Dels fantasmes que sempre deixen les guerres, els de la Secessió nord-americana són els únics que es van manifestar en cos i ànima. Derrotats, alguns combatents sudistes van crear una societat criminal secreta per combatre el reconeixement dels drets de la raça ne­gra. Tot i aquest anacronisme ideològic, el Ku Klux Klan es manté actiu en ple segle XXI.

Un genet encaputxat
Una nit de la darreria de desembre del 1865, un home negre tornava a casa per un camí rural de l'Estat de Tennessee, sota la dèbil llum del crepuscle. Feia només uns quants mesos que havia acabat la guerra de Secessió nord-americana, amb la rendició de l'exèrcit confederat dels estats del sud. De sobte, el caminant va sentir un cavall que s'acostava. Al seu davant, s'hi va plantar una figura espectral: un genet encaputxat, vestit amb una llarga túnica blanca i empunyant una torxa ardent. Aquell fantasma es va identificar com l'es­­­pe­rit d'un soldat confederat mort en combat. Acte seguit, el genet va llançar un crani sobre el negre i es va fondre en la foscor de la nit, mentre l'home, aterrit, restava immòbil.

La llavor de l'organització
Dies abans, la vigília de Nadal del 1865, sis exoficials i combatents sudistes s'havien reunit a Pulaski (Tennessee), on havien acordat la creació d'una organització social que vetllés pels veterans i les vídues de l'exèrcit confederat i que, alhora, servís per fer front a la vergonyosa 'reconstrucció' dels estats del sud. Calia recuperar l'hegemonia dels propietaris blancs de les plantacions i retirar les persones de raça negra dels llocs d'influència.

Els conjurats eren el capità John C. Lester, el major J. R. Crowe i els soldats Calvin E. Jones, John B. Kennedy, Frank O. McCord i Richard Reed. Van escollir una indumentària consistent en túniques blanques i caputxes. Així, la personalitat dels integrants de l'organització quedava amagada, alhora que, il·luminats amb torxes i dalt d'un cavall, oferien l'aspecte ideal per influir en les creences supersticioses de les persones de color.

L'etimologia de 'Ku Klux Klan'
L'origen de les mítiques paraules Ku Klux Klan ha donat lloc a diverses teories, tot i que la més acceptada, fins i tot entre els 'klansmen' (membres de l'organització), és que aquest nom correspon a la suma del vocable grec kuklos (‘cercle') i de l'escocès clan (els sis funda­dors eren d'ascendència escocesa o irlandesa).

L'aura sinistra que ràpidament va envoltar el Klan va conferir altres possibles orígens al nom, entre els quals, el que assegurava que les tres paraules eren l'onomatopeia que produeix un fusell de vell model en ser recarregat. Sigui com vulgui, el cas és que ben aviat es va produir un mecanisme de catarsi que va servir a les persones del sud per mostrar la seva rancúnia per la derrota a la guerra i pels reconeixements atorgats a la població de raça negra, en especial el dret al vot.

Una raça superior
Indignats pel primer acte de reconstrucció aprovat el març del 1867, que no reconeixia les constitucions dels deu estats confederats, els 'klansmen' es van aplegar a l'abril d'aquell mateix any a Nashville, en el seu primer congrés. En primer lloc van acordar l'orientació política i ideològica del grup, estructurat entorn la filosofia WASP (white anglo saxon protestant). És a dir, una doctrina que proclamava com a raça suprema els blancs anglosaxons i de fe protestant.

Després es va procedir a constituir l'organització com una germandat de clara in­flu­èn­cia maçònica amb un codi pro­pi, juraments i rituals d'iniciació, en la qual un gran mag imperial (Grand Wizard) n'era el màxim dirigent a tots els Estats Units. En un principi es va pretendre que l'exgeneral en cap de les forces su­distes, Robert E. Lee, ocupés el càrrec, però finalment va ser designat un altre exgeneral confederat, Natham Bedford Forrest.
El general Lee, no obstant això, va oferir al Klan el seu suport "sempre que aquesta relació fos invisible". I d'aquest fet va néixer el sobrenom de la societat: "Cavallers del Ku Klux Klan. Imperi Invisible del Sud".

A partir d'aquell moment, el que havien estat bromes macabres i escenificacions teatrals es van transformar en un règim criminal i de terror a través de les 'expedicions de càstig', que aquells encaputxats portaven a terme sobre la població de raça negra perquè no exercís el seu dret al vot, però també sobre els blancs 'carpethaggers' (ciutadans del nord que s'havien traslladat al sud després de la guerra) i 'scalawags' (ciutadans nascuts al sud que acceptaven ocupar càrrecs públics).

De la pallissa a l'assassinat
Els primers avisos acostumaven a arribar a les víctimes en forma d'una creu cremant clavada davant de casa seva. Acte seguit hi havia un segon nivell de càstig: apallissar, emplomallar amb quitrà, marcar amb àcid, mutilar, flagel·lar o desterrar. Escenes de sadisme i barbàrie que van acabar desembocant directament en l'assassinat i el linxament.

El 1868, a Carolina del Sud es van compta­bilitzar trenta-cinc linxaments en sis mesos; a Arkansas, al voltant de dos-cents en només quatre. I el mateix passava a la resta dels estats del sud, com Louisiana, on imperava un altre grup violent, igual de sinistre, anomenat Els Cavallers de la Camèlia Blanca. Uns i altres representaven ja un exèrcit de més de mig milió d'homes. Davant d'aquesta situació, l'any 1869, el gran mag imperial, Nathan B. Forrest, va ordenar la dissolució del Ku Klux Klan després de denunciar que molts dels crims comesos havien estat obra de gent aliena a la germandat que s'ocultava sota les caputxes.

Mesures poc eficaces
Però no hi va haver manera d'aturar molts dels 'klaverns' o cèl·lules locals del Klan, que van continuar actuant com a escamots del terror. El 1871, el president nord-americà de torn, Ulysses Grant, va aplicar una sèrie de mesures per aturar els actes criminals, primer amb dues lleis de força legal, que castigaven durament aquelles persones que coaccio­nes­sin els negres amb l'ús de la força, i finalment amb la llei sobre el Ku Klux Klan, que pro­hibia aquesta i qualsevol altra organit­zació que es regís per la il·legalitat i la tirania.

Molts 'klansmen' van ser detinguts i empresonats. Però la fi del Klan, malauradament, no va significar la fi dels actes criminals contra els afroamericans. Segons detalla Maldwin A. Jones en la seva 'Història dels Estats Units', l'any 1890 —dinou anys després de desaparèixer oficialment el Klan— en el conjunt de tot el país es van produir 1.875 linxaments. I no va ser fins l'any 1918 que es va condemnar un home blanc per participar en un linxament.

La legislació
Tot aquest odi l'havia desencadenat, o això és el que calia imaginar, l'emancipació de la gent de color i l'atorgament dels drets que havia de situar els negres al mateix nivell que els ciutadans blancs. Però la realitat era que els drets dels negres, de facto, gairebé no havien canviat. Mississipí va aprovar el 1890 una llei que obligava a pagar un impost, a realitzar una prova d'alfabetització i a provar la residència per exercir el dret al vot. Tot seguit, la resta d'estats van aprovar lleis semblants, amb la qual cosa el nombre de votants de raça negra es va reduir enormement.

La posterior aprovació de les lleis Jim Crow, que l'una darrere l'altra van acabar per establir la segregació racial a tots els serveis públics, no va fer res més, com diu Maldwin A. Jones, que "donar caràcter legal a les pràctiques que ja existien d'antuvi".

El renaixement de la germandat
Temps més tard, el dia d'Acció de Gràcies del 1915, una creu encesa va il·luminar el cim de Stone Mountain, un turó proper a Atlanta (Geòrgia). L'havia plantat l'excoronel W. J. Simmons, que ara era predicador metodista, juntament amb un grup d'homes influenciats per la mítica pel·lícula 'The birth of a nation' (‘El naixement d'una nació'), de David W. Grif­fith, que glorificava l'Imperi Invisible. Aquella creu encesa va tenir una resposta fulgurant. Milers i milers de persones van posar-se en contacte amb Simmons (també maçó), que va assumir el càrrec de nou gran mag imperial, permetent que el Klan ressuscités.

La nova germandat, legalitzada i registrada, es va presentar amb uns objectius molt més amplis que els de la seva precursora i va proclamar la defensa de l'americanisme pur, la cristiandat i la moralitat. En conseqüèn­cia, ja no eren únicament els negres a qui calia mantenir a ratlla; catò­lics, jueus i estrangers s'afegien a la llista. Així, l'eslògan "Déu, raça i nació" va aplegar professionals i homes de negoci de classe mitjana en davallada, que es creien perjudicats pels immigrants. Al començament dels anys vint del segle passat, l'organització comptava amb més de dos milions de militants i obria també una secció femenina.

En aquesta època, dos membres, E. Young i E. Tyler, van realitzar una espectacular campanya de reclutament, i el Ku Klux Klan, que semblava destinat a ser un moviment rural, va començar a introduir-se a ciutats com Dallas, Memphis o Indianapolis. Amb les taxes de filiació dels seus membres i la comercialització d'iconografia KKK, la germandat va anar engrandint el seu poder i va acabar per controlar la política de la majoria dels estats del sud.

Win Craig Wade, autor del llibre sobre la història del Klan 'The fiery cross' (‘La creu ardent'), va escriure: "El Klan va ajudar a l'elecció de setze homes al Senat dels Estats Units, onze governadors i un nombre indeterminat de congressistes". Però si busquem en les mateixes fonts del Ku Klux Klan trobarem que fins a quatre presidents dels Estats Units apareixen relacionats, d'una manera o altra, amb la germandat: Woodrow Wilson, Warren Harding, Calvin Coolidge i Harry Truman.

L'ascens de la germandat
Mentre les túniques blanques del Klan desfilaven en congregacions cada vegada més multitudinàries, com la de Washington el 1925, Simmons anunciava més de quatre milions d'afiliats i la creació d'organitzacions filials a Alemanya, Canadà, Nova Zelanda, Xangai, el Regne Unit, Cuba i Mèxic.

En aquesta època daurada, les cavalcades nocturnes van tornar a aflorar al 'Deep South', sovint amb l'aquiescència de les autoritats locals i l'FBI. Així, el 1919 es van atribuir al Klan vuitanta-nou linxaments mortals i el 1922, seixanta-vuit. Les víctimes se les tirotejava o cremava vives.

Però el 1925, un fet havia de fer trontollar la solidesa del Klan. David C. Stephenson, el gran dragó del Klan d'Indiana, va ser condemnat per haver violat una secretària, activista dels drets civils. La noia va acabar suïcidant-se i l'escàndol va donar peu a nombroses desercions entre els afiliats. Stephenson, assetjat per l'opinió pública, va revelar noms d'autoritats relacionades amb el Klan i la cor­rupció existent en l'organització. Això, juntament amb la depressió dels anys trenta, va fer caure en picat els afiliats i les contribucions. En no poder pagar els seus impostos, el Ku Klux Klan va tancar les oficines el 1944.

Els darrers cinquanta anys
Oficialment hi va haver una nova reencarnació del Klan l'any 1946, però a partir d'aquí es fa difícil seguir les seves evolucions com un moviment nacional de caràcter unitari. Tot i això, les faccions locals van continuar coaccionant la política i la vida social del sud. En aquella època, l'FBI era dirigit per J. E. Hoover, un home que veia amb bons ulls les accions del Klan. Precisament, l'exagent del bureau Arthur Murtagh explica així el modus operandi dels homes de Hoover: "Als anys cinquanta, l'FBI només investigava el Klan quan s'havia comès un assassinat i la premsa l'obligava a intervenir. Dedicava molt més temps i esforços a investigar els militants negres".

A la dècada dels seixanta, l'activisme generat entre la població de color pels seus dos líders més representatius, Martin Luther King i Malcolm X, va incrementar les accions violentes de les cèl·lules del Klan. El juny del 1964 va tenir lloc l'Estiu de la Llibertat, un moviment que va portar milers de joves d'ar­reu del país als estats del sud per esperonar els negres a inscriure's en les llistes electorals. Entre aquests joves es trobaven Michael Schwerner, Andrew Goodman i James Chaney (els dos primers blancs i jueus i el tercer negre). El 21 de juny els tres nois van desaparèixer a la petita localitat de Filadèlfia (Mississipí).

Ben aviat va córrer el rumor que el Ku Klux Klan els havia assassinat. Davant la passivitat policíaca inicial, el president va destinar un gran contingent d'homes de l'FBI a aclarir els fets. Finalment, els agents van trobar els cadàvers dels tres activistes, que havien estat assassinats. Durant la investigació, nombrosos membres del Klan local van ser interrogats i, finalment, l'any 1967, set persones van ser condemnades a penes que no van excedir els sis anys de presó.

La repercussió mediàtica d'aquests fets, que inspirarien el 1988 el film d'Alan Parker Crema Mississippí, van despullar la crua realitat dels estats del sud i el regnat de terror del Klan. Avui les faccions que s'identifiquen amb el Ku Klux Klan es perden entre els centenars d'organitzacions nazis o paramilitars que hi ha als Estats Units. Existeixen, però, tres grups principals que s'autoproclamen continuadors de la germandat original.

Des del congrés de Nashville (Tennessee), el 1867, el Ku Klux Klan va quedar clarament jerarquitzat. Influenciats per la filiació maçònica d'alguns dels seus membres, els seus líders van adoptar uns títols tan fastuosos com estrafolaris. Així, al cim més alt de la germandat es trobava el líder nacional, el gran mag imperial, que exercia la seva autoritat absoluta a tot el país. Seguint la jerarquia en línia descendent hi havia un gran dragó per cada estat, un gran gerent per comtat, un gran tità per districte i un gran cíclop per 'klavern' (cèl·lula local).

Mags, dragons, titans i cíclops
Quan una persona s'integrava en el Ku Klux Klan realitzava un jurament: "Jo, [nom], per la meva pròpia voluntat, expressada lliurement i davant Déu totpoderós, juro solemnement que mai no revelaré a ningú que no sigui membre del­… [estava prohibit esmentar el nom de l'organització], ni amb paraules, ni amb signes, ni actes, ni senyals el propòsit del…, ni deixaré saber a ningú que en formo part, ni que conec els seus membres; juro també que obeiré totes les ordres que em siguin comunicades. Que Déu m'ajudi."

Un codi secret
Els membres tenien fórmules per reconèixer-se, com en aquesta curta conversa:

- Ayak (abreviatura d'Are you a Klansman?: ‘Sou un home del Klan')?
- Akia (abreviatura d'A klansman I am: ‘Sóc un home del Klan'). Després encaixaven les mans oprimint-se mútuament els polzes.

La salutació dels klansmen, contra el que es creu, no és igual que la dels ordes nazis. Els membres del Klan saluden amb el braç esquerre enlaire (feixistes i nazis ho fan amb el dret), amb el palmell de la mà de front (no estès) i els dits separats (no junts).

La indumentària
Les llargues i imponents túniques blanques procedeixen de les antigues germandats europees en què les caputxes permetien mantenir "l'anonimat de qui fa una bona obra".

La Gran Ensenya
El primer símbol d'identificació del Ku Klux Klan va ser la Gran Ensenya de l'any 1867. Era una mena d'estendard triangular d'uns cinc peus de llarg on hi havia dibuixat a mà un gran drac volador amb la llegenda "Quod Semper, Quod Ubique, Quod ab Omnibus" (‘Aquell que tots ometen, a tot arreu i sempre'), una fórmula llatina utilitzada per provar l'existència de Déu.

La ‘Mioak'
Però, sens dubte, el símbol per excel·lència del Klan és la Mioak (Mystic Insignia of a Klansman), coneguda també amb el nom més popular de Blood Drop Cross (‘La creu de la gota de sang'). Aquesta creu, sovint amb forma de lletra x, molt probablement d'inspiració maçònica, porta dibuixada al centre una gota de sang que simbolitza el sacrifici de Jesús per l'existència de la raça ària. Es remunta als voltants de l'any 1920, i des d'aleshores els klansmen han lluït aquesta creu a les seves túniques o bé inserides dins de les seves banderes.

Les creus il·luminades
S'exhibien tant en desfilades com durant les expedicions de càstig, i tenien aquest nom perquè simbolitzaven la llum de Crist que purifica i dissipa la foscor.

La Bandera sudista
Els membres del Klan han lluït emblemes que mai no han format part de la simbologia pròpia de l'organització. Aquest seria el cas de la bandera de batalla de l'exèrcit confederat, utilitzada molt sovint com a símbol de rebel·lia i, en el cas dels klansmen, per
reivindicar uns estats del sud com els d'abans de la guerra de Secessió.