Fa un any, Foix va ser reconegut amb el premi Josep Pla de narrativa pel segon volum de les seves memòries. A 'Aquella porta giratòria', Foix desgrana en un relat farcit d'anècdotes el seu pas per 'La Vanguardia', des que hi va entrar com a traductor fins al seu nomenament com a director, passant per la seva experiència com a corresponsal a Londres o els Estats Units.

Vostè que coneix la casa de primera mà, com s'ho ha fet 'La Vanguardia' per publicar-se durant els darrers 135 anys?
Jo crec que ha sabut adaptar-se al context de cada moment. Ha servit a interessos econòmics, però no crec que s'hagi venut a interessos polítics determinats. Els propietaris del diari sempre han entès que es dedicaven al negoci de la informació. És similar al model nord-americà, en el qual una família està darrere d'un grup de comunicació.

No creu que durant el franquisme el diari va servir als interessos de la dictadura?
Llavors els continguts estaven molt polititzats, sí. Però també és cert que al diari hi escrivien moltes plomes que eren gens franquistes: Baltasar Porcel, Martí de Riquer o els germans Nadal, per exemple. Cap al final de la dictadura el diari es farà ressò de l'execució de Puig Antich i del procés de Burgos, i traurà la paraula española de la capçalera. Jo crec que el diari no ha intentat fer caure governs i que sempre que hi ha hagut alguna situació controvertida, s'ha marcat com a objectiu el director i no el mitjà.

El cas Galinsoga, per exemple?
Sí. Però també tota la polèmica que hi va haver amb Gaziel, un dels periodistes més prestigiosos del país. Va ser director del diari i va tenir una enganxada judicial amb La Vanguardia als anys quaranta. Ara, el diari patrocina els premis Gaziel en honor seu i en reconeixement de la seva feina.

Com a corresponsal ha viscut de ben a prop fets cabdals del segle XX. Ens en destaca algun de l'etapa a Londres?
Recordo amb molta claredat la tensió entre el Govern i els sindicats durant els anys setanta. El 1979, en el que es coneixeria com el winter of discontent per la frase de Shakespeare, el pols havia propiciat la vaga d'escombriaires i enterramorts, una situació terrible amb els carrers plens de rates. El primer ministre laborista, James Callaghan, va arribar d'un viatge oficial a les Antilles, tot moreno, i quan els periodistes li van preguntar per la crisi que vivia el país ell va respondre : "Crisi?, quina crisi?". Això va desencadenar la seva dimissió i l'ascens al poder de Margaret Thatcher.

Com recorda els primers anys del govern de Thatcher?
Al principi ningú s'ho esperava, ni de lluny! Però va començar a fer discursos on defensava que no hi ha societats, sinó que hi ha individus. Va fer front als sindicats, cosa que va comportar mesos de vagues salvatges, però se'n va sortir amb un conjunt de polítiques liberals que encara són molt influents avui. De fet, un any més tard seria escollit Ronald Reagan als Estats Units i ambdós formarien un tàndem polític del qual encara avui som deutors. Penso que la darrera crisi que hem viscut és una crisi del model liberal.

Parlant de Reagan, què destacaria del seu pas per Washington?
Vaig visitar el despatx oval en dues ocasions per entrevistar-lo, i hi vaig parlar com si ens coneguéssim de tota la vida: era un home que no posava barreres. Estava ben informat del que passava a Espanya aleshores, perquè em va preguntar pel terrorisme d'ETA. També vaig conèixer en Jimmy Carter quan era governador de Geòrgia.

Al llibre fa referència a la trobada històrica entre Nixon i Mao. Com ho va viure?
Va ser una trobada que va generar molt d'interès, i per fer-la possible s'hi van esforçar molt. En una ocasió, durant les negociacions prèvies, Kissinger va fer veure que marxava a Londres en viatge oficial quan en realitat anava a Pequín. Però el Times es va fer ressò de la seva arribada al Regne Unit... En plena guerra freda, de ben segur que va ser Downing Street qui va filtrar la notícia falsa. Amb fets així t'adones de com n'és, d'important, per a un periodista tenir tota la informació, contrastar versions i posar en dubte les fonts, encara que siguin oficials.

No n'hi ha prou de ser a prop d'on passa la notícia...
I ara! Quan vaig cobrir la guerra de les Malvines, tot i ser ben a prop del lloc dels fets, tenia menys informació que a la resta del món. A Buenos Aires el Govern feia les seves proclames, i m'havia d'informar per la premsa internacional per saber què passava realment.

Això ha de ser frustrant...
Per contra, eres un testimoni d'excepció de la partida que es jugava a gran escala, ja que sovint tenies al teu costat els homes més poderosos del món: el corresponsal del New York Times i el periodista de l'agència russa TASS. Eren professionals normals i corrents, però tot el que escrivien, tot seguit era replicat per la contrapart amb el titular "Moscou o Washington diu que...". No descarto que també fessin tasques d'espionatge.

El periodisme d'avui té tant de poder?
Saps quin és el diari més influent a Bèlgica? No, no s'edita a Brussel·les. És el 'Financial Times'. Durant la guerra freda, els protagonistes eren l'URSS i els Estats Units. Avui són les finances.