L'islam es divideix en dos grans grups: els sunnites, que representen el 80%, i els xiïtes, la branca menor de l'islamisme (representa entre el 10 i el 15% dels creients musulmans). La divisió va néixer poc després de la mort del profeta, l'any 632, quan els seus deixebles van dividir-se en aquestes dues branques.

Sunnites: el seu nom ve de 'sunna', que deriva del conjunt d'hadits (els relats de testimonis directes de les paraules i els fets de Muhammad) que els juristes islàmics utilitzen com a font de la llei islàmica o xaria. Creien que els califes o líders espirituals havien de pertànyer a la tribu dels quraixites, i es consideren a si mateixos els musulmans ortodoxos.

Xiïtes: creien que els descendents de la família de Mahoma havien de gaudir d'un rol espiritual i polític destacat. Per això van defensar que el successor legítim del profeta havia de ser el seu cosí i gendre Alí ibn Abí-Tàlib, a qui consideraven imam (guia espiritual).

Wahhabites: són sunnites puritans apareguts al segle XVIII a la península Aràbiga (on encara és la doctrina oficial) que prediquen una versió esbiaixada de l'islam extremament conservadora. Un dels règims wahhabites més importants és l'Aràbia Saudita, un règim de base teocràtic que nega les llibertats, conculca els drets humans i practica la discriminació de gènere. Aquí, el petroli juga un paper fonamental: l'or negre i els lligams que Aràbia ha teixit amb els gihadistes són inconcebibles.

Va tenir lloc el diumenge 23 d'octubre de 1983 a Beirut (Líban). Ismail Ascari va dirigir un camió carregat d'explosius contra la caserna on s'allotjava el batalló de soldats nord-americans que formava part de les forces internacionals de l'ONU. Hi van morir 241 homes.

Estaven desplegades al Líban per mirar d'aturar una guerra civil que feia set anys que s'allargava. El vehicle va esclafar el filat en concertina que protegia el quarter fins arribar al pati, on va explotar. Cap sentinella no va gosar disparar contra el camioner, ja que la seva missió com a forces de pau els ho impedia.

Només deu minuts després d'aquest atac, un altre camió bomba va fer saltar pels aires l'edifici Drakkar, base d'una companyia de paracaigudistes francesos, que va patir 58 víctimes mortals.

Per entendre el gihadisme actual cal retrocedir fins al 1979. Aquell any van esclatar dos conflictes aparentment oposats però amb molts paral·lelismes:

1. El primer, la revolució islamista de l'Iran contra el xa Reza Pahlevi (aliat dels EUA), encapçalada per l'aiatol·là Khomeini, que tenia la intenció d'establir la xaria dins i fora del país.
2. El segon, la invasió soviètica de l'Afganistan, amb el pretext de donar suport al Partit Comunista Afganès, que tenia el poder, però que, en realitat pretenia evitar que el país passés a ser un satèl·lit de l'enemic occidental.

En aquest context, la CIA va decidir utilitzar l'Afganistan per lluitar contra tots dos conflictes i matar dos pardals d'un tret: d'una banda, desestabilitzar els soviètics alimentant les guerrilles islamistes que combatien contra els invasors i defensaven l'establiment de la xaria; de l'altra, aprofitar aquests mateixos grups, sunnites, per crear una mena de milícia antixiïta que servís per combatre les intencions de Khomeini.

En la seva lluita contra Khomeini i la invasió soviètica de l'Afganistan, els Estats Units van decidir buscar aliats a la causa sunnita, que van ser, d'una banda, l'Aràbia Saudita, un règim teocràtic on el wahhabisme (una variant rigorosa extremista sunnita) és el pilar que sustenta el poder omnipresent de la casa reial dels Saud; de l'altra, el Pakistan, enemic territorial dels afganesos.

Va ser així que, amb diners saudites, els serveis secrets nord-americans van establir una base d'entrenament de guerrillers a Peshawar, al capdavant de la qual es va situar el fill d'un multimilionari constructor saudita: Ossama bin Laden. Vet aquí l'origen d'Al-Qaeda, que literalment significa 'base militar'.

Les idees radicals àrabs van desembarcar a l'Afganistan després que els Estats Units utilitzessin el país com a desllorigador per desestabilitzar soviètics i seguidors de Khomeini amb la creació de milícies sunnites. Aquestes idees es van estendre arreu del món musulmà des de l'Afganistan, quan va créixer la consciència, sobretot en països que havien patit guerres colonials, com ara Algèria, que allistar-se per combatre la invasió soviètica era un deure de tot bon musulmà.

Aquest fet també explica com, tant des del sunnisme com des del xiisme, s'anés imposant la necessitat de crear estats islàmics amb la xaria com a única llei, tal com havien fet els aiatol·làs a l'Iran i com voldran fer els mujahidins ('els qui lluiten per la seva fe') un cop acabada, victoriosament, la guerra contra els soviètics, el 1989.

La guerra civil entre les diferents faccions afganeses que va esclatar a continuació va donar sentit a la pervivència d'Al-Qaeda, que es va alinear al costat dels talibans, el grup politicomilitar més extremista, pel que fa a qüestions religioses.

És un dels conceptes nous sobre la veritable fe musulmana que, malgrat que pretenien vestir-se d'ortodòxia, no tenen res a veure amb els veritables preceptes predicats per Mahoma.

El profeta es referia a la ‘gihad' com "el gran esforç" que ha de realitzar tot bon musulmà per complir els seus deures; és a dir, els cinc pilars bàsics de l'islam: la xahada o professió de fe que proclama que Al·là és l'únic déu i Mahoma, el seu profeta; la salat o pregària diària que cal realitzar tres cops al dia; la zakat o almoina obligatòria que cal aportar per ajudar els pobres de la comunitat; el sawm o dejuni durant el mes del Ramadà —el novè del calendari lunar—, i el ‘hagg' o pelegrinatge a la Meca per visitar els llocs sagrats.

Però en el context bel·licós i antieuropeista de l'Iran i l'Afganistan, el gihad va prendre un nou sentit: el de ‘lluita armada' contra els no musulmans, fins al punt que certs muftís van començar a parlar-ne com del sisè pilar de l'islam.

Occident ha caigut en greus contradiccions i ha comès grans errors.

1. El primer: brandar la implantació de la democràcia en les seves campanyes militars, mentre se seguia donant suport a règims dictatorials com el de l'Aràbia Saudita, Líbia o Egipte, considerats aliats de primer ordre.
2. El segon: demonitzar els musulmans. Fins que el 2009 Barack Obama, en un discurs al Caire, no va traçar una línia clara per separar l'islam del terrorisme, la demonització dels musulmans va ser una constant, afavorida per les noves massacres a Bali, l'octubre de 2002; a Madrid, l'11 de març de 2004, o a Londres, el 7 de juliol de 2005.
3. El tercer: considerar que el terrorisme internacional era una qüestió religiosa, quan en realitat era una qüestió purament política, com ho demostra que el fonamentalisme havia calat fort entre les classes desafavorides, però també entre intel·lectuals i professionals liberals que se sentien exclosos dels privilegis de les elits aglutinades al voltant dels Gaddafi, Mubarak, Ben Ali i tants altres dictadors.
4. El quart: la seva posició erràtica davant les ‘primaveres àrabs'. D'una banda, l'OTAN va intervenir a Líbia i va precipitar la caiguda de Gaddafi, però no es va ni immutar quan tropes saudites i kuwaitianes van ajudar el rei de Bahrain a anorrear la revolta a Manama (la capital) i va beneir el cop d'estat militar a Egipte, el juliol de 2013, que va derrocar el president Mohamed Mursi, membre dels Germans Musulmans però islamista moderat i guanyador de les primeres eleccions democràtiques d'Egipte.

L'origen d'Estat Islàmic es troba en la invasió de l'Iraq per part dels Estats Units i els seus aliats. El seu nom inicial era Organització per al Monoteisme i la Gihad, que va crear el 2003 el jordà Abu Mussab al-Zarqawi. La cèl·lula radical va bastir una gran xarxa de resistència per fer front als ocupants, reclutant un nombre creixent de combatents estrangers, i el 2004 el grup es va unir oficialment a Al-Qaeda. Però els Estats Units van aconseguir debilitar-lo militarment, i amb la mort d'al-Zarqawi i del seu successor Rashid al-Baghdadi el 2010 se'l donava pràcticament per liquidat.

Tanmateix, amb la sortida precipitada de les tropes nord-americanes de l'Iraq, el 2011, i amb la política profundament antisunnita del primer ministre, el xiïta Nuri al-Maliki, l'organització va revifar i va aconseguir el control de les zones sunnites de l'Iraq. A continuació va intervenir decididament a la guerra civil siriana, ja amb el nom d'Estat Islàmic de l'Iraq i del Llevant, i va arraconar la branca siriana d'Al-Qaeda, el Front Al-Nusra. Sota el lideratge de Abu Bakr al-Baghdadi, autoproclamat califa, el 2014 va tallar tots els llaços amb Al-Qaeda. El seu objectiu és conquerir Síria i l'Iraq per convertir-los en base d'un Estat musulmà, cridat a estendre's després a la resta del món àrab.

La gran diferència entre Estat Islàmic de Síria i l'Iraq (ISIS en l'acrònim anglès) i Al-Qaeda és que Estat Islàmic ha resolt la contradicció entre el gihad local (la necessitat de crear un estat regit per la xaria que té com a enemics els règims occidentalitzats de Síria i l'Iraq) i el gihad global (el que perseguia Bin Laden i que tenia com a enemic tots els estats que havien posat els peus sobre territoris musulmans).

La manera que va trobar el nou líder de l'integrisme musulmà, Abu Bakr al-Baghdadi, va ser proclamar-se califa, crear un protoestat propi a còpia de conquerir territori i fidelitzar-ne la població amb una política del terror, i reclamar l'autoritat religiosa sobre els musulmans d'arreu del món.

La crida a la revolta contra els infidels, inclosos els musulmans xiïtes, és mundial i troba fonament no només entre la població deprimida dels països de majoria islàmica, sinó també entre els musulmans que viuen en barris marginals dels països occidentals.

Morir per déu i anar al paradís és un missatge molt potent i atractiu per al jovent d'una societat desestructurada i amb grans bosses de marginació. Joves occidentals que han entès que la seva pertinença a l'umma els és un impediment per desenvolupar-se amb normalitat a casa seva, que veuen que el seu cognom els impedeix tenir feina o poder estudiar en una bona universitat. En aquests casos, la identitat nacional (francesa, belga, espanyola…) deixa de tenir sentit i, com que la dels avantpassats no significa res, només queda la referència religiosa.