, una nova història per al país rebatejat a partir d'aquell moment com a Kampuchea Democràtica (KD). Es va decretar l'any zero.

Liderats per Saloth Sar i Long Bunruot, coneguts com a Pol Pot i Nuon Chea, l'objectiu dels khmers roigs era crear una nova societat, autosuficient, lliure de qualsevol rèmora del passat, de la tradició local i la influència forastera. El resultat fou un malson que duraria tres anys, vuit mesos i 21 dies durant el qual, segons l'estimació més acceptada, perderen la vida prop de dos milions de persones víctimes de treballs forçats, fam, malalties i purgues polítiques.

Com fou possible que Cambodja caigués fins en aquest punt d'autodestrucció i com s'ho va fer un grup comunista reclòs en les zones rurals més remotes per aconseguir el control de tot un país? Per entendre el context cal recular en els anys de la guerra del Vietnam, i la resposta cal buscar-la en el cop d'estat que hi va haver a Cambodja contra el príncep Norodom Sihanouk el 18 de març del 1970 i l'elecció com a cap d'Estat del general Lon Nol. La CIA es va implicar en aquest cop d'estat, molesta per la connivència de Sihanouk amb el Vietcong, que utilitzava sòl cambodjà en la seva guerra contra els nord-americans.

El cop posà fi a la bonança i prosperitat de què Cambodja havia gaudit des de la seva independència, el 1955, i va iniciar una guerra civil que duraria cinc anys entre el nou Govern de Lon Nol, que disposà de l'ajuda nord-americana, i els grups comunistes que s'havien mantingut més o menys actius des dels anys de lluites anticolonials posteriors a la Segona Guerra Mundial. El nou règim de seguida quedà atrapat per la corrupció i la repressió contra la població rural, vista pel nou Govern com un caldo de cultiu dels khmers roigs. La brutalitat i els abusos d'aquesta repressió són una de les claus que expliquen per què milers de camperols s'anaren afegint a la guerrilla comunista. Sihanouk, exiliat a Pequín, afegí més llenya al foc fent una crida a unir-se al khmers roigs en la lluita contra la dictadura militar.

"El cop d'estat va dividir el país: el poble donava suport a Sihanouk i l'Exèrcit, a Lon Nol. D'això, se'n van aprofitar els khmers roigs per créixer", explica Son Soubert, membre del Consell Constitucional i fill de Son Sann, primer ministre de Sihanouk entre el 1967 i el 1968. "Tothom era conscient del perill que representaven els khmers roigs. El meu pare intercedí per reconciliar Sihanouk i Lon Nol i, en algun moment, aquesta reconciliació fou possible. Però quan els americans hi donaren el vistiplau, ja era massa tard. Els khmers roigs eren massa forts", diu Son.

Els bombardejos secrets dels Estats Units

Un altre element que va contribuir a alimentar el suport als khmers roigs: els bombardejos secrets dels Estats Units a Cambodja que pretenien destruir les bases des de les quals el Vietcong assetjava el Vietnam del Sud. Del gener a l'agost del 1973, els B-52 nord-americans deixaren caure mig milió de tones de bombes a Cambodja que causaren la mort d'unes 300.000 persones, la majoria de zones rurals on la població, cada cop més insatisfeta, en feia responsable el règim de Lon Nol.

Però els bombardejos i l'ajuda militar dels Estats Units només van servir per ajornar el que era inevitable. El 1973, els khmers roigs, amb l'ajuda de comunistes vietnamites, controlaven el 85% del país, mentre que el Govern i l'Exèrcit de Lon Nol, desorganitzats i superats, quedaven reclosos a la capital Phnom Penh, on aguantarien encara dos anys. Amb la victòria dels de Pol Pot vingué un horror que alguns historiadors han qualificat d'"autogenocidi".

El 17 d'abril del 1975, els khmers roigs entraven victoriosos a Phnom Penh i posaven fi a la guerra civil. Milers de persones sortiren al carrer aquell matí a donar-los la benvinguda, fent onejar banderes blanques, feliços perquè la guerra s'havia acabat.

"De cop, hi va haver trets a l'aire i amb megàfons els khmers roigs van començar a ordenar a tothom que marxés de la ciutat. Ningú no es podia endur res. Ho confiscaven tot. Qui s'hi resistia, el mataven", explica Keo Sithan, testimoni que aquell dia treballava com a traductor per als corresponsals estrangers. "Quan van entrar a Phnom Penh, la Creu Roja va declarar zona neutral l'Hotel Le Phnom (on s'allotjava la premsa estrangera). Hi havia un grup de monjos. Un d'ells es va dirigir a un líder dels khmers roigs per negociar. Però li va dir que ells no negociaven. Van entrar a l'hotel, es van endur els monjos i els van matar", recorda Sithan.

Condicions inhumanes

Tota la població urbana del país va ser deportada a treballar als camps d'arròs i a construir preses i canals. Sense excepcions. Ni malalts, ni vells, ni dones embarassades. Les condicions eren inhumanes: inacabables jornades laborals, un menú diari reduït a dos bols d'aigua d'arròs, càstigs per a aquell que es queixava o feia malament la feina assignada. Pallisses, empresonament en camps de reeducació, tortures o, fins i tot, l'execució era el preu per infringir les normes de l'Angkar (‘organització'), el nom amb què es coneixia el grup dels líders, format pels quadres del Partit Comunista de Kampuchea (PCK).

"Treballàvem tot el dia i passàvem fam. Si algú es guardava alguna cosa de menjar o en robava, el mataven", recorda Choum Nouv, l'única supervivent d'una família de quinze membres. Insectes, crancs i llangardaixos es convertiren en un luxe nutritiu que, no obstant això, s'havia de consumir clandestinament a risc de ser castigat pels guardes. "El marit de la meva germana va robar un cogombre de la cuina comunitària. Els guardes el van apallissar i al cap d'una setmana es va morir. Ella es va posar malalta just després de tenir un fill. Va demanar a altres dones que alletessin el nen que, al cap de poc, també va morir. Més tard els guardes la van acusar erròniament de robar un bol d'arròs. Li van obrir l'estómac amb un ganivet per demostrar-ho", explica el supervivent i director del Centre de Documentació de Cambodja, Youk Chhang.

Esborrar la presència cambodjana

Que l'Angkar es proposés construir una nova societat no solament implicava orientar el model de vida de la població cap a la producció agrícola sinó quelcom de més profund. Calia canviar la gent, esborrar qualsevol herència tradicional i influència no cambodjana. Fou una implacable persecució política, social, religiosa i racista. S'abolí la moneda i es cremaren llibres.Soldats, funcionaris i ministres van ser perseguits i assassinats. Intel·lectuals, comerciants, gent amb estudis o coneixement de llengües estrangeres, també. Qualsevol que sabés llegir o escriure era sospitós de contrarevolucionari. Minories ètniques com els cham de Svay Khleang o els vietnamites foren perseguits i exterminats amb la mateixa perseverança amb què ho fou la comunitat de monjos budistes.

Per poder sobreviure molts van veure's obligats a ocultar la seva identitat i la seva formació. És, per exemple, el cas de Keo Sithan, qui, durant els tres anys i mig que va passar en un camp de treball, va amagar tant els seus coneixements d'idiomes com que treballava per a estrangers. Ell formava part de la "gent nova". Així és com fou classificada la gent de ciutat, vista pel règim amb desconfiança, titllada de "paràsits", considerada com a "presoners de guerra", i privada de tot dret. La resta era la "gent de base", els habitants de zones rurals, més fàcils d'adoctrinar, als quals se'ls reconeixien drets i la possibilitat de convertir-se en caps de cooperatives.

La família, base tradicional de l'estructura social cambodjana, fou un dels objectius dels khmers roigs en la seva obsessió per crear una nova societat. Se separà deliberadament famílies senceres i s'organitzaren centenars de matrimonis forçats, fins i tot entre parents. Negar-s'hi es pagava amb la vida. Els infants foren arrencats de la tutela dels pares i lliurats a l'Angkar, que els utilitzà com a soldats, guardes o botxins. Tot ritual i culte fou prohibit. "Fou un ritualicidi", afirma l'antropòloga Peg Le Vin, que identifica en aquest punt una de les experiències més traumàtiques per als supervivents. "Els esperits tenen un rol crucial en la vida dels cambodjans i la supressió dels rituals és de les coses que afectà més la població. Molts es van jugar la vida per fer ofrenes als avantpassats o enterrar parents".

Si alguna cosa va simbolitzar la infàmia d'aquell règim fou el seu sistema de seguretat, una xarxa de presons i camps d'extermini on acabava tot sospitós de ser enemic del règim. De presons, n'hi va haver 196. La més notòria, la coneguda com a S-21, una subxarxa de presons amb seu central a Tuol Sleng, un antiga escola de Phnom Penh, on es creu que hi foren torturades i executades unes 17.000 persones.

A l'S-21 era on anaven a parar els presos "importants", els més rellevants des d'un punt de vista polític. "Fèiem servir dos mètodes. L'habitual era apallissar el detingut amb un pal. L'altre eren les descàrregues elèctriques amb un cable de telèfon connectat a la xarxa elèctrica". Així és com el director de l'S-21, Kaing Guek Eav, àlies Duch, explicava el maig del 2009 la seva feina al Tribunal Internacional que avui jutja els màxims responsables del règim.

Tortures per sistema

Tothom que hi entrava era torturat per sistema fins a la mort. Quan la presó fou alliberada el 1979 només hi havia catorze supervivents."Em van fer fotos despullat i encadenat. Després em van dur amb els ulls tapats en una sala. Allà em van arrencar les ungles dels peus i de les mans i em van torturar amb descàrregues elèctriques durant dotze dies", explica un d'ells, Chum Mey, indultat pels seus coneixements com a mecànic

"Em feien comptar en veu alta les fuetades. Quan arribava a la desena em preguntaven ‘per què dius deu si només n'has rebut una?'", recorda Bou Meng, que passà per aquest calvari durant una setmana seguida perquè confessés ser espia de la CIA i del KGB. Fou detingut en un dels camps de treballs forçats amb la seva dona. Ella morí a la presó per culpa de les tortures. Ell va sobreviure perquè sabia dibuixar, una habilitat que els khmers roigs aprofitaren per fer retrats dels líders. De la mateixa manera se'n sortí Vann Nath. Els khmers roigs li perdonaren la vida perquè pintés quadres d'exaltació del règim. Un cop alliberat, es dedicà a dibuixar tots els horrors dels quals fou testimoni.

Aquells que no morien a causa de les tortures eren conduïts als anomenats camps de la mort. DC-Cam n'ha localitzat 388 que, junts, sumen 19.653 fosses comunes. Un d'aquests camps és el de Choeung Ek, als afores de Phnom Penh. Els presos, mal ferits, hi eren transportats en camionetes. Un cop allà, d'un en un, els feien agenollar davant la fossa i els colpejaven al clatell amb una barra de ferro o una aixada. Ho feien per estalviar bales.

De botxins a víctimes

Detectar traïdors i possibles agents de la CIA, el KGB o vietnamites fou sempre una obsessió de Pol Pot, que durant la KD arribaria a assolir graus d'autèntica paranoia. Molts khmers roigs foren víctimes d'aquesta espiral autodestructiva.

De fet, gran part de les víctimes de l'S-21 foren khmers roigs caiguts en desgràcia, sovint denunciats per companys que confessaven després de patir interrogatoris i tortures. Aquest fou el cas de Hu Nim i Vorn Vet, ministres d'Informació i d'Economia de la DK, respectivament.

Les purgues de dirigents del PCK s'intensificaren a mesura que el règim s'acostava a la seva fi. El 1978, la situació arribà al límit quan Pol Pot ordenà executar tots els quadres del partit responsables de la zona oriental, molts dels quals fugiren al Vietnam. Lògicament, de la brutalitat que imposà el règim, en foren també víctimes els mateixos soldats rasos dels khmers roigs. "Et deien ‘mata'l'. Si no obeïes et mataven a tu", explica Kragnn Sun, un soldat reclutat per la força el 1975 i que actualment viu a Pailin, on la majoria de la població té un passat khmer.

Ocupació vietnamita

La mateixa naturalesa autodestructiva dels khmers roigs va contribuir a la desintegració del règim. Però hi va haver un altre factor important: el Vietnam.Tot i ser aliats durant la guerra contra Lon Nol, els líders dels khmers roigs sempre van desconfiar dels seus veïns vietnamites. I el desencadenant va ser un conflicte territorial al delta del Mekong, al sud-est del Vietnam. Reclamat per Cambodja com un dels seus territoris històrics, amb una majoria de població d'ètnia khmer, durant el període colonial fou adjudicat pels francesos al Vietnam amb el nom de Conxinxina. A la dècada dels setanta, els khmers roigs començaren a fer ràtzies per conquerir el delta del Mekong que tingueren una resposta fulminant que precipitaria la invasió vietnamita de Cambodja i la posterior caiguda dels khmers.

El 3 de desembre del 1978 Hanoi va crear el Front Unit per la Salvació Nacional de Kampuchea (FUSNK), liderat per khmers roigs que havien fugit de les purgues, i el dia de Nadal d'aquell any el general vietnamita Van Tien Dung va llançar una ofensiva que en només dues setmanes entraria a Phnom Penh i ocuparia el país. Sota la tutela de Hanoi, es formà un govern liderat pels exkhmers roigs del FUSNK que encara avui dominen l'Administració del país. Però aquesta no fou la fi dels khmers roigs, que es refugiaren a la frontera tailandesa, des d'on combatrien el nou Exèrcit governamental.

D'aquella nova guerra civil, n'han quedat sis milions de mines antipersona que han fet de la cambodjana una de les poblacions amb més nombre de mutilats. També, una escissió no resolta del país entre la part que quedà sota control del Govern i la zona on es feren forts els khmers roigs. Tot i que la guerra baixà en intensitat després dels acords de pau de París del 1991, els khmers roigs no es desmobilitzaren fins al 1998, pocs mesos després de la mort del seu líder, Pol Pot. Gran part dels guerrillers s'integraren com a tropes regulars de l'Exèrcit i diversos dels antics líders ocupen avui els principals llocs de l'Administració provincial i local en les que foren les seves últimes places fortes.

La desmobilització, però, deixà pendent la reconciliació. Propiciar-la i evitar l'oblit és un dels propòsits del Tribunal Internacional que jutja els darrers cinc líders vius. "Tres de cada quatre cambodjans van néixer després dels khmers roigs. No van viure les penúries del règim i, fins i tot, molts no es creuen el que va passar, que cambodjans matessin a altres cambodjans", diu Youk Chhang.Els khmers roigs ni es van rendir ni van ser vençuts. Senzillament van pactar amb vells camarades un final sense soroll.