Món

La història dels parcs nacionals dels Estats Units

Així es van preservar paratges extraordinaris que estaven essent malmesos per l'acció de l'home

1 de març de 2018

Lafayette Bunnell va baixar del cavall i es va enfilar en una roca. "La boirina que planava sobre la vall, la llum tènue i els núvols que ombrejaven parcialment els alts penya-segats i les muntanyes, assuavien la colossal escena. Aquella imatge velada encara augmentava més la sorpresa, i va omplir-me de dalt a baix un peculiar sentiment d'exaltació, i l'emoció em va emplenar els ulls de llàgrimes", va deixar escrit. Lafayette Bunnell era un jove cirurgià i, aquell maig del 1851, acompanyava el batalló Mariposa. Perseguien els indis que s'havien refugiat a les valls altes de la Sierra Nevada californiana, i eren els primers blancs que trepitjaven aquella vall. "Ara ja puc marxar en pau", va exclamar Bunnell, "que ja he vist el poder i la glòria d'una voluntat suprema. Aquestes roques mostren la majestat de la seva obra".

1 Yosemite: un paratge per quedar bocabadat
Parc Nacional de Yosemite
Parc Nacional de Yosemite

Aquella nit, vora el foc del campament, els homes de la companyia van decidir que havien de batejar la vall. Bunnell va proposar posar-li Yosemite, que era com anomenaven els indis que perseguien. Van votar de viva veu i Yosemite va guanyar per unanimitat. El nom ve de yohhe'meti, ‘els que maten'. Els indis miwoks anomenaven així els seus enemics. Potser hauria estat més encertat el nom que els indis donaven a aquella vall, awooni, ‘la gran boca'. Es corresponia amb la cara que devia fer Bunnell en descobrir les parets vertiginoses, els pics de pedra, les cascades cabaloses i els boscos d'altíssimes sequoies. La narració de Bunnell va atraure els primers turistes. Quatre anys més tard, James Mason Hutchings també va quedar captivat per aquella vall. Va tornar-hi amb un fotògraf, va començar a escriure als diaris sobre els atractius de Yosemite i va obrir-hi el primer hotel.

El paratge verge estava en perill. El turisme podia perjudicar-lo, però l'amenaça més immediata venia de la indústria forestal. La Febre de l'Or que l'any 1849 havia sacsejat Califòrnia havia generat una descomunal demanda de fusta. El progrés que s'empassava els indis i els infinits ramats de búfals estava a punt d'acabar amb les sequoies mil·lenàries. En vint anys, un terç dels boscos de Sierra Nevada queien a cops de destral. I es van alçar algunes veus que reclamaven algun tipus de protecció. L'any 1864, el senador californià John Conness va presentar un projecte de llei sense precedents. Pretenia preservar un escenari natural de més de 150 quilòmetres quadrats, perquè en poguessin gaudir les futures generacions. Aquell mateix any, el president Lincoln, enmig de la guerra civil, va trobar temps per firmar la llei que protegia aquella llunyana meravella. Yosemite quedava sota l'empara de l'Estat de Califòrnia.

Frederick Law Olmsted, el dissenyador de Central Park de Nova York, membre de la comissió encarregada de supervisar el nou parc, va escriure un informe detallat. Hi apuntava idees fonamentals: que el dret de la posteritat havia de prevaldre per damunt dels desitjos del present; que s'havia de tenir en compte, en primer lloc, la conservació de l'entorn, i que el parc havia d'estar obert a tothom. James Mason Hutchings, el promotor de Yosemite, va veure perillar el seu negoci i, saltant-se la llei, va decidir ampliar les dependències que hi tenia instal·lades amb la construcció d'una serradora. Per tirar-ho endavant, va contractar un escocès rodamón anomenat John Muir, a qui trobarem més endavant.

2 Yellowstone, el primer parc nacional del món
Parc Nacional de Yellowstone
Parc Nacional de Yellowstone

Mentrestant, un altre escenari natural del país havia saltat als diaris. El 1869 un grup d'exploradors que acabaven de tornar del nord del país van intentar explicar què havien descobert, però el que explicaven sonava tan estrany que els editors ho van refusar per excés de fantasia. Qui es podia creure allò de fang bullint i dolls d'aigua alts com catedrals que escopia la terra? Per comprovar-ho, va sortir una altra expedició de gent de reputació immaculada. Quan van tornar, van confirmar les notícies, i van arrodonir-les amb altres meravelles. No tot van ser bones notícies, perquè havien perdut un dels seus membres. Truman C. Everts es va despistar, va perdre el cavall, se li van congelar els peus, es va cremar les mans, va intentar sobreviure menjant solament arrels de cards. Quan el van trobar, al cap de trenta set dies, delirava i estava fet una pelleringa.

I encara va sortir una tercera expedició de 50 homes, amb científics, un pintor i un fotògraf. El geòleg Ferdinand Hayden va elaborar un informe per al Congrés. La vall de Yellowstone, concloïa, no era adequada per a l'agricultura, a causa de l'activitat volcànica. A més, calia preservar-la abans que es convertís en unes altres cascades del Niàgara, espatllades per la sobreexplotació. L'informe va ser determinant, i el 1872 el president Ulysses S. Grant va firmar una llei que declarava Yellowstone parc protegit. Com que el paratge estava en un territori de domini federal (l'Estat de Montana neix el 1889, Idaho i Wyoming, el 1890) va passar a dependre directament del Govern de Washington. Així naixia el primer parc nacional del món. Acabaven d'inventar una nova tipologia territorial, i començava un llarg viatge per definir com s'havia d'atendre. D'entrada, la protecció de Yellowstone amb prou feines era un desig. La realitat es trobava més a prop de les novel·les d'aventures de Zane Grey i Jack London.

Els indis són expulsats de Yellowstone
Pot servir d'exemple el viatge d'un grup de turistes l'agost del 1877. Entre ells, George Cowan i Emma Carpenter, que celebraven el segon aniversari de casament. Un matí, l'Emma es va despertar i va trobar un grup d'indis nez percé vora el foc. Van saquejar i destruir els carros, però van marxar sense tocar els turistes, que després van topar amb més indis. La trobada es va complicar i George Cowan va rebre un tret al cap i un altre turista també va ser ferit. Emma i la seva germana van ser segrestades, però la resta de visitants es van poder amagar al bosc. Quan el cap dels nez percé es va assabentar dels fets, va ordenar que els blancs no prenguessin mal i va alliberar les presoneres. Mentrestant, l'Exèrcit havia trobat la resta de turistes. Cowan va sobreviure miraculosament. L'Exèrcit va aprofitar l'enrenou per expulsar els indis sheepeaters de Yellowstone. Ells no havien tingut res a veure amb l'incident, però així es va deixar Yellowstone net d'indis.

Un perill més gran assetjava Yellowstone. La companyia de ferrocarril Northern Pacific havia promogut les expedicions i la protecció d'aquell racó espectacular, i havia convertit el Parc en un dels atractius principals de la seva línia. El primer director del Parc treballava per a ells, i quan la Northern Pacific necessitava llenya, la tallava; si necessitava carn, matava bisons i cérvols, i si volia aigua, l'agafava de qualsevol surgència. A més, ningú no controlava els turistes. L'escriptor Rudyard Kipling va descriure com les noietes gravaven el seu nom a la boca del guèiser Old Faithful, el més popular de Yellowstone, i com li omplien la boca de sabó, perquè creien que així esclatava abans. Els caçadors campaven per on els venia de gust, i també els ramaders. La llei protegia el Parc, però no havia assignat cap pressupost per tenir cura d'un territori que era cinquanta vegades més gran que Yosemite. La solució, tot i que provisional, la va aportar el general Philip Sheridan, caçador d'indis i exterminador de bisons, que va instal·lar al Parc les tropes del primer de cavalleria. Si més no, va aconseguir aturar la caça furtiva, i van posar una mica d'ordre a la gestió.

Entrada al parc de Yellowstone

Mentrestant, a la Sierra Nevada californiana, aquell escocès passavolant s'havia convertit en una veu reconeguda. John Muir escrivia reiteradament sobre les meravelles dels boscos i les muntanyes, i els perills que els assetjaven. Yosemite era ple d'escombraries. Havien tallat túnels per dins dels arbres més grossos, per fer-se la fotografia creuant-lo a cavall o en carro. Havien desaparegut boscos, i les vaques pasturaven pels prats. La cavalleria també hi va prendre posicions, i John Muir va aconseguir prou ressò perquè el 1890 Yosemite fos declarat parc nacional, juntament amb dos boscos de sequoies de Sierra Nevada, el Sequoia National Park i el General Grant National Park.

Entre els que havien escoltat Muir, hi havia un jove caçador. Amb 25 anys, Theodore Roosevelt havia anat a l'oest per caçar el seu primer bisó. Als 43 anys ja era president dels Estats Units. Dos anys després, s'acostava a Yosemite. Volia conèixer John Muir i va deixar plantat el seu seguici. Muir, que ja havia superat la seixantena, l'esperava amb unes mules. Van passar la primera nit a la serena, en un bosc de sequoies. "Columnes de la més immensa catedral mai concebuda per cap arquitecte humà", va dir-ne el president. Va passar-hi quatre dies, pres per tanta bellesa. Roosevelt va impulsar la xarxa de parcs. Va firmar la declaració del Parc Nacional de Mesa Verde, per evitar l'espoliació dels jaciments dels indis pueblo. I va adjuntar-hi una llei de conservació de les antiguitats americanes, que permetia al president declarar monuments nacionals sense l'aprovació del Congrés. Roosevelt va crear cinc parcs nacionals nous, 51 santuaris d'aus, quatre reserves de caça, 18 monuments nacionals, milions d'hectàrees de boscos nacionals. La cavalleria hi patrullava, però la feina era colossal.

3 El Parc Nacional Sequoia, punt de trobada entre Stephen Mather i John Muir

La solució havia d'arribar amb un altre admirador de John Muir. Stephen Mather, que havia fet diners amb la publicitat, va conèixer John Muir al Parc Nacional Sequoia l'any 1912. Dos anys més tard hi va tornar, i va trobar el Parc desatès, igual que Yosemite. Va enviar una queixa al secretari d'Interior. I aquest va desafiar Mather: si no li agradava com estaven gestionats els parcs, per què no els gestionava ell? Mather va acceptar el repte, per un any. Va visitar els parcs, va comprar terrenys nous de la seva butxaca, i també pagava el sou d'alguns ajudants. I es va endur un grup de persones influents a Sierra Nevada. Calia donar a conèixer aquells tresors. Calia que la gent els estimés i se'ls fes seus.

El 1916, Mather va aconseguir que el president Woodrow Wilson firmés la llei que establia el Servei de Parcs Nacionals, i ell en va ser nomenat director. El seu objectiu quedava fixat a "conservar el paisatge i els objectes naturals i històrics, i la natura, i promoure el gaudi mantenint-los inalterats perquè en puguin gaudir les generacions futures". Superintendents professionals dirigien cada parc, i aviat es van començar a fer xerrades i a organitzar itineraris i museus per als visitants. Hi havia vuit parcs nacionals, quan Mather va començar a treballar. Quan va deixar-ho, el 1929, ja eren 20, i 32 monuments.

Fotografia d'una sequoia gegant del parc nacional

4 Acadia, el primer parc nacional de l'est
Estany del parc nacional d'Acadia
Estany del parc nacional d'Acadia

El primer parc nacional de l'est del país va ser el d'Acadia, del 1919, en una petita illa de Maine. Però hi havia gent lluitant per preservar espais més grans, com Horace Kephart. Per culpa de la beguda, la dona l'havia abandonat, amb els sis fills, i havia perdut la feina. S'havia refugiat en una petita cabana de les muntanyes Apalatxes. Hi va trobar el seu lloc al món. I va començar a escriure, sobre el bosc i sobre els que el saquejaven. Un fotògraf japonès, George Masa, li va donar suport. I amb centenars de persones van reunir diners per comprar terres. John D. Rockefeller Jr., fill de l'home més ric del país, hi va aportar cinc milions de dòlars. Però Kephart va morir, i un any després, també Masa, arruïnat pel crac del 1929. Al final el Govern hi va acabar de posar els diners que faltaven i, el 1934, es creava el Parc Nacional de les Smoky Mountains. La xarxa de parcs nacionals no parava de créixer.

Les grans muntanyes fumejants, al parc nacional de les Smoky Mountains

5 Kings Canyon, un espai natural salvatge
Parc Nacional de Kings Canyon
Parc Nacional de Kings Canyon

També evolucionava la manera d'entendre i gestionar els parcs. De sempre, els coiots, els pumes, llops i voltors havien estat criminalitzats, i se'ls podia disparar. En canvi, óssos i cérvols rebien menjar. El biòleg George Melendez Wright va proposar d'esborrar l'empremta humana, i que fos la mateixa natura qui regulés qui havia de viure i de morir, sense interferències de cap mena. Poc després, el 1940, el Parc Nacional de Kings Canyon naixia com un espai salvatge, sense cap servei, sense carreteres, ni hotels, ni gestió ambiental. El debat entre l'accés lliure i la preservació de la natura havia durat dècades, i al final s'imposaven els criteris científics.

Gairebé un segle i mig després de la declaració del primer parc natural, els Estats Units en tenen 59, l'últim declarat el 2013 al centre de Califòrnia. Ocupen una superfície total similar a la d'Alemanya. Però la proposta aviat va superar fronteres. El 1879 s'establia el primer parc nacional a Austràlia; el 1885, el primer del Canadà. Arreu del món, sumen més de tres mil, repartits en un centenar de països. Es pot dir que és una història d'èxit, si no els assetgessin tantes amenaces.

6 La situació a Catalunya: el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

El 1932, el Pla Macià de la Generalitat republicana ja preveia la declaració d'un parc nacional de l'alt Pirineu. Però es van trigar més de vint anys abans que el projecte veiés la llum, i ho va fer per unes raons prou fosques. Dos homes poderosos tenien importants interessos a la zona: Joan Ventosa era el gran propietari forestal de la vall de Boí, i Victorià Muñoz era el gerent d'ENHER, empresa creada pel Govern franquista per produir electricitat amb els salts d'aigua.

Dos magnats es fan la guitza
Ventosa estava obligat per llei a vendre barata la fusta que Muñoz necessitava per a les centrals, i com que els diners no li feien falta, va decidir deixar de tallar arbres. En represàlia, Muñoz va demanar a Franco que convertís els boscos del seu rival en una reserva forestal. El 21 d'octubre del 1955 es declarava el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Comprenia 9.851 hectàrees, la majoria en mans privades, i durant dècades al Parc s'hi caçava, se'n treia fusta i s'hi duien a terme obres hidroelèctriques. L'any 1988, el Parlament català va aprovar una reclassificació del Parc Nacional, que actualment protegeix 14.119 hectàrees de superfície, més 26.733 hectàrees de zona perifèrica.

Subscriu-t'hi

Portada 194

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada 194

1968: quan la guerra del Vietnam va sacsejar el món

Ens endinsem en les mobilitzacions estudiantils de caràcter global contra el conflicte que van donar peu a l'eclosió de moviments com l'ecologisme o el feminisme

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto